Els dies que somnio que sóc a dins del meu dip, veig cares. I formes. I cossos. I somriures. I fins i tot diria que flairo olors. I que sento veus. És com una petita al·lucinació: obro la porta de casa i comencen a entrar tots. I jo els conec, i els saludo, i els abraço, i els pregunto pels seus temes i ells em contesten. I ens fem petons. I es tasta una complicitat exquisida. I cadascú troba el seu lloc de seguida: vora del foc o vora la finestra, amanyagant un gat o consultant un atles, remenant el sofregit o encenent espelmes, enyorant la neu o mirant fotografies, buscant poemes o buscant balcons, deixant anar pensaments o explicant contes dalt d’un vaixell, parlant de Paris o parlant de Dublin, de sardanes o de salts, de rutes o de trens …
Jo sé que tu també hi ets. Però no et sé endevinar. No et descobreixo, per més que m’hi fixi. Pregunto, somric, llanço indirectes, vaig d’aquí cap allà, observant cares, i mans, mentre reparteixo copes de vi o trossets de formatge, mentre faig fotografies i us convido a seure al sol, si fa bo, o a arrecerar-se vora el foc, si també fa bo.
Vull saber d’on surten aquestes paraules i aquestes històries que em sedueixen en hores estranyes i incontrolables. Perquè no segueixes mai cap pauta, res. Apareixes quan vols per explicar-nos històries absolutament hipnotitzants i imprevistes. Ets única. O únic. Ja no ho sé pas. Però moltes vegades me n’he anat a dormir amb l’escalfor càlida (i de vegades un pèl inquietant) d’un murmuri estrany però sorprenentment proper. M’esgarrifes, m’acarones, em desvetlles, m’adorms, em fas pensar, em remous replecs molt íntims.
Vull saber d’on véns i qui ets i, en el meu somni, no ho sé veure. En el meu somni, veig de tot: nois joves i inquiets, noies prudents, reflexives i seductores, senyors i senyores, amics, mares, pares, confidents, lectors insaciables, escriptors plens de ganes i de talent, persones entranyables, anònims dispersos, rostres múltiples… Però a tu no et sé veure. I sé que hi ets. Ho sé segur. Però no et veig. Només t’intueixo. I aquesta intuïció m’acompanya en tardes com les d’avui, fent-me veure que el món, si volem, és un haikú ple d’esperança. I de bellesa.
En la meva particular categoria d’aquesta mena de crítica parcial, subjetiva, íntima i personal, tu encapçales la categoria de "La reina de les amazones, la filla d’Ares, la que està plena de coratge, la irrepetible".
[@more@]
Jo també ho penso: qui deu ser? Perquè ja fa uns quants posts que, gairerebé de manera exclusica, fem el cafè, ella (ell?) i jo. I sí, a mi també m’agraden els seus escrits. Algun dia ens podria donar alguna pista, no trobes?
me l’anava imaginant a cada paràgraf que llegia, però sempre s’escapa cap a la fosca i des d’allà ens regala les seves paraules (i les d’algú molt especial), el que ens fa sentir-nos.. vius. investigarem.. llegirem..
Me n’anava a fer una altra cosa, ara, però he llegit el teu gotes de dips i em penso que ja sé de qui prales i estic mol d’acord amb tu que es excepcional i també m’encomana aquesta inquietut que dius, però el llegeixo sempre que puc perqè m’agrada i perquè em fa pensar molt i perquè és diferent de tot el que hi ha per aquí.
És difícil resistir-se a l’atracció màgica d’aquesta reina de les amazones d’aires mediterranis. Les seves paraules hipnotitzen, sedueixen i t’arrosseguen a un món màgic d’on mai tornes indiferent.
Isnel. Estimada Isnel:
Dóna’m una pista clara, plis. No em facis agafar un diccionari de mitologia perquè avui em cauria als peus. Confio plenament en les teves opinions, en la teva percepció de tot. I sé que parles de quelcom molt bo.
Vaaa… una pista clara, sisplau.
Oníric i desconcertant…
Gràcies, isnel.
Isnel, jo també tinc curiositat per saber on és aquesta matinada tan agradable i misteriosa… M’ha deixat algun comentari al meu blog de la mateixa forma que al teu: sense cap pista. Petons.