Una vegada, en una nit de Cap d’Any, va ballar tota sola cinc hores seguides. Al seu voltant, una colla de peus cansats buscaven refugi en el tou dels coixins a la vora del foc, i els cossos adormits s’abandonaven als braços d’altres cossos adormits. Ella va ballar i ballar, al mig de la sala buida, primer amb música. Després, sense. I un somriure convençut, molt jove, li pujava des del ventre, com unes pessigolles de felicitat, com una bogeria sense nom. Perquè el silenci havia rellevat la música. Ja ningú no en posava de nova. I ella ballava al so del silenci, o del murmuri sec de les branques que cremaven a la llar, o de les respiracions escapades cap al cel dels somnis. Ballava i somreia i notava com li creixien les ales als peus. I sentia que dominava el món. Després dels anys, aquesta tarda sent que té un immens, inexplicable, abismal, intensíssim desig de tornar a ballar sense música, només seguint el compàs d’aquella bogeria que no té nom i que, de mica en mica, poc a poc però amb una insistència aclaparant, li fa créixer de nou les ales als peus. Però aquesta tarda, com aquell qui no vol, la bogeria només li ensenya el rastre d’un cel tacat de somnis perduts.[@more@]
-
Entrades recents
Comentaris recents
Arxius
- agost 2007
- juliol 2007
- abril 2007
- desembre 2006
- novembre 2006
- octubre 2006
- setembre 2006
- agost 2006
- juliol 2006
- juny 2006
- maig 2006
- abril 2006
- març 2006
- gener 2006
- desembre 2005
- novembre 2005
- octubre 2005
- setembre 2005
- agost 2005
- juliol 2005
- juny 2005
- maig 2005
- abril 2005
- març 2005
- febrer 2005
- gener 2005
- desembre 2004
- novembre 2004
Categories
- No hi ha categories
Meta
És igual. Que balli, si sent les ales als peus.
aquesta tarda a mi m passa una cosa mlt semblant peró no sé com explicar.
Aviat, segur que aquestes ales es faran encara més gran i arribarà fins on ningú no ha arribat mai…
jo.
No pensis en els somnis perduts. El vent se’ ls endurà. Pensa en aquells somnis que encara es poden fer realitat. I balla. Sobretot mai deixis de ballar!!!!!!!
Bon matí de diumenge, Isnel. Trobo una tercera persona del singular, com més positiva?, o m’enganyo?.
Vodries ballar un vals amb mi?
Els millors balls vénen per sorpresa sovint…
🙂
I jo no trob avorrida la 3a persona del singular…
quan et trobis unes ales, com les teves, no les desaprofitis i arrenca a volar per allà on més desitgis. Perquè les ales són com els núvols, que passen per sobre nostre i mai s’aturen més del necessari. Vola isnel, vola.. abraçades
Jo no la trobo gens avorrida, la tercera persona del singular. Gens. Potser perquè la immensa càrrega d’humanitat que hi ha en ella m’interessa, fins i tot m’ajuda a entendre i a compartir el meu Dragon Khan particular. Tu mateixa ho has dit: a cops de ploma o de tecla cosim sargits, oi?
Bon diumenge, isnel.
='( Snif!! M’he emocionat!
Bona vesprada, isnel espere que eixe nuc ja s’haja deslligat encara que siga una miqueta ^_^ els somnis mai es perden simplement són somis i es desfán però immediatament tornem a somniar i ballem amb les aletes als peus o al cor mentre dura eixe nou somni mentre el cel s’escampa i apareixen nous horitzons de blaus.. si hui no t’abellix ballar, posa’m a la llista 🙂 . Abraçades
Ballar, somiar. Somiar, ballar. Ales als peus per acostar-se a un fanalet llunyà. Com aquella cançó d’andres calamaro, «me acerqué tanto al sol que mis alas se quemaron y caí». Val més somiar. Les ales les tenim tots. Uns adormides. Altres, com jo, cremades. I altres, planejant.