Gotes d\’Isnel

Tot va començar el dia que en Jofre Pla, mirant la televisió, va sentir la parauleta: sicofanta. Un polític defenestrat de feia poc n’acusava un altre d’això, de sicofanta. I el presentador es va quedar més penjat que un fuet de Castellfollit, perquè es va veure d’una hora lluny que no sabia pas què li acabaven de dir. En Jofre va córrer a buscar el diccionari i va trobar el sicofanta entre un sicló i un sicòmor. I així, d’un sol tret, es va assabentar de tres definicions: delator, el sicofanta; que només té un testicle, el sicló; i arbre exòtic: el sicòmor. I, encara a la mateixa pàgina, hi va veure: un sialagog, un siboc, un siculonormand i una sidirits. Mai no hauria dit, en Jofre, que a la llengua que usava cada dia per a pràcticament tot hi existissin vocables tan misteriosos com aquells. I aleshores li va venir la dèria: com un boig, es va posar a col·leccionar parauletes rares, convençut que, si no ho feia, la llengua se n’aniria en orris en dos dies, tal com anunciaven de feia temps una bona colla de patidors lingüístics de mena.

I l’endemà mateix, a l’oficina, només d’arribar, va deixar anar: "Avui a la greala, he garfinyat un ganyol que semblava un esgaldiny de falena moridora. I m’ha vingut un frèndol freminent que no m’hesitava ni res".

I va passar un àngel, que és el que es diu quan, de cop, es fa el silenci més pregon. Els companys i companyes se’l van mirar com qui veu una aparició (lingüística en aquest cas), però aviat es van acostumar a l’exotisme d’aquell noi que, tot sol, s’havia embrancat en la difícil tasca de salvar la nostra llengua de cada dia. Si, ja veus, què havien de fer, si no?

(continuarà… potser)

[@more@]

Tweet

Perdoni, vostè, sí, sí, vostè… és que miri… resulta que tinc una mica de claustrofòbia, jo, res de l’altre món, eh? Però aquest cinturó… ostres, m’estreny aquí, ho veu? Em creua el pit i sembla que m’ofego… Li voldria preguntar si me’l puc treure… Com diu? Una multa? Escolti, és el meu cotxe, i la meva vida… I la meva claustrofòbia, què caram! Els diners que costem a la Sanitat, diu… No, si jo ja ho entenc, no es pensi, però és que… No, esperi, no tregui pas el bloc, que ja me’l poso. Jo només preguntava…

Perdoni, senyor… què fa? Una altra multa, ara? Però, per què…? Torna a ser el meu cotxe, aquest, sí. I el cigarret també és meu… Ah, que no puc? No puc encendre un cigarret dins del meu cotxe…? És que m’hi sento molt bé, jo, conduint i fumant de tant en tant… Sí, ja veu… Ja veu que demano ben poca cosa, jo… Però, què fa? Endreci el bloc de les multes, home de Déu, que ja ho entenc… sí… O no…

Miri, sap què passa? Que resulta que, amb el cinturó, condueixo més tensa, sap? Sí, més nerviosa, menys "suelta", no sé si m’explico. I, ara, sabent que no puc fumar, encara m’hi posaré més. Miri, entre vostè i jo…  Jo sóc més perillosa a la carretera amb el cinturó posat i sense poder fumar. Sí, coses meves, ja veu, però és ben bé com li ho explico… Ah! Que les estadístiques li diuen una altra cosa, a vostè! Doncs miri que bé!

[@more@]

Tweet

De nou, diumenge a la tarda. De nou, les preguntes, l’absència de respostes, l’estupidesa, la clausura, els plats per rentar, el llit desfet, els records escampats com les restes d’un naufragi, el refugi virtual, la nostàlgia malaltissa, la casa desendreçada, la consciència revoltada, el foc que no acompanya, el desig ofegat, el telèfon despenjat, les persianes abaixades a cap hora, el llibre abandonat, la roba per plegar, la pols per treure, el dia perdut. De nou, passejades amunt i avall entre quatre parets massa tancades, a la recerca d’un racó per descobrir, d’un armari per buidar, d’una finestra per obrir, de qualsevol cosa que la distregui i la redimeixi del flagell dels diumenges a la tarda. De nou, l’ofec que es cargola des de la panxa fins al coll, el cor accelerat, el cava a la copa solitària celebrant qui sap què, potser que s’acaba de nou un diumenge que encara ha de néixer.

De cop, un mirall. I ella que s’hi atura. I una pregunta que se li escapa de molt endins, amb gust de fel: però, de què vas, imbècil?

I un tremolor. I un gest sobtat. I el mirall que es trenca en mil bocins. I la superstició que es despenja d’un sostre enteranyinat: set anys de mala sort. Set anys més de mala sort, estúpida!

L’enyor d’una abraçada. El desig d’un petó. La recerca d’un t’estimo. El rescat d’una mirada. La dolcesa d’una veu. El bastió d’una mentida. I una clau al fons del mar.

[@more@]

Tweet

Entre una extraordinària oda als ous de reig (amb trempera inclosa) i una fotografia de la bandera espanyola en flames, realment hi cap de tot: una rebentada de secrets amargs, un rosari de frases per a tots els gustos, uns explícits relats pornogràfics (a tu no t’agrada anomenar-los eròtics) o una profunda desesperació davant la fredor actual dels ulls dolços d’una noia.

Al principi d’estar per aquí, entrava al teu blog amb una mica d’ànsia. Mai no sabia ben bé què hi podria trobar. A més, deixa-m’ho dir, em costa molt llegir clar sobre fosc. I faig un esforç considerable per llegir els teus posts, o els d’en Niqmad, o els del Salt. Un esforç visual, vull dir. A mi m’agraden més les roselles madures sobre camps de blat ros, per dir-ho d’alguna manera. Però aviat vaig passar olímpicament de la forma i vaig passar directament al fons. I vaig trobar un sac que, amb el temps, m’ha fet pensar en el protagonista d’un conte que vaig llegir fa un temps. Es diu "El nen que volia ser l’home del sac" i comença així: Hi havia una vegada un nen anomenat Orient que sempre deia que, quan fos gran, volia ser l’home del sac. -Però, fill -li replicava la seva mare, tota amoïnada per aquella dèria tan estranya que li havia entrat al noi-, hi ha mil oficis molt més bonics que no pas ser l’home del sac. Pots ser terrissaire, o comptable, o capità de vaixell, o bomber, o tractorista, o fabricant d’escales metàl·liques, o cultivador de gira-sols. Però a l’Orient no li agradava res de tot allò. -Ni venedor de gelats? -afegia la seva mare. -Ni venedor de gelats, mare. Jo vull ser l’home del sac!

I això em porta de dret a un dels posts més durs i més emotius de tota la teva bibliografia bloggaire: "El dia que va morir el meu nen". No saps pas les vegades que l’he llegit! Cada frase, cada paraula, cada situació, cada pensament del post podria ser el començament d’una història forta, estripada, amb grapa, amb nervi, a mig camí del desencís i de la llum del final del túnel.

Per mi, el teu blog és inquietant, agressiu de vegades, amb un ritme fort, gairebé trepidant. I una autèntica capsa de sorpreses: tant ens parles d’una nit de bogeria i de sexe fort, com ens deixes anar un "estimar i sentir-se estimat és molt maco", o ens poses la pell de gallina parlant del suicidi, o ens incites a començar la revolució contra els opressors, o et carregues els pijos de Gràcia. O ens desvetlles el secret més ben guardat de la bloggosfera catalana en confessar que l’altre protagonista del duel que vas protagonitzar fa uns dies era el teu propi germà. Ets provocador, i això m’agrada. Transmets molt bé el que et passa pel cap i pel cor, i això em sedueix sempre. Tens sentit de l’humor, i això em fa somriure. D’acord que, moltes vegades, és un humor una mica agre, amb un pòsit d’amargura, però intel·ligent i ben dosificat. També ets irònic: "el meu, no és un blog polític", ens dius de tant en tant. I després ens convides a matar els monstres que van sobreviure a les aigües contaminades de Palomares.

Mai no em deixes indiferent, mai. Perquè les teves històries, les antigues i les actuals, són plenes de vida, molt més del que de vegades em sembla que et penses. I les descrius amb uns recursos lingüístics originals i molt interessants. Amb tu i amb el teu dip, encara que no t’ho creguis, he après a mirar de prop una part del món que volia obviar perquè em feia massa mal, la part més fosca i oculta d’una experiència brutal que, malgrat ser protagonitzada per algú molt jove, ja té tots els estigmes d’algú molt vell. Però si t’he de creure, que et crec, ja només és un malson en algun racó amagat d’una calaixera que, en el primer calaix de tots, hi té unes ganes d’estimar i d’anar a buscar bolets que no s’aguanten. Això sí: cada vegada que avises que te’n vas per uns dies (perquè mira que t’agrada avisar, a tu, eh?), el cor em fa un salt. En la meva particular categoria d’aquesta mena de crítica parcial, subjetiva, íntima i personal, tu encapçales la categoria de "Posa un ou de reig a la teva vida, que tu pots".

[@more@]

Tweet

Ho deia el títol del capítol d’avui de Jet Lag. Això s’ha acabat. Ella se l’ha mirat amb els ulls i la boca ben oberts, amb la forquilla a mig camí del plat i de la boca oberta, amb el gat més petit de tots els que té que provava d’enfilar-se-li per les cames. Deu ser maco, pensava, crear personatges, donar-los veu, vida, fer-los riure, fer-los patir. I, després, un dia, dir-los: això s’ha acabat, gent! I com si no hagués passat res. Deu ser increïble, anava rumiant, inventar-se vides de mentida, jugar a ser déu, matar o fer néixer sense que el món s’enfonsi, parir un argument i que algú s’hi enganxi, viure a cops de diàlegs inventats, de situacions imaginades i de finals capritxosos.

Jet Lag s’ha acabat i a ella se li ha quedat la truita ben freda. El gat petit li ha deixat la marca d’unes quantes esgarrapades a les cames. S’ha omplert el got d’un vi negre, una mica aspre, senzill. Ha tancat els ulls. Viure d’escriure vides de mentida deu ser fantàstic, es deia. I somreia. Ben bé com una beneita.

[@more@]

Tweet

No es va quedar a dormir a l’alberg perquè li demanaven vuit euros. Vuit euros era el que costava passar-hi la nit i ell no els tenia. Es va estimar més agafar el cotxe de matinada, fer cent quilòmetres i dormir a casa, que no pas deure’ls a algú.

Potser si hagués passat pel caixer automàtic abans d’anar a la festa, ara no ho explicaria.

La línia, tan increïblement fràgil, que separa la vida de la mort aquest cop costava vuit euros. Altres vegades és, només, enganxar-te la vora de l’abric amb la porta del garatge i sortir de casa mig minut més tard. O tancar els ulls un instant quan fas un esternut conduint a cent-seixanta per hora.

Una vegada, ja fa temps, la línia que separa la vida de la mort va ser una mica de cansament, només una mica. Però era en una muntanya, un dia d’hivern, amb els camins glaçats. I ell, que tenia un cor d’àngel, no volia espatllar l’excursió a ningú. No va voler que ningú reculés per acompanyar-lo al refugi. Ell els esperaria allà, assegut a la vora del foc, mentre els altres coronaven el cim. No era als Alps, ni a l’Himàlaia, ni als Andes. Era a la Garrotxa, i era un cim conegut, familiar, gairebé entranyable. Va dir que els esperaria en un refugi on no va arribar mai. 

No sé per què parlo de la seva mort, ara. Potser han estat els vuit euros. El pensament ja ho té, això. Agafes la madeixa per una punta rebel, comences a estirar i surten tots els fantasmes. Tot i que, el d’avui, ha estat un fantasma molt dolç. El temps reposa els neguits i ventila les penes, encara que no vulguem.

[@more@]

Tweet

La "seva cançó" era d’aquella malaguanyada Cecília. El primer dia que la va escoltar, va plorar com no plorava des que els geranis del balcó li havien agafat la malaltia de la papallona i se li havien quedat secs. I de seguida li van començar a arribar aquelles cartes anònimes i romàntiques a més no poder. I cada nou de juny, apareixien les violetes. Perquè el seu aniversari era el nou de juny, i no el nou de novembre.

"Era feliz en su matrimonio/ aunque su marido era el mismo demonio/ Tenía el hombre un poco de mal genio/ Y ella se quejaba de que nunca fue tierno/ Desde hace ya más de tres años/ recibe cartas de un extraño/ cartas llenas de poesía/ que le han devuelto la alegría/ Quien la escribía versos dime quien era/ quien la mandaba flores por primavera/ Quien cada nueve de noviembre/ como siempre sin tarjeta/ la mandaba un ramito de violetas/ A veces sueña y se imagina/ cómo será aquel que tanto la estima/ Sería un hombre más fiel de pelo cano/ sonrisa abierta y ternura en las manos/ No sabe quién sufre en silencio/ quién puede ser su amor secreto/ Y vive así de día en día/ con la ilusión de ser querida/ Y cada tarde al volver su esposo/ cansado del trabajo la mira de reojo/ No dice nada porque lo sabe todo/ sabe que es feliz, así de cualquier modo/ Porque él es quien le escribe versos/ Él, su amante, su amor secreto/ Y ella que no sabe nada/ mira a su marido y luego calla.".

Un dia va obrir un dip. Potser perquè ja s’havia atipat de rebre flors d’aquell marit seu insípid i ensopit, després d’anys i anys de seguir-li un joc que ja la cansava, fent veure que no sabia res quan, de fet, ho sabia tot des del primer dia. Va obrir un dip perquè volia sentir emocions noves. Li havien dit que això, amb els dips, s’aconseguia.

Va obrir un dip i es va trobar gairebé de seguida amb una muntanya de comentaris a tot allò que ella escrivia, i això que tot plegat no era res més que escrits avorrits sobre el temps, comentaris superficials a qualsevol notícia de premsa, alguna recepta de cuina amb els ingredients equivocats, un grapat de somnis sense cap ni peus i unes cròniques quilòmetriques sobre les novel·les que s’empassava de la Danielle Steel, que eren absolutament totes. I es va animar. Potser no era tan bleda com es pensava. Potser la lectura d’aquelles novel·les romàntiques l’havien empeltat d’algun estil prou interessant per a aquella comunitat de persones anònimes que li reien les gràcies sobre el temps, la compadien després d’un malson, l’animaven a superar els traumes provocats per les notícies de la premsa, li obviaven els desastres culinaris i l’empenyien a continuar llegint la Danielle Steel.

Cada dia anava a dormir més i més contenta d’ella mateixa.

El marit, cada nit anava a dormir i més i més tard. Li deia a la dona que havia d’acabar de repassar les factures de la botiga a l’ordinador.

I és que clavar una mitjana de deu comentaris diaris al post de la seva dona, obrir dips com un boig per poder deixar constància que qui l’escrivia no era un fantasma, i inventar-se àlies i títols de dips no es feia pas en cinc minuts. Ni en deu. Ni en quinze.

I, al llit, la dona somreia, mentre llegia l’última pàgina de l’última novel·la de la Danielle. I ja rumiava de què aniria el proper post. "Explicaré la recepta dels musclos amb allioli, que no puc cuinar mai perquè a ell li produeix urticària només de sentir-ne a parlar".

I quan, a la nit següent, l’home va arribar al llit amb la cara i les mans embutllofades, ella, de cop, ho va entendre tot. L’endemà mateix va tancar el dip i se’n va anar a veure un advocat perquè li preparés la demanda de divorci. Ja mai més no tornaria a ser una bleda. Mai més.

[@more@]

Tweet

Jacqueline, l’altre dia, en un post tremendament nostàlgic i, també, visceralment dur, ens deia que enyorava les perles que queien cada dia quan a lamevaweb només eren vint. No vull pas comentar la Jacqueline, ara. Però sí que vull parlar d’una perla (que encara n’hi ha, Jacqueline, que encara n’hi ha!). És una perla irònica, subtil, punyent, de vegades també sarcàstica. I escrita de meravella. Ja ho deia init en un comentari a un dels primers escrits d’aquest dip: "I com escrius, renoi…". I jo ho repeteixo: com escrius, mare meva, des d’aquest pal més alt des del qual ens has ensenyat una manera ben intel·ligent, amena i sàvia de com es poden treure els dimonis de dins. La llengua, les dones, la política, la llibertat, la religió, la llibertat d’expressió… tot s’esmicola al capdavall d’aquesta ploma magnífica, sucada en un tinter de tinta Pelikan.

I és que, en cap moment, no em sembla que et llegeixi, no, sinó que t’escolti. I que la teva veu, que ens arriba a través d’unes aigües de vegades revoltades i de vegades -poques, això sí-, una mica més encalmades, la tingui al costat mateix, ben a la vora, tant que de vegades em giro i tot perquè m’ha semblat sentir el murmuri de les ones, o el crit del vent estripant les veles d’aquest vaixell que ja gairebé no té cap secret per a nosaltres. Ens has fet d’amfitrió d’un món observat des d’un lloc ben curiós i privilegiat.

No et llegeixo, sinó que t’empasso. No et busco, sinó que et persegueixo. No em fas pensar, sinó que em dónes ales per remuntar-me als núvols més alts de la reflexió. T’ho dic de dins, de debò. Com et dic també que m’has fet patir amb aquesta absència tan llarga. I m’has esgarrifat d’emoció amb el teu post d’avui. Et vaig descobrir a l’informe (tu en dius infomes, dels teus posts) núm. 16. Però ara ja et puc dir que te’ls he llegit tots, tots vint-i-vuit, inclosos els comentaris. Vint-i vuit perles que són per tenir a la tauleta de nit, al costat del llibre que ens fa més companyia a l’hora més dolça, íntima i tranquil·la de la jornada. A l’hora en què jo (i ara manllevaré una expressió teva) aturaria la mar. En la meva particular categoria d’aquesta mena de crítica parcial, subjetiva, íntima i personal, tu encapçales la categoria de "La perla de la mar salada".

[@more@]

Tweet

Ja no puc esperar més per comentar el dip d’algú que té una gata que es diu Bizcocho. És un dip jove, que no arriba als dos mesos, d’un autor també jove (si no m’enganyes, és clar), que balla sardanes, que vesteix roba barata, que fuma un paquet i mig, que no dina ni sopa però s’afarta de pastissets de poma i de galetes durant tot el dia, que tant parla de pors com de titoles, que ens confessa que té ganes d’enviar els Reis Mags a prendre pel cul i que és fundador del "Club dels Perdedors". 

El teu dip, si jo li hagués de posar títol, es diria "sinceritat desesperada". Però no el canviïs pas, em sents? Perquè m’agrada molt el que té. T’explico per què li posaria aquest títol: perquè et noto desesperadament sincer. No tothom ens comenta tan sense embuts com tu que sovint plora quan es fica al llit per por als malsons. I, realment, el que ens vas explicar de la flauta em va posar els pèls de punta. No tothom té, com tu, la sensibilitat i la paciència d’ensenyar-nos un racó de món, en aquest cas un racó d’Osona, que t’ha robat el cor. I de quina manera! Si has obert una categoria només per parlar d’aquest indret! No tothom ens fa saber, com tu, que ja té quatre nebots i, a més, ens ho comunica amb aquesta emoció que saps posar tan bé als posts més íntims.

També he rigut molt llegint-te, ja t’ho he dit moltes vegades, sobretot amb els desitjos de l’última nit de cap d’any i amb el detalladíssim circuit laboral per una urbanització farcida de gossos agressius. M’agrada el teu interès per explicar-nos les notícies d’actualitat que trobes per internet o quan ens fas saber els llibres que llegies quan eres infant, quan ens dius que escrius contes curts i que toques (o cantes?) en un grup de música que encara no té res gravat però que ja li tindrà. M’agraden els teus comentaris tan freqüents als meus escrits, destil·lant sempre aquesta tendresa que, deixa-m’ho dir, em sorprèn agradablement en un noi de la teva edat. Que ningú no pensi que, amb això, digui ara que els nois de vint-i-tres anys no són tendres, déu me’n guard! Però és que, en el teu cas, hi ha també moltes altres coses, unes que ja t’he dit i d’altres que no, que em porten de dret cap a aquest pensament. I m’agrada, sobretot, l’empenta que treus de tu sabràs on quan, després d’uns dies estranys, plens de pors i de desitjos gairebé desesperants (ja tornem amb la desesperació!) d’enamorar-te i d’estimar, em surts amb algun escrit net, divertit, lleuger i entranyable, com aquell en què ens comunicaves que no vols ser cap monstre i que per això encara no tens el carnet de conduir. En la meva particular categoria d’aquesta mena de crítica parcial, subjetiva, íntima i personal, tu encapcales la categoria de "Som i serem tant en dies clars com en dies grisos".

[@more@]

Tweet

Es pensava que somiava, quan aquest matí ha obert la finestra. En lloc de l’heura arrapant-se per la paret, dels arbustos que separen el jardí del carrer, de la glaçada blanca o negra dels últims dies i de la mimosa a punt de florir, hi ha trobat un grapat de somriures recolzant-se en un arbre que no recordava haver plantat mai. Un arbre que, en lloc de branques, hi té paraules. I sentiments. I olors. I pensaments. Amb presses, moguda per una emoció intensa, ha anat despenjant els somriures i se’ls ha endut cap a dins. I, amb els somriures, ha despenjat també petits retalls d’aquelles paraules, d’aquells sentiments, d’aquells pensaments que feien de branques de l’arbre nou. L’han acompanyat mentre es prenia el cafè i, entre el cafè i aquells retalls d’una mica de tot, la casa, i ella, han començat a tastar una escalfor que feia hores que s’havia fos.

Unes paraules escrites amb l’alfabet Niqmad li parlaven de vides que escriuen, i una il·lusió amb forma de noieta, de vides que senten. Una sàlvia entranyable li oferia amb gràcia i "salero" la recepta del coc de sa mare, mentre un sentiment anomenat vit li deia on és la clau que ahir es pensava haver perdut. Dins del sac d’un home que algun dia haurà de comentar amb calma, hi ha trobat un dia serè i sense boira. I amb el cor del missatge de pentesilea, ha somrigut, com sempre, i s’ha imaginat pentesilea acotxant-la aquesta nit amb una beguda calenta a la mà. Les pinzellades d’uns dies estranys i la serenor d’un mosaic de paraules al vent li han acabat d’encendre les ganes de continuar escrivint, i llegint, i sentint. Se li ha encongit una mica el cor amb els dubtes del pensador i ha sentit la necessitat d’explicar-se, que també va bé. El pensament de sicam li parlava de comunicació i tendresa i s’ha sentit absolutament còmplice d’aquest pensament que respirava dolcesa per tots costats. L’aire primaveral de nanupendi li ha acabat d’esborrar l’aire negatiu d’un finde (paraules textuals de nanupendi) que no vol que es repeteixi. I, per acabar, els tendres moments de l’init, tan imprescindibles ja, l’han empès a tornar a sortir, definitivament, al món. 

I, a l’arbre nou que li ha brotat al jardí, li ha dedicat un petó ben fort quan ha tret el cotxe del garatge, ha tancat la porta i se n’ha anat carretera enllà. Ara haurà de buscar un bon manual de botànica per saber ben bé què s’ha de fer amb aquesta espècie tan difícil de trobar i tan agradable de conservar.

[@more@]

Tweet