Desglaça. I, sota el glaç, hi hauria d’haver-hi l’embrió de somriures nous. Però desglaça malament, aquesta primavera. Desglaça fosc. I, sota el glaç, un buit badalla d’avorriment. Abans, desglaçava i tot el que sorgia de la gran dormida era nou i net, i feia olor de nou i de net. Aquest any desglaça amb desgana. I els embrions de les coses noves i netes sembla que s’hagin quedat ancorats en la neu més profunda, la que es desfà quan el temps del desglaç ja és fora i ja no queden moments per assaborir res.
Potser desglaça malament perquè no hi ha res a punt, perquè tot sobreviu immers en un caos terrible i perquè el temps avança carregat d’instants fastigosament perduts. I això no pot ser.
I, després de pensar això, I. es mira de nou al mirall. Però avui no el llença a terra. Avui només l’amanyaga amb la punta d’uns dits una mica massa tremolosos. I res més. Absolutament res més.
[@more@]
Segur que si I. es mira atentament al mirall hi veurà més coses de les que diu. Potser és tansols que la primavera no acaba de començar a deglaçar-ho, tot plegat. Paciència, que segur que arribaran aquests somriures nous …!
Saps què farem Isnel?, doncs agafarem la dita popular aquella: «a l’estiu tota cuca viu» i l’avançarem al març i tot seguit declararem a tots els «blogueros»: cuques de primavera. Que hi hà moltes coses per viure donaaaaaa/homeeeeee. Un petit exemple: demà feu xocolata desfeta i, amb la punta del dit, toqueu el tèl que es fa a sobre la tassa i després el llepeu, partiu llesques de pa per la meitat, com melindros, i els enfonseu a la xocolata i us poseu una mica de xocolata als llavis….hi ha molts petits plaers que ens donen vida 😉
I tant que arribaran aquests somriures nous, i els dies clars i lluents, juntament amb noves energies i noves il•lusions… escalfor que provocarà el desglaç nítid de tot el passat.
És qüestió de deixar passar un parell de dies i tot arribarà!
Però sota el glaç també creixen les flors més delicades, i quan el sol el desfaci, les podràs agafar i posar-les sobre la tauleta.
I mntrestant, m’apuntaria a la proposta dolça de Tristany…
M’agrada pensar que la fredor extrema que no deixa viure res a l’hivern, deixa pas a la vida exponencial de la primavera incandescent… I amb ella, el mirall reflexarà l’alegria de veure’t viva, preciosa, com la millor de les vegades. Ja ho veuràs!
En Tristany m’ha recordat les sopes de xocolata: poses bocinets de pa a un bol i els escaldes amb xocolata; no trobaràs cap sopar més dolç…
🙂
No sé si posar-m’hi, però em teniu ben encandilat aquest vesp`re, i m’agradaria dir alguna cosa també però no sé ni com començar.
Jo nom´ñes volia dir el mateix que plandiura, que aquesta cosa em té ben agafat i que m’agradaria saber explicar-ho millor, que la isnel és com una cosa que ens fa venir ganes d’escrirue què ens passa iq ue encar que no ho digui sempre jo la llegeixo sempre que puc perquè diu les mateixes coses que jo voldria dir. Que l’entenc molt bé quan peteix, i quan riu i quan diu que està enamorada i que m’agradria envir-li una abraçda molt forta ara mateix. Ique no sen vagi mai.
feliçenda?? Ostres, no ho vaig llegir. És molt bonic! Ja li donaré les gràcies al Manel. Tot i que no sé si realment és tant… En qualsevol cas, un petó feliç de bon matí per a tu 🙂
Li has preguntat a I. si ha mirat darrera del mirall? De vegades es pot trobar un món màgic.