Gotes d\’Isnel

Ja ha llençat el paper del caramel que li va endolcir aquella tarda, i la carícia que li va semblar rebre s’ha esfumat. Aquesta nit se sent més cansada que mai. És un cansament llarg, nu, rebentat. Un cansament que li fa obrir la porta del garatge amb ràbia, engegar el cotxe, enfilar la ruta del mar a cops enfebrats d’accelerador. No fa ni dos quilòmetres, potser no en fa ni un. Recula. Torna a endreçar el cotxe. Intenta endreçar el cansament. Mira d’empassar-se la febre de la ràbia. Busca antídots contra la buidor i la ingenuïtat. Vol esparracar el mail que l’ha trasbalsat tant. L’imprimeix i el crema a la llar de foc. L’elimina del correu entrant. Però no n’hi ha prou. I li revénen les ganes d’acostar-se al mar fosc per la carretera inundada de lluna. Però el cansament la venç i, una vegada més, es llença als braços de la desesperació més profunda amb la raó emboirada i el cor estripat. Perquè ara sí que ja no sap què fer. L’únic que se li acut és servir-se una segona copa de pacharan i abandonar-se, amb el pensament buit, en uns llençols que fa uns dies havien de ser de colors càlids, però avui encara fan pudor de resclosit.

[@more@]

Tweet

… algú, algú més aviat solitari, obstinat i somniador, algun dia, va imaginar un caramel nou, bo, dolç, consistent, nutritiu, ben embolicat amb un paper de colors original i de bon mirar; que, un cop creat el caramel, el va presentar a un concurs de caramels nous on va competir amb unes quantes creacions més de caramels nous, bons i nutritius; que, després de tastar-los tots, el tribunal de tastadors de caramels nous, bons i nutritius va decidir donar el primer premi al caramel d’aquell "algú" més aviat solitari, obstinat i somniador; que, un cop concedit el premi, una fàbrica important va decidir fer-ne uns quants quilos, a veure què passava; que, un cop al carrer, el caramel va començar a agradar, a agradar molt…; que, un cop comprovat que el caramel agradava, van convidar el seu creador a revelar-ne el secret en un lloc ple de nens i nenes que havien paladejat el caramel amb tots els sentits del món; que, de tant que els havia agradat, havien convençut pares, mares, àvies, avis i germans grans perquè el tastessin; que els pares, mares, àvies, avis i germans grans el van tastar; que el dia que el creador del caramel nou va anar a revelar el secret del gust de la seva creació, a més dels nens i nenes, hi havia els pares, les mares, les àvies, els avis i els germans grans que també l’havien tastat; que tots plegats van passar una tarda gairebé màgica parlant de com es fa perquè els ingredients d’un caramel així es barregin de manera que el producte final sigui de tan bon empassar; i que, al final, tots els nens i nenes, i també els pares, mares, àvies, avis i germans grans, van decidir que en volien més, d’aquells caramels.

I el creador del caramel nou, bo, dolç, consistent i nutritiu se’n va tornar cap a casa amb una sensació especial, gairebé d’incredulitat, però d’incredulitat dolça i càlida, que feia molt de temps que no sentia. I, si alguna vegada li havia passat pel cap deixar d’imaginar caramels nous, ahir a la tarda se li van esborrar tots els dubtes de cop, tots. I, quan va arribar a casa, tenia ganes d’explicar-ho, però no sabia ni a qui, ni com, perquè tenia por que se li descobrís el secret. Però se sentia tan feliç, tant, que ho va haver de dir…

Aquesta és la primera cosa maca que va passar ahir a la tarda.

La segona va ser una carícia.

[@more@]

Tweet

Ahir a la tarda em va passar una cosa molt maca. No, dues. Però no ho puc explicar. Encara no.[@more@]

Tweet

Tocaria escriure algunes gotes de dips, ara, que fa dies que no en cauen. Però també tocaria posar ordre als papers de la taula, que n’hi ha massa, i netejar el garatge, que està massa ple d’andròmines per llençar. També tocaria reprendre projectes arraconats massa de pressa, i trucar a algú que tens massa abandonat, i anar a fer aquell cafè que vas ajornant, i lliurar un article promès, i llegir aquell llibre que ja té pols a la coberta, de tant esperar. I posar una mica més de música. I comprar llençols nous, de colors més càlids. I canviar els coixins del sofà, massa aixafats. I arreglar el llum de peu del racó. I plantar quatre pensaments a les jardineres, que fan llàstima. I ordenar els àlbums de fotos. I endreçar aquell calaix maleït. També tocaria anar a veure el mar, ara, i somriure més, i tallar-te una mica els cabells, i no eludir reunions eludibles, i mirar una mica més el cel. I ventilar. I esbandir. I despenjar el telèfon cada vegada que sona. I no buscar tant la nit. I no tancar tan aviat la porta. Tocaria posar una mica d’ordre a fora i a dins. Però ara no pots. Ara estàs massa pendent de les hores que vénen, dels dies que s’acosten, d’un avió que ha d’arribar de lluny, d’una incertesa que no et deixa dormir i d’unes promeses que pengen d’un fil molt prim.[@more@]

Tweet

Jo pertanyo a aquest grup tan alt de conductors que, segons el RACC, no sabem posar les cadenes al cotxe. I no sé per què. Perquè bé desxifro força bé els manuals d’instruccions del que sigui. I podo rosers. I faig la declaració de la renda. I rosteixo pollastres. I desembusso el wàter. I penjo quadres a les parets. I reinicio l’ordinador quan se’m penja. I faig reclamacions a la Telefònica. De fet, potser sí que en sé, de posar les cadenes al cotxe, però encara no ho he descobert. Com tantes altres coses, ara que hi penso…

[@more@]

Tweet

La cosa va acabar al Trueta (l’hospital de Girona). No pels fogots, que n’hi va haver, i molts! Perquè, després de cada vot, se n’havia d’anar al lavabo a fotre el melindro en aigua freda, que els interventors (pocs, poquíssims) el miraven amb reticència. I encara sort de l’abstenció… Però no és per això, que va acabar a l’hospital, no. Resulta que, després del recompte (que va ser molt ràpid, això sí), es va adonar que li tenia les ganes posades a l’urna. Quan tothom va anar desfilant, es va amagar en uns dels "confessionaris". Algú va apagar els llums, algú va tancar la porta del col·legi electoral, algú va passar la clau. Ja només quedaven ell, el seu "vot" i l’urna. I les fosques, que s’arrossegaven mandroses per un espai buit, prenyat de silenci. Va agafar unes tisores. Havia d’engrandir el forat. El trau era llarg i estret, prim, com uns llavis sense cap gràcia. I el melindro era ben florit, rodonet, inflat, a punt d’explotar. El trau i el melindro no lligaven de cap de les maneres. I ell que els volia fer lligar. I vinga fer anar les tisores per rebentar la boca closa. Va arribar el punt que li semblava que el forat era prou obert. I li va fotre. I, rememorant aquella tarda de passió amb la noia que no en tenia mai prou, es va deixar anar com es deixa anar la cabellera la joveneta del Timotei després d’una rentada de cal déu. Esquitxades les parets de l’urna d’una mena de nevada líquida (com la que hi va haver diumenge a la tarda pels verals del col·legi electoral en qüestió), el melindro, afanyós per sortir de la gàbia institucional, es va quedar entravessat. No anava ni amunt ni avall, només de costat, que semblava que anés begut. Flàccid, avorrit i estranyament blau de la banda dels testicles, no hi havia manera d’abandonar l’urna. D’una estrebada, ell va arrencar la cortina del "confessionari" i va embolicar l’urna de trau traïdor i, amb ella, el melindro empresonat. Com va poder, va pujar al cotxe, va arrencar i va marxar cap al Trueta.

A urgències, tothom va deixar passar aquell personatge d’ulls desvariejats que s’aguantava els enormes baixos rectangulars tapats per una cortina plastificada de color indefinit. Al metge que el va atendre, un cop va haver descobert la cortina, li va venir un atac… de riure. I el que riurà encara, sempre que pensi en la nit del referèndum del 20 de febrer i en la mare que el va parir. Que va parir el referèndum.

[@more@]

Tweet

Tot va venir d’aquella vegada que va conèixer una noia que mai no en tenia prou. Ell era molt més jove que ara, i més fogós, i amb qualsevol cosa s’excitava. Ella era maca, exuberant, desinhibida, llençada i imaginativa. Si hagués escrit i guardat ben guardat tot el que s’arribaven a dir en aquelles migdiades desmanegades plenes de desig, de sexe de tots gustos i colors i de lèxic imponderable, ara en podria fer un recull i fins i tot presentar-lo a algun premi de narrativa eròtica. Però no va escriure res i només va guardar a la memòria alguna de les frases més notables i, amb elles, algun dels moments més esplendorosos. I avui, justament avui, li ve al cap una de les frases més sonades i un dels moments més espectaculars.

Era una tarda d’hivern. A fora nevava. A dins, es rostien de passió. Donaven voltes per sobre el llit com dos cadells de tigre esvalotats. Jugaven a mossegar-se de mentida mentre es besaven a les parts més íntimes i escalfades. Ell ja no aguantava més i li ho va dir: deixa’m sucar el melindro, deixa’m sucar el melindro. I ella que, no se sap per què, aquell dia no estava per melindros, li va dir: no, avui no sucarem melindros enlloc, avui ficarem el vot a l’urna. I li va fer fer tot el cerimonial. Primer va haver de desgranar un míting. Nu de pèl a pèl, enfilat a la calaixera, ell es va inventar un discurs electoral que va deixar anar acompanyat d’una gesticulació que era per trencar-s’hi. Sí, què havia de fer si ella ho volia així? I no pararem, cridava com un boig mentre es fotia una palla descomunal, fins que els vots siguin tots a dins de l’urna. Després, li va fer fer el dia de reflexió i, mentre ella, amb moviments lents, exagerats, volgudament excitants, anava donant voltes per sobre el llit, oberta de cames i de tot perquè ell la pogués veure bé, ell se la mirava per tots costats, de lluny, fent cara de reflexió, com si rumiés per quin forat havia d’introduir el vot. Finalment, va arribar el moment tan desitjat de la introducció de la papereta a l’urna. Ella es va agafar fort a la capçalera del llit i va obrir les cames que semblava que s’havia de trencar. Ell s’hi va haver d’acostar amb cara seriosa, posat reflexiu i el "vot" ben enarborat. No s’hi val riure, li deia ella, si rius haurem de tornar a començar, votar és molt seriós. Ell no va riure. Ella tampoc. I mira que era difícil aguantar-se, perquè ella s’havia enganxat un paperet adhesiu a sobre la molsa on hi posava: "urna". I ell en duia un altre a la punta del melindro on hi deia: "vot". I tot plegat va acabar amb una de les "votacions" més espectaculars que ell recorda. Per això, ara, cada cop que s’acosten eleccions, té uns orgasmes impressionants només de pensar en aquella tarda de passió electoral i en l’urna que se li va oferir d’aquella manera tan seductora. De fet, no ha pogut ni anar a votar, últimament, perquè té por del que pot passar quan s’acosti amb el vot a l’urna.

El que més el preocupa és que demà li ha tocat ser el president d’una mesa. I, durant hores i hores, tindrà l’urna a davant dels nassos.

[@more@]

Tweet

Fa temps -mesos, anys-, la nit se li presenta com un espai absolutament buit de qualsevol mena de tendresa. A la nit, a la seva nit, ja no hi caben petons, ni carícies, ni complicitats, ni plaer, ni somnis dolços, ni companyia, ni abraçades, ni escalfor, ni somriures. A la seva nit, fa temps -mesos, anys-, només hi cap la por. I en aquesta nit, la nit d’avui -no sap ben bé per què-, té més por que mai. Potser perquè s’acosten dies estranys. I nits mentideres. I perquè tot -el dia i la nit- penja d’un fil tan prim com la teranyina que, en un atac de ràbia -i de por-, acaba d’estripar amb un cop de mà furiós i estèril.[@more@]

Tweet

(… continua). Un dia va convidar el nebodet a dinar. Només de començar, li va engaltar: "No siguis bacora i draga les safanòries, una aimina de fogassó i aquestes quatre fraules, que estàs massa abrinat i entomaràs cori-mori, escotiflat!" Potser un altre nen més despert s’hauria apuntat al joc i hauria fet com el seu oncle: inventar-se un llenguatge secret i continuar la conversa, com si parlar d’aquella manera fos la cosa més natural del món. Això, les criatures ja ho fan. Però el nen en qüestió, tot i conèixer el seu oncle de tota la vida, es va espantar de valent en sentir aquelles paraules que semblaven ben bé una amenaça, i va arrencar a plorar. En definitiva, el que li deia en Jofre era que no fos figaflor i que es mengés les pastanagues, el formatge i les maduixes, que estava massa prim i tindria un defalliment. El nebodet no va menjar res i mai més no va voler tornar tot sol a casa de l’oncle.

(Ara sí que potser ja no continuarà… I enjús, que fa pendís!)

[@more@]

Tweet

(Ve de l’anterior)

Val a dir que, emparant-se en la ignorància de la gent, en Jofre Pla solia tirar força pel dret i no sempre allò que deia tenia un sentit rigorós. Però ell estava content: salvaria la llengua i algun dia, segur, li concedirien la Creu de Sant Jordi.

Un dissabte de bon matí, se’n va anar al mercat i, com aquell qui res, va deixar anar a la dependenta de la parada de comestibles: "Sisplau, posi’m un muig de saiols safirins, un palinur de mordala curta i un picotí de murtons, d’aquells de la pórca de dalt, que són més sàpids". Com és natural, a la dependenta de poc que no li ve un atac: "Que diu que vol què?". I en Jofre li va assenyalar unes figues blavenques, una llagosta de pinça curta i unes olivetes. "Segur que són de la pórca de dalt?" va insistir ell. A en Jofre tant se li’n donava, d’on eren les olives, però pórca li havia agradat de seguida que ho havia descobert al diccionari i, fet i fet, no és res més que un trosset de camp entre rega i rega.

Quan va arribar a casa, va engaltar a la minyona: "Forallàncem aquests peteridòftis del frontis que em fan estufornar". La pobra noia va trigar dues hores a endevinar que havia de treure un test amb falgueres que hi havia al menjador, perquè feien esternudar en Jofre.

I encara va trasbalsar una bona estona més a la minyona: "Passa’m el mèlton, que tinc fredorada al batcoll", va deixar anar per dir-li, més o menys, que li passés un jersei, perquè tenia fred al clatell. O "Em fa mal el psoes", per comunicar-li que no tenia gaire catòlic algun múscul del seu cos que ben segut no sabia ni on era. O, finalment: "Freturo un julep", quan li va fer saber que necessitava un calmant.

El calmant, de fet, el necessitava la noia, que se’l va prendre, va tocar el dos i diuen que encara corre.

(Continuarà?)

[@more@]

Tweet