I, de nou, aquesta tarda, la desesperació, aquesta lluita perduda, aquesta impotència, aquest desconcert, perquè els braços que estima abracen altres cossos, perquè la mirada que la perd mira cap a altres bandes, perquè les promeses que li ha fet resten aparcades, perquè la companyia que suplica la regala a altres que no supliquen res perquè no els cal, perquè els plans que havien dissenyat junts s’esgrogueixen, perquè les mans que la podrien ajudar a pujar el marge estan massa ocupades, perquè ell comparteix la migdiada amb cansaments més lleugers que no pas el seu, perquè els horitzons que ella volia que li ensenyés els ensenya a algú que no en necessita cap, d’horitzó, perquè si vol els té tots a tocar, perquè ella, aquesta tarda, tenia el llit fred, i solitari, i ell, molt a prop, massa a prop, no. Ni fred ni solitari, no el tenia.
I, ella, que no hi pot fer res, perquè ja ho ha provat tot, una vegada més, acobla el seu futur a la incertesa, i, en moments desesperats com avui, li sembla que no n’hi ha cap, de futur, i que tot és un deixar-se anar vertiginosament cap a la ruïna.
[@more@]
No crec que «ella» necessiti suplicar companyia o unes mans que l’ajudin a pujar el marje…mes aviat crec que es ell qui tindria que anar a fer-se veure les dioptries…anims bonica!!! Ja se que no es el mateix ni de bon troç peró aqui tens uns braços orfes també, un perell d’ orelles i d’ulls que no necessiten ulleres per veure que vals un imperi i et mereixes algú que t’ho digui cada día. Una abraçada!!
Maleïdes tardes de diumenge, oi? Ànims!!! I si que n’ hi ha de futur, però un se l’ ha de treballar (a mi, personalment, se’ m dona molt malament, això…)
El repte és, potser, comprendre que els ocells que són ara a l’abast de la teva vista no són tots els ocells, que cal voltar altres jardins, passejar per arbredes desconegudes, recòrrer camins nous i llavors, en el lloc menys esperat, trobarás l’ocell més bell i dolç, l’ocell de la tendresa.
Saps què penso? Doncs que ell s’ho perd.
I res de ruïnes, eh? La tercera persona del singular té una riquesa interior massa gran com per començar a pensar en ruïnes. I ara!
Ei, isnel!
Dóna’m la longitud i la latitud d’aquesta aspirant a ruïna immediatament. Acabo de parlar amb el contramestre i amb el timoner. Posarem rumb de seguida cap allà on tu ens diguis. Però de seguida, de seguida. Tota la tripulació està delerosa d’emprendre el viatge. Així és que ja m’estàs donant les pistes adequades!
Totalment d’acord amb el Grumet.
I, si ho vols, jo vinc volant!!!
Hi ha mirades que no saben on miren, casum cony…
Una abraçada.
🙂
Un altre horabaixa de diumenge que dóna com a resultat un text bell i sentit.
Qui sap si un diumenge d’aquests, també un text optimista.
Tant de bo!
I abans de deixar-me anar cap a la ruïna, jo li estamparia una paellada al cap, a veure si reacciona (perdona la «broma», però és que em fa ràbia!)
😉
Vine quan vulguis, Lloro, volant, aviat (o no) amb el TGB, per l’Eix, o navegant per un riu prou conegut que neix aquí a la vora. Mira si hi ha maneres, Lloro, d’arribar als geranis de la meva finestra! Una besada al bec, bufó.
Isnel, ja saps què en penso de tot plegat. De totes maneres, com m’agradaria poder fer alguna cosa per desfer el malefici que et té lligada!
Una altra gran frase de l’Scarlett O’Hara va ser: «Demà serà un altre dia». I tot el que avui sembla que condueix a la ruïna demà és un camí sense ombres als revolts i les promeses comencen a complir-se, fins que la buidor deixa de ser-hi.
I tant que és un malefici, però tu Isnel tens la fórmula màgica per desfer-te’n, si vols, i quan vulguis. Ja sé que és el mateix rotllo de sempre, que estàs cansada que t’ho diguem, però…
No sé ben bé el malefici quin és, però contra maleficis el millor és enfrontar-se a ells cara a cara, malgrat que que l’enfrontament puga resultar dificil i dolorós. Sé que això costa de decidir, sempre tenim racons per l’esperança i ens agafem amb força a qualsevol branca que se’ns apareix en mig d’un naifragi, però arriba un oment en que ja no hi ha més branques on agafar-se. Espere que eixa tercena persona dels singular albire aviat unes tardes de diumenge plàcides i serenes. Un beset ben fort.
per cert com vaig amb retard volia dir.-te que jo que faig quasi 1’80 , et dic el que els teus dos metres huitanta de segur que et diuen en el seu cor i a la seua manera, Et volem molt mami 😉
Va tot millor Isnel ? 😉
I tu deies que el meu darrer post era massa íntim? Em sento com un espia… afortunat.
Isnel, si no existís l´aïgua fresca quin sentit tindria la calenta?. El contrast de les dues es el que li dona sentit. Clar que al final ho pagará la pobre molsa, que la devem tenir una mica atabaladeta ja 🙂
Ufff… Ho acabo de llegir mig adormit… Que ja estas millor??? Va que sempre surt el sooooooooooooooooool !!! I de ruines, res, que ja n’hi ha prou amb el Carmel !!! Petons !!!