De tant en tant, passen per casa, els caps de setmana, dues "cosetes" de metre vuitanta d’alçada, nascuts a principis de la dècada dels vuitanta en un breu interval de quatre minuts i mig, i que, a finals dels noranta, van sentir la crida de la gran ciutat. Sé que han passat perquè he notat algun petó a la galta a hores estranyes, quan jo em penso que ja sóc al llit i ells qui sap d’on vénen o cap on van, per algun paperet penjat a la campana de la cuina: "Ens trukem la setmana k bé, ok?", per la buidor que es respira al rebost i a la nevera només de llevar-me, pels gats esvalotats, que ja ni els coneixen, però, sobretot, per l’aire que desprenen i que jo hauria volgut desprendre a la seva edat. Un aire de llibertat, de rebel·lia, de joventut brutal, d’acceptació, o de tolerància, o de respecte, o de comprensió, per part dels que ja som "grans". De vegades, els llençols dels seus llits, rebregats, calents encara, plens de vida, em diuen que no l’han passat pas sols, la nit, a casa. Jo, després del terrabastall, ja rumio en el dinar del diumenge, tots plegats, rient, explicant, comentant… Però ja puc anar rumiant, ja… Avui havien d’anar a veure no sé qui que ha okupat no sé quina casa a no sé quin lloc. I venien d’una festa a l’aire lliure (!) que ha durat tota la nit i tota la matinada i part del matí. He dinat sola. I passaré la tarda sola. Perquè, els altres "okupes" de casa meva tenen uns altres plans. Però això ja seria una altra història.[@more@]
-
Entrades recents
Comentaris recents
Arxius
- agost 2007
- juliol 2007
- abril 2007
- desembre 2006
- novembre 2006
- octubre 2006
- setembre 2006
- agost 2006
- juliol 2006
- juny 2006
- maig 2006
- abril 2006
- març 2006
- gener 2006
- desembre 2005
- novembre 2005
- octubre 2005
- setembre 2005
- agost 2005
- juliol 2005
- juny 2005
- maig 2005
- abril 2005
- març 2005
- febrer 2005
- gener 2005
- desembre 2004
- novembre 2004
Categories
- No hi ha categories
Meta
sola, no. callada, potser si. perquè les cosetes aquestes de metre vuitanta segur que pensen en la seva mare. no ho diuen perquè no està de moda, però hi pensen. o al menys deixe-mo creure perquè la meva coseta només té deu mesos.
No t’amoïnis Isnel segur que son dos angelets de 1,80 m i segur que son molt ben parits!!!
Jo envejo aquests angelets d’1,80 m per la mare que tenen, per l’aire de llibertat que han respirat des de petits, per l’escalfor que troben quan tornen a casa, perquè els veus a la mirada un bri d’orgull quan miren la seva mare, que els ha sabut criar lliures i autònoms, que ha patit quan s’han endinsat en un món tenebrós i que ha sabut estar al seu costat per indicar-los el camí de la llum, sense exigències, imposant-se només amb la seva estimació. Jo envejo molt aquests angelets.
no sóc conscient d’haver encetat la llista de comentaris massa vegades. De fet, l’altre dia pensava que podriem organitzar un concurset entre tots els teus fidels. El guanyador seria aquell que enceti la llista tres vegades consecutives. El premi? ja ens l’enduem per endavant tots plegats, però s’accepten propostes. Qui s’apunta?
si… ara ja els llegeixo abans d’enviar-los, per si de cas. La idea segueix en peu, però és un joc, que a mi no m’agrada competir en res. Una altra cosa. No se si hi ha un refrany que digui «diga’m qui et llegeix i et diré qui ets». Perquè deu n’hi do (s’escriu així?) la colla de gent que tens. Deixa’m felicitar-te, i no només per la quantitat.
Estic segura -seguríssima- que aquestes cosetes de 1’80 metres se senten orgullosíssims de la mare que tenen, de la llibertat que respiren, de la vida que hi ha en els seus llençols rebregats (a casa de la seva pròpia mare!, com han canviat les coses, oi?), de la visió de la vida i del món que han pouat de tu.
De vegades els voldríem més temps amb nosaltres, els fills, sí. Però dóna gust veure’ls, com a resultat de tant i tant de temps invertit en ells. Explicant-los contes, per exemple.
Una abraçada.
No et pots queixar, aquestes «dues cosetes de 1,80 m» són dos éssers encantadors que estimen molt a la Isnel, ja voldriem moltes mares tenir uns fills com ells, tot i que els vegis poc. L’Omar diu que els enveja per haver tingut una mare com tu, però t’hem d’envejar a tu per haver tingut dos fills com ells.
Tu no dónes la llauna a ningú.
Senzillament, t’estimem.
Arribo un pel tard, però, arribo. Quan ho faig, has penjat aquest on som, i l’altre. M’he quedat en aquest. A l’altre, no hi entraré. Ja saps perquè. Carai, noia, déu n’hi do (en homenatge al Manel), dues cosetes i de 1,80 m. cada una. Una abraçada, i un bon dilluns, Isnel.
Isnel, t’envio un «`» pel pèl. Gràcies.
De fet els teus okupes desprenen la vitalitat que tu els hi has donat, per més que la societat els hi hagi permès. Els teus okupes estan esvalotats. Pero es calmaran. Segur. I mentrestant que vagin okupant. Millor , no?