Gotes d\’Isnel

Els dies que somnio que sóc a dins del meu dip, veig cares. I formes. I cossos. I somriures. I fins i tot diria que flairo olors. I que sento veus. És com una petita al·lucinació: obro la porta de casa i comencen a entrar tots. I jo els conec, i els saludo, i els abraço, i els pregunto pels seus temes i ells em contesten. I ens fem petons. I es tasta una complicitat exquisida. I cadascú troba el seu lloc de seguida: vora del foc o vora la finestra, amanyagant un gat o consultant un atles, remenant el sofregit o encenent espelmes, enyorant la neu o mirant fotografies, buscant poemes o buscant balcons, deixant anar pensaments o explicant contes dalt d’un vaixell, parlant de Paris o parlant de Dublin, de sardanes o de salts, de rutes o de trens …

Jo sé que tu també hi ets. Però no et sé endevinar. No et descobreixo, per més que m’hi fixi. Pregunto, somric, llanço indirectes, vaig d’aquí cap allà, observant cares, i mans, mentre reparteixo copes de vi o trossets de formatge, mentre faig fotografies i us convido a seure al sol, si fa bo, o a arrecerar-se vora el foc, si també fa bo.

Vull saber d’on surten aquestes paraules i aquestes històries que em sedueixen en hores estranyes i incontrolables. Perquè no segueixes mai cap pauta, res. Apareixes quan vols per explicar-nos històries absolutament hipnotitzants i imprevistes. Ets única. O únic. Ja no ho sé pas. Però moltes vegades me n’he anat a dormir amb l’escalfor càlida (i de vegades un pèl inquietant) d’un murmuri estrany però sorprenentment proper. M’esgarrifes, m’acarones, em desvetlles, m’adorms, em fas pensar, em remous replecs molt íntims.

Vull saber d’on véns i qui ets i, en el meu somni, no ho sé veure. En el meu somni, veig de tot: nois joves i inquiets, noies prudents, reflexives i seductores, senyors i senyores, amics, mares, pares, confidents, lectors insaciables, escriptors plens de ganes i de talent, persones entranyables, anònims dispersos, rostres múltiples… Però a tu no et sé veure. I sé que hi ets. Ho sé segur. Però no et veig. Només t’intueixo. I aquesta intuïció m’acompanya en tardes com les d’avui, fent-me veure que el món, si volem, és un haikú ple d’esperança. I de bellesa.

En la meva particular categoria d’aquesta mena de crítica parcial, subjetiva, íntima i personal, tu encapçales la categoria de "La reina de les amazones, la filla d’Ares, la que està plena de coratge, la irrepetible".

[@more@]

Tweet

I ni això és segur que ho sàpigues fer. Però quan no saps fer punt de creu, ni cantar, ni tocar el piano, ni patinar, ni jugar a futbol, ni col·locar un aplic… Quan t’enfonses davant d’una persiana que no va ni amunt ni avall, d’una porta que no tanca, o que no s’obre, d’una reixa que necessita una mica, només una mica, de ciment i no saps d’on treure’l… Quan t’ofegues amb una vora per cosir, o amb unes factures per esbandir, o amb un atac d’angoixa al cor de la nit… Quan et sents inútil observant una roda punxada, o un mapa, o una xemeneia encesa, o un manual d’instruccions en japonès… Quan et quedes muda en una reunió incòmoda, o amb un faristol al davant i un públic atent, o amb el telèfon a la mà i la veu que enyores tant a l’altra banda… Quan t’ensorres en constatar que el temps passa tan de pressa, o que la perruqueria s’ha apujat des de l’última vegada, o que t’han canviat l’hora i el canal de la teva sèrie preferida i no t’han avisat… Quan, de cop, plantes els peus a terra i t’adones de la distància entre el que tens i el que desitges… Quan et diuen que el tren ja ha marxat i que no n’hi ha cap més fins la setmana dels tres dijous… Quan tanques la porta amb set claus perquè et fa por el carrer… Quan notes l’aire espès, i el cel massa lluny, i el sol que no escalfa, i el mar massa esquerp… Quan estimes tant que no hi ha dret… Quan t’estimen tan poc que ni t’ho creus… Quan se t’ha acabat la corda… Quan el desordre i el caos nien a tots els racons de la casa i del pensament i no saps per on començar… Quan no saps fer res més… escrius. I, llavors, un dia, potser, només potser, apareixerà un somriure. Un somriure efímer, delicat, poca cosa. Tan efímer, delicat i poca cosa com escriure per oblidar que no saps fer res més i que ni això és segur que sàpigues fer.[@more@]

Tweet

Desglaça. I, sota el glaç, hi hauria d’haver-hi l’embrió de somriures nous. Però desglaça malament, aquesta primavera. Desglaça fosc. I, sota el glaç, un buit badalla d’avorriment. Abans, desglaçava i tot el que sorgia de la gran dormida era nou i net, i feia olor de nou i de net. Aquest any desglaça amb desgana. I els embrions de les coses noves i netes sembla que s’hagin quedat ancorats en la neu més profunda, la que es desfà quan el temps del desglaç ja és fora i ja no queden moments per assaborir res.

Potser desglaça malament perquè no hi ha res a punt, perquè tot sobreviu immers en un caos terrible i perquè el temps avança carregat d’instants fastigosament perduts. I això no pot ser.

I, després de pensar això, I. es mira de nou al mirall. Però avui no el llença a terra. Avui només l’amanyaga amb la punta d’uns dits una mica massa tremolosos. I res més. Absolutament res més. 

[@more@]

Tweet

O sigui, que me’n vaig a treballar (ho dic per allò que ens canta en Serrat). I, després, quan torni de dignificar-me, intentaré dignificar-me de debò amb una altra feina que sí que haig de fer amb dignitat. És a dir, i dignament us ho dic, que potser estarem uns dies que no ens veurem. O sí, perquè potser ho engego tot a fer punyetes i ni dignificació, ni dignitat ni res.

I que és maco veure sortir el sol quan et revesteixes de dignitat per anar a dignificar-te… I els llençols abandonats tant d’hora ja et poden anar cridant, ja… Ni et passa pel cap tornar-hi per deixar-te abraçar, ara que encara estan calents… No, i ara! La dignitat abans que res i abans de tot. I les altres coses, al foc, que per això el van descobrir, per llençar-hi tot el que no és digne. I per escalfar-te una bona tassa de cafè amb llet abans de les set hores llarguíssimes de dignitat dignificadora. De totes maneres, amb el microones, qui vol el foc, ara?

Encara que ho sembli, no estic pas emprenyada. Només estic buscant el millor vestit per anar-me’n a dignificar amb dignitat. I no el trobo.

[@more@]

Tweet

Em volia fer obrir un blog i li he dit que no, que, fins ara, que jo sabés, cap gat no havia obert un blog aquí. Ni aquí ni enlloc. Llavors ha creat aquesta nova categoria, les Gotes de Trasto. La Trasto sóc jo, una de les seves gates que, fins ara, navegava tranquil·lament per les aigües del Grumet sota la protecció i l’escalfor d’una ala de Lloro. Em diu que està cansada, que tot és fosc, que no veu la lluna, ni el sol, ni res. Carregada de punyetes, està, ja us ho dic jo. Però he vingut corrents, quan he sabut que no veia la lluna ni res, i me l’he trobada a la vora del foc, mirant enlloc, i amb una tristesa a dins que no sabia pas com posar-m’hi perquè li passés. Només em repetia que tot és fosc. Potser hi fa que, quan ha arribat de veure el mar (mira que hi té mania, en anar a veure el mar, aquesta), ha trobat buida l’habitació blava. No hi quedava res, ni una trista peça de roba, ni una ampolla del seu perfum (del perfum d’ell, s’entén), ni una petita gota d’aquest blau que la perd escampada per algun racó. Res. I mira que ella ho sabia, que tornaria a marxar aviat… Jo no sé pas què fer-hi per tornar-li una mica de somriure. Diu que la deixi estar. Que la deixem estar uns dies i que ja li passarà. Que tot és qüestió de fer-se’n a la idea, de respirar fondo i d’aixecar els ulls ben enlaire. Però que necessita temps. Que ja no té paraules i que les ha d’anar a collir en algun lloc. Jo li dic que aquí en trobarà i en collirà tantes com vulgui. Però em diu que no. Que ha d’anar més lluny. Jo, per si de cas, cancel·lo les meves vacances i m’hi quedaré a prop. I, de tant en tant, li obriré aquesta finestra per si vol arreplegar algun somriure d’aquests que li arriben tan sovint i que me la fan somriure a ella, també. De moment, ha agafat un llibre. Més val això que no pas que es quedi tot el dia i tota la nit asseguda a la vora del foc com si fos un tros de fusta a punt de tirar a la llar, no? Jo, avui, no l’hauria pas encès, la llar. Però ella diu que té fred.[@more@]

Tweet

Ten preparada una comida deliciosa para cuando él regrese del trabajo. Especialmente, su plato favorito. Ofrécete a quitarle los zapatos. Habla en tono bajo, relajado y placentero.

Minimiza cualquier ruido. En el momento de su llegada, elimina zumbidos de lavadora o aspirador. Salúdale con una cálida sonrisa y demuéstrale tu deseo por complacelerle. Escúchale, déjale hablar primero; recuerda que sus temas de conversación son más importantes que los tuyos. Nunca te quejes si llega tarde, o si sale a cenar o a otros lugares de diversión sin ti. Intenta, en cambio, comprender su mundo de tensión y estrés, y sus necesidades reales. Haz que se sienta a gusto, que repose en un sillón cómodo, o que se acueste en la recámara. Ten preparada una bebida fría o caliente para él. No le pidas explicaciones acerca de sus acciones ni cuestiones su juicio o integridad. Recuerda que es el amo de la casa.

Aquesta perla és d’una edició anterior (1958) a la del llibre que corre per casa (1966). És a dir, que jo és la primera vegada que ho llegeixo (ho he trobat a internet).

Això no feia mal a les dones, només. Això feia mal a dones i a homes. Crec que pensar-hi una mica, sobretot els més joves (que l’altre dia ja em vaig adonar que eren els més sorpresos) pot ajudar a entendre moltes coses de les que passen a l’actualitat. Això era una assignatura a l’escola!!!

[@more@]

Tweet

Ja veus que no demano gaire. Només una abraçada. Tampoc costava tant. Una petita escalfor, un acostament, un petó petit, després de les postres i el cafè, quan ens hem anat acomodant als sofàs. Ets l’únic que no m’ha fet cap petó ni cap abraçada en aquesta trobada improvisada per celebrar coses en les que no creiem. Me’n vaig a rentar els plats i, avui sí, me n’aniré a veure el mar, de matinada. M’ho fots tot, hòstia. Em fots la vida. I jo no sé com girar-m’hi.[@more@]

Tweet

Aquest hauria de ser el post 101. Però no ho és. El post 101 el vaig deixar penjat anit dalt d’un mur. Aquest post d’avui no és res. No existeix. No el veu ningú. És invisible. El veritable post 101 es deu gronxar amb el vent, ara, arrapat a alguna esquerda entre els maons, sota el cobrellit fosc d’una nit plena de personatges en ruta cap a una neu que es desfà. I m’estimo més deixar-lo allà, perquè, en el fons, era un post positiu, agraït, jove, ple d’empenta. I el que em sortiria avui no ho seria gens, de positiu. Ni ple de res. El post d’avui estaria tenyit d’un grapat massa gros de neguits i segurament sortiria molt trist. Potser el sol era massa prim, avui. I, enlluernada per una sorpresa inesperada, m’he deixat endur per un aire il·lusori. Després, el vespre ha tornat a desar les coses al seu lloc, en la foscor, que és on es queda tot quan arriba el final d’un dia empeltat d’il·lusions i de mentides disfressades de veritats. I és per tot plegat que val més que aquest post no l’escrigui i que em quedi amb el regust, lleugerament dolç, del post invisible, el 101.  

[@more@]

Tweet

Vinga, va. Que el post número cent serveixi per encetar unes gotes de disbarats de temps passats (o no tant) que sembla mentida que, de qui les va tastar, algú se n’hagi sortit prou bé.

És que avui ho he trobat per casualitat tot navegant per internet i he pensat que exageraven. Però després, amb autèntic horror, he descobert que aquestes màximes morals reposaven càndidament entre els fulls d’un dels meus llibres escolars que se suposa que vaig haver d’estudiar i examinar-me’n. I que consti que no sóc gran, que això passava fa quatre dies… o cinc. Però no pas més.

Tarjetas de señoras casadas. Cuando estéis casadas pondréis en la tarjeta vuestro nombre propio, vuestro primer apellido y después la partícula "de", seguida del apellido de vuestro marido. Así: Carmen García de Marín. Esta fórmula es agradable, puesto que no perdemos la personalidad, sino que somos Carmen García que pertenece al señor Marín, o sea, Carmen García de Marín.

[@more@]

Tweet

La copa té un peu blau que enamora. El cava està una mica esbravat: és d’ahir. Però avui he sortit de casa a dos quarts de vuit del matí i no hi he tornat fins a quarts de dotze de la nit. He obert la nevera i he vist l’ampolla mal tapada amb una cullereta de cafè. No sé per què brindo. Potser perquè m’he llençat com una beneita a aquest món increïble només d’arribar? Potser per estroncar la temptació de tornar a sortir abans de tastar els llençols? Potser perquè ahir vaig explicar massa coses que ara no puc esborrar perquè hi ha massa còmplices que ho van llegir? Jo què sé. Brindo i brindo, perquè demà torni a sortir el sol. Que segur que sortirà. I demà passat, i l’altre, i el de més enllà… Sortirà per un horitzó tacat d’un vermell de foc, que és el que veig cada dia al matí quan el meu cotxe enfila amb resignació el camí que ja es coneix amb els llums tancats i que el du de dret a set hores de malson. Després, la tarda, el vespre, la nit… s’alien i, quan s’entenen, m’indiquen un camí d’autèntica bogeria… Quan no s’entenen, però, em duen de dret a l’infern. [@more@]

Tweet