Paper de caramel
A la primavera, acostumo a desembolicar més caramels que la resta de l’any. Ahir a la tarda, en vaig desembolicar un a Barcelona, davant d’uns estudiants de secundària que volien saber-ne els ingredients, d’on havia sorgit la idea de fer-lo així i no d’una altra manera, quina és la millor hora per fer-lo, quin és el millor lloc, si m’acompanya la música mentre el vaig cuinant, de què en faig quan l’acabo, qui tria el paper per embolicar-lo, per què em dedico a fabricar aquests caramels, què sento mentre ho faig, quant temps trigo a fer-ne un, quants en tinc de fets, quins sabors tenen els altres, d’on trec els noms que els poso, quants en faig de cada un, quants se’n venen, quants se’n mengen, on es mengen…
Després, aprofitant la tarda de sol, em vaig passejar per la ciutat, una ciutat on no vaig mai si no és per ensenyar caramels o per parlar amb els amos de les fàbriques que me’ls emboliquen i els llencen al mercat. Em vaig deixar portar per la inèrcia i vaig enfilar el camí cap al mar, poc a poc… Abans d’arribar al mar, però, em vaig perdre pel Raval…
Vaig arribar a casa que ja era fosc. Se’m va fer fosc per l’autopista, mentre m’allunyava amb presses d’una ciutat que no conec gens i pujava corrents cap al meu refugi de fer caramels. Vaig encendre el forn on els cuino, amb ganes de començar a barrejar ingredients per a un de nou. Sempre que vaig a desvetllar-ne els secrets, m’entren aquestes ganes de crear un nou sabor… Però aquest any és diferent… La inspiració se m’ha perdut per un mar de blaus inquiets… I la fabricació d’aquesta mena de caramels requereix una bona dosi de concentració i d’estabilitat. Almenys a casa meva. I jo, ara mateix, no tinc ni concentració, ni estabilitat, ni inspiració, ni ganes, ni temps, ni ànim. I tot plegat és un petit desastre amb un gust gens dolç. Gens ni mica.
[@more@]
Oh, és que els caramels a Barcelona ténen gustos i matisos que no els trobaries pas enlloc més, eh ? Però bé, tu ja ho saps de sobres … Em preguntava si serien de color blau, o bé eren vermelles, com les històries del carrer que mai no coneixerem, o les tres maletes vermelles de l’aina. Descansa, i la propera vegada, seran més dolços (segur).
…segur que a hores d’ara ja has pogut fer algun d’aquests caramels o almenys imaginar-ne l’olor.
Ja em passaràs la recepta 😉
Ostres, qui fos estudiant de secundària…
M’agrada cuinar sense pensar-hi, amb els ingredients que tinc a l’abast, pensant què m’agradaria menjar…
La veritat és que no seguesc receptes 😉
Menj el que puc i quan puc
a vegades s’ha d’afrontar la vida amb decisions que no son agradables,vols dir que no ha arrivat el moment de dir -QUE CULLONS-?
M’agrada esmorzar salat… però aquest matí m’encantaria un caramelet de postres.
Qüestió de contrastos… com els bons moments que segueixen els dolents, oi?
De vegades els caramels també poden ser àcids, molt àcids, caramels per adults, d’aquells durs, de gust fort, intens, que deixen un regust amarg.
Jo t’animo a que cuinis un d’aquests caramels, ja ho vas fer una vegada, recordes?, va ser el primer caramel que vas fer i vas batejar amb un nom de nen. Aquell era dels àcids.
Els que ens agrada cuinar ja sabem que les receptes ens guien, però el que veritablement dóna èxit als plats que cuinem és el nostre toc personal. També s’ha de dir que el resultat també depèn si es cuina amb inspiració o sense… Tranquil·la, Isnel, que la inspiració sempre torna i de ben segur que aviat tornaràs a fer uns caramels exquisits… Un petó, maca, i ànims!!!
És curiós com d’una cosa tant simple i petita com un caramel i el seu embolcall pot sorgir-ne una curiosa conversa! Felicitats pe’l relat ;)!
Una abraçada!
Isnel bonica és de veritat que fas caramels? Jo en vull, jo en vull jo en vull, vulls provar eixos caramels fets amb tanta estima! per un moments t’he vist com en «como agua para chocolate» i t’he vist amb el davantal posat , amb el sucre, la chocolate, café, maduixes, i mils sabors i m’han entrat unes ganes enormes d’abraçar-te i trirar-te dels davantal perquè en dones un caramel 🙂 , així que et deixe un beset ben dolç amb sabor mar blava perquè et torne aviat la inspicació 🙂
Així que fas caramels… És ben bonic! La inspiració tornarà, igual que l’estabilitat i les ganes, i et sortiran els nous gustos, més o menys àcids, més o menys dolços. Els mars sempre tornen a encalmar-se.
Una abraçada
jo tampoc no sé de quins caramels parlam, el que sí sé és que, en qualsevol dels casos, jo no n’he fets mai… Mai
😉
Be, ja saps que amb els caramels que ens ofereixes per la xarxa no en tenim prou. Som molt llaminers (com has pogut comprobar) i ens agradaria provar els caramels que ofereixes als estudiants de secundaria.