Gotes d\’Isnel

Com ahir, com demà, com la setmana que ve… Són dies moguts, aquests, amb aroma de llibres, de signatures i dedicatòries fetes sense temps per pensar-hi gaire, de rostres somrients, de preguntes i més preguntes, de petites biblioteques, d’aules de cadires mogudes, de carreteres desconegudes, de recerques al mapa… Si vols arribar a temps a pertot arreu no s’hi val agafar trens, o autobusos… Has d’agafar el teu cotxe, que per aquestes dates sempre fa olor de casa desordenada: un tros d’entrepà mig rosegat, una ampolla d’aigua encetada, els mapes estirats al seient del costat, l’agenda a punt de rebentar, les idees per a nous arguments que s’escapen volant si obres gaire la finestra, petites esperances, ànims renovats i un cansament físic una mica més dolç que en altres moments… I, sobretot, la sensació que no pots pensar en res més que en el camí que enfiles ben aviat cada matí… I ja toca. Ja toca aparcar els sentiments més agres i sortir a buscar-ne de més frescos, amb colors més vius, plens de lletres, i de personatges, i d’històries, i de petites satisfaccions. Tot i que sigui a canvi del cansament i d’un parlar sense parar al que no hi estàs gens acostumada. Per això, aquests dies, aquest silenci nocturn…

[@more@]

Tweet

Un dia vaig agafar un avió. I em vaig equivocar. Un dia vaig pensar que la lluna creixent era eterna. I, de nou, em vaig equivocar. Una tarda de diumenge vaig somriure. Però no era avui. Aquella tarda, segurament, també em vaig equivocar. Sempre m’he equivocat, sempre. M’he equivocat en tot. Per què redimonis no naixem amb un manual d’instruccions intel·ligible? Un manual que posi, posem per cas: "Entre A i B, tria sempre B". I jo, no sé per què, potser perquè el manual d’instruccions no estava ben traduït, sempre he triat "A". He triat "A" quan les raons del cor eren tan evidents que s’hauria d’estar cec per no triar "B". He triat "A" quan tothom m’ho desaconsellava. He triat "A" sempre, fins i tot en la fase de la lluna que més m’agrada, la minvant. Perquè avui, que estem en lluna creixent, va i poso l’altra. Sempre vaig a contracorrent de tot, jo, absolutament de tot. Tan fàcil que seria triar "B"… Però "B" no m’atrau, gens. "B" no m’atrau perquè no em sedueix. A mi em sedueixen els reptes difícils, gairebé impossibles. Em sedueix allò que escandalitza la gent benestant, em sedueix la revolució, la rebel·lia, els somnis més agosarats… Em sedueix enamorar-me d’un impossible. Em sedueix pensar que estic en lluna minvant quan tothom creu que estem en lluna creixent. Em sedueix creure que algun dia seré feliç. Em sedueix pensar que sents alguna cosa per mi. Em sedueix imaginar que avui no és una tarda de diumenge. Em sedueix somiar que avui no som dins de cap temps. Que avui no existeix i que ens podem inventar el que vulguem.

I així em va.

[@more@]

Tweet

Una de les poques coses que no m’agraden d’aquest món dels blogs és la falta de complicitat temporal. Per exemple: jo escric això poc després de la una de la matinada d’un dissabte. I no crec que, a hores d’ara, hi hagi gaire ningú que ho llegeixi ni que em contesti. I demà, quan jo mateixa ho llegeixi, haurà perdut part de la seva essència. I, qui ho llegeixi, per tant, no ho copsarà. No copsarà l’espai temporal en què ho escrivia, vull dir. Per això he esborrat tants posts escrits de matinada… Sobretot de matinades de caps de setmana… Perquè l’endemà són tan freds com la Reina de les Neus del meu admiradísim Hans Christian Andersen… Algú em dirà ara que per què no m’enganxo al MSN, si vull complicitat temporal… Però no és això. No és això, companys, no… Això és un post de matinada, que surt a raig, però que és susceptible de ser corregit, puntualitzat, exagerat o disminuït. És un post escrit en hores baixes, quan al voltant tot dorm, i el silenci esquerda unes muralles falses. I demà, quan ho llegeixi, em semblarà estúpid, inútil, buit, insuficient… De mica en mica, contemplo els ordinadors que s’apaguen, els comentaris que minven, algun nocturn escadusser, com jo, que va cap aquí i cap allà, sense massa criteri i saltant-se absolutament tots els senyals de circulació. Els posts de matinada són com una tassa de llet amb cola-cao que s’ha refredat…

[@more@]

Tweet

I mira que m’hi poso bé! Prop de la finestra inventada, davant d’un paisatge imaginat, amb un color de pèl de fantasia, amb un posat de mentida. Tot perquè s’inspiri, pareixi algun relat prou comestible i deixi de remugar. I, d’esquenes, reso, a la meva manera. I més o menys, el meu prec va per aquí: "Senyora Inspiració, baixeu dels núvols i coleu-vos a la seva ment, de pressa, que ja la tenim armada, que només fa que renegar, ben enrabiada, d’aquests autors mediàtics que, sense cap vergonya (ho diu ella, no jo) aprofiten per introduir, com un supositori (també ho diu ella), els seus "panets" acabats de sortir del forn a qualsevol programa de ràdio o de televisió, i és clar, com que són col·legues, els col·loquen tots. Senyora Inspiració, sisplau, capteu-la, posseïu-la, emmetzineu-la, feu el que vulgueu, però que calli, s’inspiri i escrigui, que així la tindrem muda i quieta fins passat Sant Jordi, i el dia després també, quan en el rànquing dels llibres més venuts hi surtin aquells que no han escrit els autors (també ho diu ella) sinó uns quants "negres" becaris dels mitjans d’informació a partir de guions prefabricats als Mac Donalds entre hamburguesa i cervesa, i no com s’ha de fer (ho va dient ella, ella, ella… que no para), després d’un mesurat, o no, procés d’introspecció, d’un raonable temps de meditació, d’uns veritables desitjos de crear productes que aportin alguna cosa nova, comunicable, ben escrita i mínimament transferible, i de mimar amb constància una cosa que se’n diu dignitat. Senyora Inspiració, no em falleu, ara no. Amén".

[@more@]

Tweet

Hi ha trucades que et conviden a riure, amb un vi, uns mojitos, una pluja d’estels, una anada a la platja… Hi ha trucades equivocades: ai, perdoni. Hi ha trucades de feina, avorrides, llargues, repetitives… Hi ha trucades silencioses, fredes, distants, de compromís. Hi ha trucades inesperades, alegres, còmplices, molt properes. Hi ha trucades llunyanes, esquerdades, tristes. Hi ha trucades familiars, com enguixades. Hi ha trucades d’aniversari, o inventades, o somiades. Hi ha trucades lleugeres, fresques, curtes. Hi ha trucades de mai acabar, pesades, de color del plom. Hi ha trucades de matí, de capvespre, de començament de la nit. N’hi ha, poques, de matinada. Hi ha trucades invisibles.

I n’hi ha que no haurien d’haver-se produït mai. Perquè esquincen la flonjor d’una nit que naixia tranquil·la i íntima, perquè fan revenir l’angoixa amagada, perquè trenquen el son, perquè acceleren el cor, perquè remouen la consciència, perquè desenterren preguntes, perquè fan créixer dubtes, perquè dipositen temors, perquè prediuen tempestes, perquè allarguen la foscor, perquè tapen la lluna, perquè ofeguen un crit, perquè alimenten la impotència. Perquè sembla que es riguin de tu i de les teves ganes de ser feliç. Són, aquestes, trucades indesitjables. Perquè et col·loquen, de nou, davant del mirall. Perquè et provoquen una muntanya de preguntes amb respostes per inventar. I en comences a estar cansada, que se t’inventin respostes a cada instant.

[@more@]

Tweet

Fa vint-i-quatre hores que dono voltes a unes noves gotes de dips. Les tenia mentalment embastades. A la feina, aquest matí, no sé pas què devien pensar quan em veien mirant les teranyines tota l’estona… Si m’arriben a preguntar què buscava, allà dalt, no sé pas què els hauria dit. Perquè segur que m’haguessin pres per ximple si els arribo a explicar que tenia el pensament ple d’algú, amb nom de reminiscències medievals, que planta quaranta tomaqueres de cop, que organitza tifons prop dels formiguers, que de les roselles en diu paperoles i que, encara que no hagi vist mai, de vegades tinc la sensació que me’l trobaré a la cuina preparant el sopar…

Però llavors he aterrat a aquest univers sense fronteres, l’he anat a trobar abans de posar-me a parir les gotes del seu dip i m’he endinsat per les seves pàgines fresques, plenes de sorpreses, directes, delicades i… dedicades! M’he quedat de pedra! No, mentida. De pedra, no. Perquè les pedres no ploren. 

Ara torno, més que res perquè ja no sé pas ni què escric…

(Déu, que algú m’expliqui pas a pas com dimonis es fa per posar un retroenllaç o un enllaç o com es digui! Si m’ho expliquen bé i amb paciència, jo ho entenc tot. O gairebé)

[@more@]

Tweet

És com un ritual. Amb el risc d’anar a petar de morros contra un marge, cada any, per aquestes dates, busco la primera rosella florida mentre vaig per la carretera que em porta a la feina cada matí. Aquest any vénen tardanes. Tot just la vaig veure ahir, arrupida al peu d’un accés a l’autopista, voltada de ciment, a l’ombra d’una torre d’alta tensió, sacsejada per l’aire rabent dels cotxes, amb una tija prima i poca cosa, però amb un vermell esclatant, com de foc.

Aquest vespre cauen gotes una mica més càlides.

[@more@]

Tweet

Caldria abaixar la persiana i netejar-la, i també esperar que el cel s’aclareixi, i canviar la terra dels testos, i plantar-hi flor nova, i retallar l’heura, i retocar la pintura de la paret.

Caldria tancar les vistes al passat i obrir finestres al futur, i renovar energies, i sortir a la recerca d’aires més frescos. Caldria ordenar una mica el desordre i desordenar el control. Caldria riure més. I somriure. I esperar amb calma el desglaç definitiu. 

Caldria somiar una mica més i creure-hi. I córrer darrere d’uns horitzons nous, perfilats o no, tant se val. Però córrer, córrer…

Caldrien nits menys estripades i dies més ben cosits, sentiments més encalmats i calmes més desendreçades.

Caldria no haver d’esperar mai més cap avió.

Caldria, segurament, una abraçada.

Potser caldria un silenci, però no sé de quina intensitat ni de quina durada…

Caldria, sobretot, ser una mica més feliç. I no haver d’escriure això mai més.

[@more@]

Tweet

De vegades, quan li sembla que ja no li queda res, busca el refugi dels tres últims vestigis del naufragi: una copa, els retrats i els manuscrits. Una copa per sentir-se absurdament més valenta. Uns retrats que li fan companyia. Uns manuscrits que, malgrat ser de paper i efímers, li envien de tant en tant una alenada d’aire renovat, fresc, ple de rialles dolces. I, després, quan ja ho té tot a prop, i ben endins, més val que no miri al voltant. Perquè hi veuria massa decepció i massa cansament. Perquè la seva ànsia és desmesurada, i el seu anhel, també. Perquè porta massa temps immòbil. Perquè es desconcerta a cada matinada. Perquè cada nit que arriba és més fosca i més solitària. Perquè cada dia que passa és més llarg. Perquè cada somni vençut pesa més, pesa massa. Perquè ha perdut l’últim tren. O el penúltim, tant se val. Perquè els records se li emboliquen en la teranyina d’un enyorament delirant. 

La copa, els retrats, els manuscrits… i tu. Et diguis com et diguis i escriguis el que escriguis. Tu i la teva companyia, les teves imatges, les teves paraules, de vegades clares, de vegades no tant. Tu i els teus dubtes, els teus somnis, la teva complicitat, el teu somriure, els teus records, els teus dies, i les teves nits. La copa, els retrats, els manuscrits.. i tu. A l’hora que sigui. Al punt del mapa més inesperat.

La copa, els retrats, els manuscrits… ella… i tu…

[@more@]

Tweet

Fa uns dies que no sé pas què té. Només fa que mirar per la finestra. Diu que busca un avió al cel.

[@more@]

Tweet