Hi ha trucades que et conviden a riure, amb un vi, uns mojitos, una pluja d’estels, una anada a la platja… Hi ha trucades equivocades: ai, perdoni. Hi ha trucades de feina, avorrides, llargues, repetitives… Hi ha trucades silencioses, fredes, distants, de compromís. Hi ha trucades inesperades, alegres, còmplices, molt properes. Hi ha trucades llunyanes, esquerdades, tristes. Hi ha trucades familiars, com enguixades. Hi ha trucades d’aniversari, o inventades, o somiades. Hi ha trucades lleugeres, fresques, curtes. Hi ha trucades de mai acabar, pesades, de color del plom. Hi ha trucades de matí, de capvespre, de començament de la nit. N’hi ha, poques, de matinada. Hi ha trucades invisibles.
I n’hi ha que no haurien d’haver-se produït mai. Perquè esquincen la flonjor d’una nit que naixia tranquil·la i íntima, perquè fan revenir l’angoixa amagada, perquè trenquen el son, perquè acceleren el cor, perquè remouen la consciència, perquè desenterren preguntes, perquè fan créixer dubtes, perquè dipositen temors, perquè prediuen tempestes, perquè allarguen la foscor, perquè tapen la lluna, perquè ofeguen un crit, perquè alimenten la impotència. Perquè sembla que es riguin de tu i de les teves ganes de ser feliç. Són, aquestes, trucades indesitjables. Perquè et col·loquen, de nou, davant del mirall. Perquè et provoquen una muntanya de preguntes amb respostes per inventar. I en comences a estar cansada, que se t’inventin respostes a cada instant.
[@more@]
isnel, també hi ha trucades perdudes, involuntàriament o voluntàriament… de vegades, va bé deixar-ne perdre alguna. una abraçada
Isnel, i si la nit neixia «flonja, tranquil.la i íntima»…jo hagués desconnectat el mòbil, hagués despenjat el telèfon fixe i hagués gaudit del moment, potser amb un bany relaxant com el que ens explicaves l’altra tarda. Un petó.
Que la trucada no et faci perdre el ritme que havies retrobat. Un altre dia, llença el maleït mòbil per la finestra, isnel…
Una abraçada, maca…
Està bé, també hi ha trucades que no es produeixen… està bé, ja et trucaré, captada la indirecta. 😉
Odiem i estimem el telèfon a parts iguals, oi? Estic d’ acord amb Aurembiaix. A vegades és millor desconectar. Per desgràcia, aleshores t’ envaeix el dubte: «I si justament ara em fan aquella trucada que fa tant de temps que espero??» La sensació és horrible. Per cert, la primera part del post m’ ha agradat moltíssim. Podria sortir una bona cançó o un bon monòleg xDD.
Com la resta de posts, aquest tambe es fantastic. A vegades hi han trucades que fan mal, millor no pensar-hi i passar pagina tan aviat com sigui possible.
PereJoan, tant de bo poguessim retrocedir en moltes coses uns quants anys enrere.
oblida aquella trucada…
mira quantes «trucades» has tingut avui a la teva pàgina 🙂
oblida-la
Una abraçada en hores baixes. Molt tendra.
Hi ha trucades que fan que deixis tot el que estàs fent per contestar-les…. Quina ràbia, per molt que pugui, no consegueixo deixar sonar el telèfon i seguir amb el que feia… gRRR
Riiiiiiiiiiiing!
La nit desperta als dimonis interns de tots plegats.
De veagdes no s’han de buscar respostes a preguntes que no t’ahuries de fer mai, de vegades no existeixen.
De vegades cal fer-se noves preguntes com ara: Demà quin temps farà?
I respobndre’t a tú mateix/a: Espléndit.
Ànims!
Isnel quina manera d’escriure anava accelerant-me a mesura que anava llegint. Mira que m’agrada com escrius, molt eh, però molt, i a més ho fas tan a sovint i tan ràpidc qie de vegades no tinc temps per llegir-te. Així que vaigbuna miqueta retardat. No és ben bé un comentari a aquest post, ho se´^_^. però és el que m’ha eixit 🙂 rinnggggggg! Besets 🙂