Gotes d\’Isnel

Aquesta tarda he hagut de tornar a Barcelona. I, després de la feina, avui sí, m’he deixat anar pels carrers, i més tard, envoltada de japonesos, m’he plantat davant de la Pedrera. I allà, enmig del blau de la tarda, surava la pedra, lleugerament prepotent, fantàsticament alçada. Me l’he endut cap a casa. També m’he endut taxis, bicicletes, coloms i aparadors. I una colla de petits parells d’ulls llaminers que em miraven des de les cadires d’una biblioteca plena de llum, al cor del Poble Sec. Ha estat una tarda molt màgica.

Però el vespre s’adorm massa ple d’enyorança. I la màgia s’esvaeix amb recança. La pedra somriu i perviu. I, poderosa i eterna, es riu d’aquesta meva petita màgia efímera de paper.

[@more@]

Tweet

Ja ho ha decidit. Omplirà la banyera d’aigua calenta i hi escamparà una mica de sals d’aquelles que fan olor. Encendrà l’espelma de dins la gerra de vidre i mirarà per la finestra com es fa fosc i la tarda s’adorm. Engegarà uns moments les sortides d’aire i les bombolles l’envoltaran, fent-la sentir lleugera, neta, tranquil·la. Somriurà. Potser agafarà un llibre. El hobbit, d’en Tolkien. I se sentirà com si estigués a casa d’en Bilbo, una casa confortable i ordenada. Potser es prepararà un te abans d’entrar a la banyera. O s’acabarà el cava que li ha quedat després de dinar. Respirarà fondo. I sentirà la pluja a l’altra banda de la cortina i dels vidres. I somiarà en alguna tarda blava, una tarda que algun dia va estar plena de desig, de plaer, de sentits encesos i de cossos deixats anar. Es rentarà el cabell a poc a poc, sentint l’aigua perfumada que li rellisca per la cara, s’omplirà el cos d’escuma amb sabor de lavanda, estirarà les cames amb mandra, es passarà el sabó pels braços, per la panxa, s’entretindrà una mica damunt del pit, i oblidarà que ahir només va parlar amb la caixera del supermercat i avui amb l’estanquera que li ha venut el diari.

De fons, se sentirà un bolero: Si tú me dices ven…

[@more@]

Tweet

Ara diu que, per començar, se’n va a endreçar la cuina. Bé, anem bé.

[@more@]

Tweet

He vist que volia marxar, sense saber ben bé cap a on encaminaria el cotxe. I li he dit que no. Perquè plou i perquè, sense saber on es va, més val no moure’s de casa. Sembla que de moment ho ha entès. Però no sé pas si durarà gaire. Es veu que té alguna cosa molt endins que, les tardes de diumenge, la transforma. Se me’n fot. Que agafi un llibre. O que s’assegui a la vora del foc. O que em faci alguna carícia. Avui no sortirà. I ja s’hi pot posar fulles, si vol. Però avui no és el dia més indicat per anar a esbandir penes enlloc. Avui és un dia per quedar-se a casa i pensar, d’una refotuda vegada, què redimonis fa amb la seva vida. I ja està.  

[@more@]

Tweet

Potser era el número: 113. El post 113 m’ha sortit massa rebuscat. Per no dir el que volia dir, no he dit res del que havia de dir. Agafo l’escombra, doncs, i l’amago sota l’estora, el 113. I ja no parlaré més de caramels, sinó d’escombres. Les agafaré per intentar fer fora aquesta morbositat malaltissa d’aquesta tarda de l’1 d’abril. Mira que sóc poc de misses i de capellans, jo, per no dir gens. Però ara no em puc estar de parlar-ne. Semblem voltors, avui, tots plegats, sinistres voltors amb les ales bategant a la plaça de Sant Pere, esperant la mort. El que més m’espanta és aquest poder tan criminal que de vegades assumeixen els mitjans de comunicació per arribar a ser els primers a donar la notícia (la que sigui: la mort d’un Papa, l’esclat d’una guerra, l’enfonsament d’unes torres bessones, el suicidi d’un boig…). En només cinc minuts he escoltat cinc notícies contradictòries en un mateix mitjà: el Papa ha perdut la consciència; el Papa ja és mort; el Papa ja veu Déu; el Papa està lúcid; el Papa agonitza. Perdoneu-me, però jo crec que més d’un periodista, aquesta tarda, li hauria volgut treure la cànula o la sonda amb les seves pròpies mans i poder donar ell la notícia abans de ser rellevat del torn. No seria pas la primera vegada. Quin fàstic, tot plegat. Una bona escombrada i a fer fora els missatgers, avui, que s’ho tenen ben merescut. I nosaltres, també, per fer-ne tant de cas.

[@more@]

Tweet

Paper de caramel

A la primavera, acostumo a desembolicar més caramels que la resta de l’any. Ahir a la tarda, en vaig desembolicar un a Barcelona, davant d’uns estudiants de secundària que volien saber-ne els ingredients, d’on havia sorgit la idea de fer-lo així i no d’una altra manera, quina és la millor hora per fer-lo, quin és el millor lloc, si m’acompanya la música mentre el vaig cuinant, de què en faig quan l’acabo, qui tria el paper per embolicar-lo, per què em dedico a fabricar aquests caramels, què sento mentre ho faig, quant temps trigo a fer-ne un, quants en tinc de fets, quins sabors tenen els altres, d’on trec els noms que els poso, quants en faig de cada un, quants se’n venen, quants se’n mengen, on es mengen…

Després, aprofitant la tarda de sol, em vaig passejar per la ciutat, una ciutat on no vaig mai si no és per ensenyar caramels o per parlar amb els amos de les fàbriques que me’ls emboliquen i els llencen al mercat. Em vaig deixar portar per la inèrcia i vaig enfilar el camí cap al mar, poc a poc… Abans d’arribar al mar, però, em vaig perdre pel Raval… 

Vaig arribar a casa que ja era fosc. Se’m va fer fosc per l’autopista, mentre m’allunyava amb presses d’una ciutat que no conec gens i pujava corrents cap al meu refugi de fer caramels. Vaig encendre el forn on els cuino, amb ganes de començar a barrejar ingredients per a un de nou. Sempre que vaig a desvetllar-ne els secrets, m’entren aquestes ganes de crear un nou sabor… Però aquest any és diferent… La inspiració se m’ha perdut per un mar de blaus inquiets… I la fabricació d’aquesta mena de caramels requereix una bona dosi de concentració i d’estabilitat. Almenys a casa meva. I jo, ara mateix, no tinc ni concentració, ni estabilitat, ni inspiració, ni ganes, ni temps, ni ànim. I tot plegat és un petit desastre amb un gust gens dolç. Gens ni mica.

[@more@]

Tweet

 El blau del llac Atitlan (Guatemala)

I, de nou, el blau amb el blau. Allà. Aquí, un buit. I cansament. I desig de tirar pedres a l’aigua blava, amb força, amb ràbia. I d’ofegar matinades fredes a l’aeroport, comiats espessos i mirades desviades. I esperar.

[@more@]

Tweet

S’hi ha passat dues hores. Fins i tot ha tornat a sortir el sol i ella encara era allà, dalt del roure, fugint dels gossos que ens han trencat la migdiada. Ara la tinc al cim de la impressora, molt a prop, fent veure que dorm. De tant en tant, fa un esternut. Suposo que avui somiarà gossos. I jo, escombres.  

[@more@]

Tweet

Ha caigut una calamarsa inesperada després d’un matí de llum. No fa gaire. Poca estona abans, tres gossos han entrat fins al cor del menjador de casa i els gats, que dormien escampats pel sofà, han fugit aterrits cap al jardí i s’han enfilat al roure. Un, el més petit, encara hi és. Ha suportat la calamarsa i l’aigua abraçat a la branca més alta de totes. Ara els gossos ja són fora, els he fet fora jo a cops d’escombra i de crits histèrics. Algú algun dia em va dir que no planti cara a cap gos amb una escombra a la mà. Però avui no sabia què em feia. L’amo, al carrer, em deia que ho sentia. Jo li he dit que els portés lligats, hòstia, que aquí hi viu gent, i gats… Els he plantat cara amb l’escombra perquè sóc a casa meva, perquè és diumenge a la tarda, perquè avui m’ho han capgirat tot i perquè em donava la gana. I punt.[@more@]

Tweet

Ell sap que les tardes de diumenge, per a ella, són seves, a la seva manera, al seu aire, amb les seves pors i les seves obsessions. Ho sap de sobres, ell. Sap que ella, com un ritual, estendrà l’estora i hi vessarà tot de records farcits amb una vella pàtina de dolor que ja fa pena. També sap que de vegades ella agafa els records i se’n va muntanya amunt o mar avall, carregada amb tot això, a esbandir-ho. A la seva manera. Però això, a ell, tant li ha de donar. Perquè ell també les passa com vol, les seves tardes de diumenge, i ella sap que no n’ha de fer res. Per això, quan avui ell l’ha trucada i li ha dit que no es mogués de casa, que la necessitava per recollir uns papers que algú passaria a deixar-li, ella ha sentit una fiblada d’amargor molt profunda. Massa. Per primera vegada en molt de temps, s’ha sentit encandenada a un fantasma.

[@more@]

Tweet