Ja veus que no demano gaire. Només una abraçada. Tampoc costava tant. Una petita escalfor, un acostament, un petó petit, després de les postres i el cafè, quan ens hem anat acomodant als sofàs. Ets l’únic que no m’ha fet cap petó ni cap abraçada en aquesta trobada improvisada per celebrar coses en les que no creiem. Me’n vaig a rentar els plats i, avui sí, me n’aniré a veure el mar, de matinada. M’ho fots tot, hòstia. Em fots la vida. I jo no sé com girar-m’hi.[@more@]
-
Entrades recents
Comentaris recents
Arxius
- agost 2007
- juliol 2007
- abril 2007
- desembre 2006
- novembre 2006
- octubre 2006
- setembre 2006
- agost 2006
- juliol 2006
- juny 2006
- maig 2006
- abril 2006
- març 2006
- gener 2006
- desembre 2005
- novembre 2005
- octubre 2005
- setembre 2005
- agost 2005
- juliol 2005
- juny 2005
- maig 2005
- abril 2005
- març 2005
- febrer 2005
- gener 2005
- desembre 2004
- novembre 2004
Categories
- No hi ha categories
Meta
Em sap greu que no puguis anar a dormir encara. Els ulls de color blau avui no estaven per gaire ningú més que pel vingut de Mart.
Espero que la Lluna i el mar et siguin propicis i, ja saps que estic (estem) aqui.
Un petó i una abraçada.
Doncs jo t’envio una abraçada tant forta com pugui ser, encara que dit aqui, sigui virtual i fríbola…. Petonets petita!
Bé, com que no sé de què va, la prudència em farà restar callat. I així ho faré, a excepció de dues coses. Una, que de ben segur, si hi vas —a veure el mar—, t’anirà bé. La segona —i permeteu-me aquest punt de pebre—, és que si coneixeu algú vingut de Mart, vigileu, els americans sempre van darrera d’aquestes coses. Menys mal, que no he dit res.
La lluna ja no hi és, però el mar sí. Si no hi has anat, vés-hi ara, que quan comença el dia els colors són ben bonics també. I d’abraçades, jo te’n faig una de ben llarga. I un petó.
Esperem molt de la vida, de les persones que ens envolten?
Tot és molt complicat… subtilment complicat.
Em penso que la Montserrat té raó en el que insinua.
Potser el secret de la pau personal consiteix en no esperar ja res. Quan s’arriba a aquest estat (és molt difícil arribar-hi, però s’hi arriba), hi ha petites, minúscules -i, per això, grans- coses que encara et sorprenen i et fan una amabilíssima companyia. Per exemple aquest blog.
Que no saps com girar-t’hi?
Però si ja ho has fet!
De cara al mar, veient com un sol tot just nat encara s’espolsa els peixos i la sal.
No hi ha millor espectacle que aquest!
Jo també hi era. Amb tu.
Ei, isnel!!!
No estiguis trista, vaaa…
Diu el Grumet que ens hem de passar quatre dies munyint calamars perquè se’ns ha acabat la tinta…
Però tu no estiguis trista, eh!
Té! Una ploma de color blau! Com el mar!
I una de groga! Com el sol!
Com tu!
Una abraçada ben forta.
🙂
de vegades més val comprar-se un teletubbi, en sortiriem guanyant.
em llegeixo en les paraules de la montserrat, i per extensió, amb les de l’acollida.. només, des d’aquí, oferir-te un somriure.. i una abraçada..
Ja està, acabo de facturar un paquet amb el teu nom i la teva adreça carregat d’abraçades, n’hi he posat de fortes, de tendres, de llaaaaargues i unes quantes mes variades per que no se quines t’agraden mes i així pots triar segons el dia i l’estat d’ànim. Que bonic veure sortir el sol eh?.
em sembla que arrib una mica tard i també, com el Pensador, sense saber de què va la cosa…
Tothom m’ha llevat les paraules de la boca, però sobretot el Grumet…
🙂
Em sento exactament com tu, però jo no ho sé explicar com tu, no sé explicar res, res, res, res… però si et serveix, jo també tenvio una abracada…
Jo també vull anar a veure el mar! De fet avui l’he vist de lluny, quan tornava de visitar la Lula, he quedat que aniré a buscar-la diumenge.
Anims amiga, ja veuras com l’abrac,ada arrivara.
Envoltat de mar, t’envio una forta abrac,ada.