I mira que m’hi poso bé! Prop de la finestra inventada, davant d’un paisatge imaginat, amb un color de pèl de fantasia, amb un posat de mentida. Tot perquè s’inspiri, pareixi algun relat prou comestible i deixi de remugar. I, d’esquenes, reso, a la meva manera. I més o menys, el meu prec va per aquí: "Senyora Inspiració, baixeu dels núvols i coleu-vos a la seva ment, de pressa, que ja la tenim armada, que només fa que renegar, ben enrabiada, d’aquests autors mediàtics que, sense cap vergonya (ho diu ella, no jo) aprofiten per introduir, com un supositori (també ho diu ella), els seus "panets" acabats de sortir del forn a qualsevol programa de ràdio o de televisió, i és clar, com que són col·legues, els col·loquen tots. Senyora Inspiració, sisplau, capteu-la, posseïu-la, emmetzineu-la, feu el que vulgueu, però que calli, s’inspiri i escrigui, que així la tindrem muda i quieta fins passat Sant Jordi, i el dia després també, quan en el rànquing dels llibres més venuts hi surtin aquells que no han escrit els autors (també ho diu ella) sinó uns quants "negres" becaris dels mitjans d’informació a partir de guions prefabricats als Mac Donalds entre hamburguesa i cervesa, i no com s’ha de fer (ho va dient ella, ella, ella… que no para), després d’un mesurat, o no, procés d’introspecció, d’un raonable temps de meditació, d’uns veritables desitjos de crear productes que aportin alguna cosa nova, comunicable, ben escrita i mínimament transferible, i de mimar amb constància una cosa que se’n diu dignitat. Senyora Inspiració, no em falleu, ara no. Amén".
[@more@]
Ah! I també li he encarregat una tarda de pluja fina i cel tapat, d’aquells que a ella li agraden, i li he deixat una mica de cava a la nevera, i el foc a punt per encendre, que sempre acompanya i desperta idees, i he dit als meus «col·legues» d’espècie que no emprenyin, avui, que dormin i que la deixin tranquil·la, i he apagat la tele, la ràdio, la música, tot, he despenjat el telèfon i he desconnectat el timbre de l’entrada. Li he netejat la taula, li he llençat papers inútils i molestos, li he passat un drap per la pantalla de l’ordinador, li he preparat els diccionaris… No sé pas què més fer, ja…
Sr. Manel, ara he envermellit i tot. Per cert, la meva mestressa em va batejar així, «Trasto», perquè es veu que quan vaig néixer ningú, ni ella, no n’hauria donat ni un cèntim. Però sóc gata, sóc la Trasto, o sigui que, si de cas, seré mandrosa. I, de fet, sí que ho sóc una mica, de trasto i de mandrosa…
Jo estic amb el «senyor manel»: que tens molts coneixements, Trasto, i, a més, moltíssima raó. Tu i la teva mestressa teniu raó. I sé molt de què parlo… Un petó per a les dues.
és que la inspiració és molt traïdora, Trasto… i, saps què, jo en sé molt, d’històries de becaris precaris (o més ben dit, de becàries precàries)…
un petonet per a Isnel i una rascadeta a l’orella per a tu
Jo també sé de bona tinta que passen coses d’aquestes i més i fa molta ràbia per a la gent que sho curra de veritat, perquè penso que aquests tan coneguts es podrien esperar un altre moment de l’any per treure llibres i deixar sant Jordi pels pobres que no tenen acés a la tele o a la radio com ells, no? Tampoc crec que serveixi de res que hi hagi escriptors coneguts que no vulguin signar per sant Jordi, com en porcel, penso que només es per donar la nota i vendre més.
Que trist, Sant Jordi no és això… Almenys, no el que visc jo.
Segur que li bé la inspiració, Trasto. Però vindrà de cop, sense avisar. Al meu amo també li passa, això. I quan li bé, no hi ha ningú que li pugui dir res!!! Ufff… Em fa quatre moixaines i apa!!!
Igual, igual, igual que el que em passa a mi, Bizcocho… Escolta, d’això… i no podríem pas quedar un dia tu i jo en alguna teulada i ens acabem d’explicar tot això que dius…?
(Ara que el Canari m’ha abandonat i que el Lloro passa per moments difícils, ja em pensava que no trobaria ningú amb qui parlar per aquests DIPS de déu que, segons algú que dóna conferències a les universitats, diu que són de tan baixa qualitat, oi Bizcocho que ja m’entens, tu…?)
desconec el món de què parles, Trasto. Desconec les muses, la inspiració i les signatures del Sant Jordi…
Tu tan sols digues-li a na Isnel que no pateixi, que segur que la inspiració és al tou dels seus dits (i a la punta de les teves urpes simpàtiques); no hi ha més…
que somrigui; que gaudeixi amb cada paraula…Com sempre fa
🙂
Trasto encara com que t’has encarregat de tot així podem estar més tranquils. Ara cal calma i i més que inspiració sort, perquè d’inspiració en té i molta que tu ja ho saps bonica meua 😉 Ànims i sort, també per L’elisenda que també s’ho mereix . Besets 🙂
Ai Trasto! Ja sabem com funciona el negoci aquest, si no surts per la tele, no existeixes!