Gotes d\’Isnel

I, de nou, aquesta tarda, la desesperació, aquesta lluita perduda, aquesta impotència, aquest desconcert, perquè els braços que estima abracen altres cossos, perquè la mirada que la perd mira cap a altres bandes, perquè les promeses que li ha fet resten aparcades, perquè la companyia que suplica la regala a altres que no supliquen res perquè no els cal, perquè els plans que havien dissenyat junts s’esgrogueixen, perquè les mans que la podrien ajudar a pujar el marge estan massa ocupades, perquè ell comparteix la migdiada amb cansaments més lleugers que no pas el seu, perquè els horitzons que ella volia que li ensenyés els ensenya a algú que no en necessita cap, d’horitzó, perquè si vol els té tots a tocar, perquè ella, aquesta tarda, tenia el llit fred, i solitari, i ell, molt a prop, massa a prop, no. Ni fred ni solitari, no el tenia.

I, ella, que no hi pot fer res, perquè ja ho ha provat tot, una vegada més, acobla el seu futur a la incertesa, i, en moments desesperats com avui, li sembla que no n’hi ha cap, de futur, i que tot és un deixar-se anar vertiginosament cap a la ruïna.

[@more@]

Tweet

De tant en tant, passen per casa, els caps de setmana, dues "cosetes" de metre vuitanta d’alçada, nascuts a principis de la dècada dels vuitanta en un breu interval de quatre minuts i mig, i que, a finals dels noranta, van sentir la crida de la gran ciutat. Sé que han passat perquè he notat algun petó a la galta a hores estranyes, quan jo em penso que ja sóc al llit i ells qui sap d’on vénen o cap on van, per algun paperet penjat a la campana de la cuina: "Ens trukem la setmana k bé, ok?", per la buidor que es respira al rebost i a la nevera només de llevar-me, pels gats esvalotats, que ja ni els coneixen, però, sobretot, per l’aire que desprenen i que jo hauria volgut desprendre a la seva edat. Un aire de llibertat, de rebel·lia, de joventut brutal, d’acceptació, o de tolerància, o de respecte, o de comprensió, per part dels que ja som "grans". De vegades, els llençols dels seus llits, rebregats, calents encara, plens de vida, em diuen que no l’han passat pas sols, la nit, a casa. Jo, després del terrabastall, ja rumio en el dinar del diumenge, tots plegats, rient, explicant, comentant… Però ja puc anar rumiant, ja… Avui havien d’anar a veure no sé qui que ha okupat no sé quina casa a no sé quin lloc. I venien d’una festa a l’aire lliure (!) que ha durat tota la nit i tota la matinada i part del matí. He dinat sola. I passaré la tarda sola. Perquè, els altres "okupes" de casa meva tenen uns altres plans. Però això ja seria una altra història.[@more@]

Tweet

El petit protagonista d’un llibre petit ens diu, només de començar el primer capítol: "No suporto veure la guerra a la televisió. Encara que, quan és de mentida, sí. Vull dir que si surt una guerra en una pel·lícula me la miro i no passa res, perquè penso: ara, quan el realitzador se’n vagi a dinar, tots aquests morts s’aixecaran de terra, es rentaran el suc de tomàquet de la cara i es menjaran un entrepà tan tranquils. I jo, quan penso que aquells morts no són morts de veritat, també em quedo molt tranquil. Però, quan veig imatges d’una guerra de debò, a la nit no dormo. Penso en tots aquells morts, en la sang, en els tancs, en les bombes, en les cares de la gent que pateix… i sé que, darrere, no hi ha cap realitzador que els digui: Au, nois, tots a dinar! Perquè ja no dinaran mai més."

De vegades, la innocència i la ingenuïtat dels més petits ens tapen la boca als grans, sobretot en un dia com avui, amb el record de la sang de veritat ben present encara. Només un nen pot dir dels morts que no dinaran mai més. Els grans només ho podem pensar.

[@more@]

Tweet

Arriben a qualsevol hora del dia i de la nit. Algunes no sé d’on vénen. De moltes, no els veig els ulls, ni les mans, ni deixen cap traça per saber què pensen, ni què volen, ni què senten. Però hi són. I em miren. Algunes, algunes de les que sí que han deixat traça, m’han seduït d’una manera que no sé descriure. D’alguna, fins i tot, em penso que me n’he ben enamorat. Sobretot d’una, que em descol·loca quan està massa dies sense passar per casa, tot i que ben poques vegades ho diu, que passa per casa, i més aviat sóc jo qui va a casa seva, a tafanejar si ha tornat a fer les maletes, si ha atrapat al vol alguna mirada que se li resisteix, o si és una mica feliç. Des de l’onze de novembre passat, he navegat, he somrigut, m’he deixat anar, m’he enfrontat a un parell de reptes personals molt forts, he trenat uns llaços que mai no m’hauria imaginat, he donat en adopció (o en règim d’acolliment) una de les meves gates preferides. He parlat de mi, en primera i en tercera persona del singular, he tastat gotes de temes que em feien una mica de por, he somniat en clau de blog, he gosat deixar anar gotes d’altres dips, he contestat uns mails nous, atents, entranyables, que m’han arribat a través d’aquesta via que, fins fa ben poc, desconeixia que existia. I, mentrestant, deu mil lectures han passat per aquestes gotes. I, quan penso en aquella nena de fa uns anys, que s’amagava a sota les taules perquè ningú no la mirés, ni li preguntés res tampoc, i que demanava a crits, a crits de silenci, que fessin veure que no existia, de tanta por com li feia el món, no me’n sé avenir.

[@more@]

Tweet

Resumeixo el que he llegit avui a la pàgina 31 d’un diari d’aquí: més de cinc mil persones defensen els valors tradicionals de la família en boca d’uns quants representants de les 93 entitats que han signat el Pacte per la Vida i la Dignitat. Fins aquí, res a dir. Un pacte per la vida i la dignitat, d’entrada, és lloable. Molt lloable. Però després comences a llegir… El senyor Daniel Arasa, representant (o no sé ben què) del Grup d’Entitats Catalanes de la Família diu (ho deixo tal qual ho he llegit, en castellà, per no perdre cap matís en la transcripció) : "No se trata de homofobia, sólo de que no es lo mismo, y a quien diga lo contrario hagámosle la prueba del algodón: preguntémosle si le da igual que sus hijos vayan de colonias con monitores homosexuales".

Faci’m la prova del cotó, senyor Arasa, vinga, per on vol començar? Miri que m’hi poso bé, jo. Faci, faci, no es talli. Fregui, fregui fort. Ara, després no s’espanti, jo ja l’aviso. No s’espanti si veu que, de la meva pell, i de més endins també, en surten traces de persones transparents, sensibles, generoses i posseïdores d’un cor que ja voldríem tenir vostè i jo. Bé, vostè no ho sé. Jo, segur que sí. Escarrassi’s una mica més, així, sense por, i veurà el cotó tacat d’aquestes coses tan maques que a vostès els omplen la boca: amor, dignitat, humanitat, esperit obert, diàleg, companyia, responsabilitat, honradesa. I, si rasca una mica més, només una mica, potser encara hi trobarà engrunes (o llesques) de patiment injust. Faci-ho, senyor Arasa, en mi i en moltes més persones de l’orientació sexual que sigui (ara no em dóna la gana de revelar-li la meva, ja veu) que tenen la immensa i incommensurable sort de tenir persones homosexuals al costat cada dia i cada nit, en dies tristos i en dies feliços, enmig de tempestes i en plena calma.

Senyor Arasa, a mi, el que em fa por de veritat són les persones que duen els seus a fills a colònies amb monitors que pensen com vostè.

(Amb la feina que tinc, i prestant-me a la prova del cotó, jo! Però ara ja està fet.)

[@more@]

Tweet

M’acaben de fer un regal virtual entranyable. És una bonica manera d’acabar un diumenge diferent, especial, també una mica estrany, amb reconciliacions implícites, amb un sac de preguntes sense respostes, amb alguns retrets avortats abans de veure la llum, amb la companyia d’uns amics incomparables, amb el regust d’uns calçots cuits enmig d’una vendaval atmosfèric i d’una atmosfera acollidora, amb estones i estones d’ulls clavats en el vaivé dels peixets de colors en un aquari tranquil i discret, amb una conversa allargassada a cops de copes de cava fresc i gustós, amb alguna abraçada, algun petó, algunes pessigolles, uns quants somriures còmplices, uns quants silencis reprimits. Un diumenge de carícies en les mirades. Un diumenge envoltada, un cop més, de persones que s’estimen encara que sigui a contracorrent de gent que no hi entén res. Un diumenge en el que, per damunt de tot, hi planava una mirada blava una mica esquerpa i desorientada que ara ja és a dormir mentre jo m’imprimeixo el regal virtual amb una mica de tremolor als dits i mirant d’encaminar l’agulla de cosir que intenta sargir aquest trau obert al cor que es resisteix tant i tant a tancar-se.[@more@]

Tweet

Una vegada, en una nit de Cap d’Any, va ballar tota sola cinc hores seguides. Al seu voltant, una colla de peus cansats buscaven refugi en el tou dels coixins a la vora del foc, i els cossos adormits s’abandonaven als braços d’altres cossos adormits. Ella va ballar i ballar, al mig de la sala buida, primer amb música. Després, sense. I un somriure convençut, molt jove, li pujava des del ventre, com unes pessigolles de felicitat, com una bogeria sense nom. Perquè el silenci havia rellevat la música. Ja ningú no en posava de nova. I ella ballava al so del silenci, o del murmuri sec de les branques que cremaven a la llar, o de les respiracions escapades cap al cel dels somnis. Ballava i somreia i notava com li creixien les ales als peus. I sentia que dominava el món. Després dels anys, aquesta tarda sent que té un immens, inexplicable, abismal, intensíssim desig de tornar a ballar sense música, només seguint el compàs d’aquella bogeria que no té nom i que, de mica en mica, poc a poc però amb una insistència aclaparant, li fa créixer de nou les ales als peus. Però aquesta tarda, com aquell qui no vol, la bogeria només li ensenya el rastre d’un cel tacat de somnis perduts.[@more@]

Tweet

De nou, aquest blau de mar, i de cel, i d’aire, travessant l’Atlàntic en un vol difícil. Hores d’espera al Prat, desig contingut, nervis, glopades d’enyor de mirada blava, els ulls (els que no són blaus) clavats en les pantalles enormes, que parpallegen i vomiten, incautes i indiscretes, les incidències dels vols carregats de petites històries plenes de tot. Més de sis hores mirant les pantalles, i la gent anònima, i les maletes a punt de rebentar, i les il·lusions que arriben o que se’n van, i els petons, i les desenes d’ulls ansiosos, de vegades feliços, de vegades no tant. Sis hores d’espera amb un trau al cor i un núvol al cap. I els taulells, sense respostes, són inhòspits. I qui els guarda, també.

Passades les hores buides de feina i massa plenes d’ànsia, sorgeix un blau cansat a la porta de la terminal. I els ulls (els que no són blaus), no saben, o no poden, desclavar-se d’aquest blau que arriba de nou. I que, de nou, aviat, agafarà un altre vol, ben lluny, tan lluny com ara, o més. I el trau del cor es va obrint. I el núvol del cap és negre. Tan negre com la nit per on ara caminen, apressades i enfredorides, una mirada blava cansada i una mirada malalta d’esperes inútils.

[@more@]

Tweet

Aquest matí, la neu ha trucat a la porta de casa.

Des de l’estudi, veig la mimosa vinclada pel pes, el roure emblanquinat i, lluny, un cel espès, carregat…

[@more@]

Tweet

Coses que em fan (més o menys) pànic: consultar la llibreta d’estalvis el dia 20 de cada mes; trobar gel a la carretera; les vespes (les que piquen); que em regalin flors de plàstic; que es cremi un bosc; en Fraga; en Bush; parlar en públic d’un tema que no domino gens; quedar-me sense llenya just quan s’anuncia una nova i dràstica baixada de les temperatures; somiar que la Campos truca a la porta de casa; el full en blanc en moments apressats; una trucada inesperada a mitjanit; haver de pujar a un avió (encara); que declarin els avions no aptes per viatjar (també); un vessament tòxic; Cine de Barrio; els Anys de (poseu-hi el que vulgueu: Gaudí, Dalí, Verdaguer, el Llibre, el Quixot…); haver d’avisar el lampista; un engany de qui no t’ho esperes; perdre el temps a la perruqueria; perdre el temps sense haver planejat que perdries el temps; haver d’avisar el paleta; l’arribada sobtada de la nostàlgia; un anticicló arrelat dies i dies; una reunió prescindible; un llit fred; el rebost sota mínims passat el dia 20 de cada mes; la bàscula l’endemà d’afartar-te de bombons de licor; un foc que no escalfa; un foc que escalfa massa i encèn la xemeneia; perdre la pista de blogs amics; perdre el nord.

De tots aquests pànics, avui, en sobresurt un de terrible.

Però fa sol i el dia tot just ha nascut.

[@more@]

Tweet