De nou, aquest blau de mar, i de cel, i d’aire, travessant l’Atlàntic en un vol difícil. Hores d’espera al Prat, desig contingut, nervis, glopades d’enyor de mirada blava, els ulls (els que no són blaus) clavats en les pantalles enormes, que parpallegen i vomiten, incautes i indiscretes, les incidències dels vols carregats de petites històries plenes de tot. Més de sis hores mirant les pantalles, i la gent anònima, i les maletes a punt de rebentar, i les il·lusions que arriben o que se’n van, i els petons, i les desenes d’ulls ansiosos, de vegades feliços, de vegades no tant. Sis hores d’espera amb un trau al cor i un núvol al cap. I els taulells, sense respostes, són inhòspits. I qui els guarda, també.
Passades les hores buides de feina i massa plenes d’ànsia, sorgeix un blau cansat a la porta de la terminal. I els ulls (els que no són blaus), no saben, o no poden, desclavar-se d’aquest blau que arriba de nou. I que, de nou, aviat, agafarà un altre vol, ben lluny, tan lluny com ara, o més. I el trau del cor es va obrint. I el núvol del cap és negre. Tan negre com la nit per on ara caminen, apressades i enfredorides, una mirada blava cansada i una mirada malalta d’esperes inútils.
[@more@]
diuen que una gran novel.la és una bona frase al principi i tres-centes pàgines més. doncs amb una mirada blava cansada i una mirada malalta d’esperes inútils ja només et queden omplir. impressionant.
diuen que una gran novel.la és una bona frase al principi i tres-centes pàgines més. doncs amb una mirada blava cansada i una mirada malalta d’esperes inútils ja només et queden omplir la resta. impressionant.
perdona, les presses per ser el primer comentari no m’han deixat acabar-lo bé.
El text és magnífic, isnel. M’hi has fet estar, en aquest aeroport. M’has fet viure les anades i vingudes, i l’ànsia de qui espera. L’he vist sortir per la porta d’arribades, aquest personatge cansat. I he vist perfectament la nit travessada per les mirades finals. Tens una capacitat narrativa impressionant.
Potser per això, m’he quedat muda. I potser per això, més enllà de l’impacte d’un text genial, no sé què dir-te.
Doncs jo sí que sé què dir-te (l’acollida no perquè és tonta): Una mirada que viatja, per molt blava i molt cansada que sigui, no es mereix una espera malalta si el que vol és continuar viatjant.
M’explico: Si jo trobés esperant-me una mirada de sis hores -com a mínim- llançava l’àncora ja. Ipso facto.
Òstima, hi ha gent que no se n’entera, eh!
Et regalo una ploma de les meves. Tria la que vulguis, maca.
Precios!!!, força trist tant per la mirada cansada com per la mirada malalta d’esperes inutils, pero noobtant tot PRECIOS!!!!
Ara la busco. Espera… Veiam… A la cua, no. Però jo en sabia d’una, aquí, entre el plomissol del pit… Deixa’m mirar… Ja està!! Té, per a tu!!
(És que, a les teves mans, serà una ploma famosa, i un té les seves aspiracions…)
Per fi, Isnel. Un nou post. Un meravellós post. Meravellós, pels qui gaudim llegint el que escrius; sens dubte, dur per tu que ho escrius. T’he deixat un missatge en la resposta al comentari que m’has fet en el meu d’avui.
esper que entre hivern i hivern puguis gaudir d’aquest blau 🙂
Si vols, jo també et dono una de les meves plomes, però és de color groc i no sé jo si farà joc amb el teu blau (és que blau i groc em fa pensar en el supermercat Lidl)
ara mateix t’escric des de l’aeroport; m’hi has portat, i ara no en puc marxar. Almenys espero que, entre vol i vol, puguis aprofitar tot el blau que t’ha inundat (de nou). Una abraçada ben tendra, com sempre.
Jo ja saps que subscric les paraules del Grumet i en aquest comentari, més que mai, però en fi… Un petó.
les mirades blaves… una cosa què em faci sentir bé: no hi ha com tenir aprop una mirada blava.
Sí que és interessat, el meu motiu! I tant! Interessat en tu, no et fot!
I això que no anirà enlloc i que em desenganyi i que si patatim i que si patatam… Tu no em coneixes!
I potser no et coneixes.
Lloro, calla, que ja parles massa.
Bon dia, isnel, maca.
No em dóna la gana, de callar!!!
Jo dic el que vull!!! Vull dir que dic el que penso!!! Per què collons no puc dir el que penso??? A més, penso molt el que dic!!! I acabo dient-ho!!! Què passa???
Passa que ja tinc un rotllo de cel·lo a punt per lligar-te el bec. T’han pujat els fums al cap, a tu.
Acollida, baixa d’aquí ara mateix! Com em toquis el Lloro, et foto un mastegot! I et recordo que no saps nedar.
Apaaaa!!! Burraaa!!! Entoma-la!!!
Que tinc bons amics, jo!!!
La Trasto, des que t’ha sentit, que té les urpes a punt! I el Canari, que s’estava menjant un croisant, l’ha deixat per tenir el bec lliure per defensar-me!
Acosta’t, acollida, acosta’t! Ja veuràs quin espectacle muntarem!
Uuuf… No els puc deixar sols, isnel, ja ho veus. Espero que no et molesti massa, la seva xerrameca.
Un petó.
No et prometo res peró tens raó, aquest post es mereix un dibuix, agafarè el llapis a veure que surt…
Doncs que amb el finde la mirada blava descansi i l’altra es sanegi! Q vagi bé!
Encara no m’he recuperat de la impressió de llegir aquest post… És tan ple de vida que tots els seus detalls desperten mil i una sensacions a la vegada. Maquíssim, Isnel… De veritat que és un plaer llegir-te. Una abraçada ben forta!!!!
Al aeroprts passa coma les estacions de trens, sempre trobes mirades cansades, ulls cansats que en mirar la via per on eixira el tren reflecteixen el blau dels oceans llunyanys. No crec que les esperes siguen inutils cadascú te el seu propi temps. Però has de saber quina porció del teu temps és la que pots donar a l’espera,encara que n’és molt dificil saber-ho. Una abraçada d’ones blaves.
Si empermets una incursió .. és per a acollida: carinyet deixa el lloro, ja saps que xerrar és un fet biològic innat d’aquesta classes d’ocells, a més no té les ales blaves? doncs… 😉 besets.
Com sempre és tot un plaer llegir-te, avui encara ho ha estat més.
Passa per casa i busca dins del meu album, hi ha un regal per tu…
A la columna de la dreta a baix de tot no?