Gotes d\’Isnel

El dia que, de cop, se li fa la llum i mira al seu voltant, té ganes d’agafar una goma i esborrar-ho tot. Es repeteix que només es viu una sola vegada, perquè no creu en res del més enllà. I la seva vida és tan desaprofitada que fa basarda. I, si és desaprofitada, vol dir que no es pot aprofitar. I si no es pot aprofitar val més que desaparegui. I ho voldria escriure amb paraules més buscades, potser fins i tot amb ironies més subtils. Però no pot. És diumenge a la tarda i no pot. I ja no aguanta més l’enyor, ni els remordiments, ni les equivocacions, ni les absències, ni l’explosió d’aquests sentiments que se li han ensenyorit del seu interior, ni el pas del temps, ni les paraules amables, ni els somriures de compromís. Abans, en tardes com les d’avui, agafava el cotxe i les carreteres i s’acostava a veure el mar. O la neu. Avui no pot. Avui abaixa les persianes de casa, totes, i fa veure que més enllà de les finestres i de les persianes abaixades no hi ha res. I s’estira al llit. I ja no sap quan es llevarà, ni quan tornarà a escriure, ni quan tornarà a viure. El món l’ofega. O potser és ella que s’ofega amb el pes d’una història que s’ha anat escrivint paraula rere paraula, pensant que, escrivint-la, se la trauria de sobre. Però ella escriu, i escriu, i prova, i tasta històries virtuals, i es fa il·lusions, i res del seu voltant canvia. Res. I ja no pot més. Només té ganes que un son profund, i si pot ser amable, la deslliuri de tota aquesta grisor i de tota aquesta tristesa que cada dia se li emporta un retall més de tot.   [@more@]

Tweet

Estic farta de recollir plomes, ocells morts i ratolins mig desfets. Els ocells i els ratolins, encara. Però les plomes, quan les escombro, volen cap aquí i cap allà, com una pluja de pol·len. I aleshores haig de treure l’aspirador polsós del garatge, perquè amb l’escombra no en faig prou. I no suporto l’aspirador! Amb aquell soroll, aquella olor de plàstic escalfat, aquell misteri brut a la panxa, aquelles llepades golafres.

Els meus gats em porten ocells i ratolins sense parar, aquests dies. Les pobres bestioletes deuen estar mig mortes de fred i ells se n’aprofiten. Però, per què m’ho fan, això, si van tips? Per què m’ho fan si, al capdavall, tampoc se’ls mengen? I per què me’ls deixen als llocs on més m’estic? A sota el llit, als peus de la taula de l’estudi, a la vora de la llar, fins i tot al costat de la dutxa! Què em volen demostrar? Que si algun dia em canso d’ells, sobreviuran? Que encara conserven l’instint?

De vegades també penso que potser han donat un cop d’ull a la nevera mig buida i al meu compte corrent de finals de gener… Ai senyor! 

[@more@]

Tweet

Ell té un dip. Es diu Juajuajua i signa Wapuuuu.

Ella té un dip. Es diu La vaca cega i signa J. Maragall.

Ell, un dia, va escriure: wuenuuuuuu, ja tnc ls prgntes del exmen! wooooooooooohhhhhhh!!!!!!!!!!!!!!!!!

Ella, aquell mateix dia, no va escriure res. Però va llegir el Juajuajua.

Ell, l’endemà, va fer l’examen i en va sortir amb la cara radiant.

Ella, al cap de dos dies, va escriure: que jo sigui la professora de llengua del meu fill no vol dir que jo sigui idiota.

I el va susprendre.

I ell encara es pregunta com redimonis la seva mare va descobrir que li havia mangat les preguntes. I el temps que s’ho preguntarà!

[@more@]

Tweet

Potser sí que, com escrivia avui algú al diari, ens hem llençat a escoltar els homes del temps perquè no tenim res millor a fer. Estem tan avorrits que necessitem una bona sacsejada que baixi del cel per encolomar-nos una mica de varietat a les nostres grises vides (això no ho dic jo, ho deien al diari). Jo, més aviat, ho veig així: estem tan acostumats que ens ho programin tot que ara esperem amb ànsia l’ordre dels homes del temps perquè caigui la neu. Sí. Fins que ells no ho diguin, no baixarà. I així estem entretinguts. I, mentrestant, els que ens manen ho posen tot a punt: la sal, les màquines lleva-neus, els mossos, el neu-cat, els mapes, la il·lusió mal dissimulada d’en Bassas per comentar en directe l’esdeviment sense moure’s de la Diagonal, les aparicions al telenotícies dient que està tot controlat i la bufanda per quan hagin de fer-los una entrevista al costat d’un ninot de neu amb nas de pastanaga. Els que ens manen han manat als homes del temps que no manin que caigui la neu fins que ells no ho diguin. I nosaltres, ingenus, encara ens pensem que la neu cau quan vol.

Escric això des d’un racó del país on fa quatre dies que diuen que nevarà. Ho dic perquè sí que hi ha llocs on ja ha caigut la neu, segurament perquè allà ja ho devien tenir tot a punt i aquí anem més endarrere. 

Calla, que veig una volva!

[@more@]

Tweet

Ell va decidir que el dia del seu aniversari encetaria un blog. N’havia llegit un article al diari i ho volia provar. Maniàtic de l’ordre i de la mesura, també va decidir que només hi escriuria de les vuit a les nou del matí, just quan està sol al despatx. I va voler també que fos un secret. No ho diria a la dona, ni als fills, ni als companys de feina, ni als amics. No s’hi connectaria mai des de casa. Els dissabtes i els diumenges, l’oblidaria. I durant les vacances, també.

Ella, aquell dia, va escriure un post on es recordava d’ell just el dia del seu aniversari. Encara tenia a dins l’espina d’un comiat injust i fins i tot pervers. Ella escrivia els posts a les tardes i als vespres, des de la intimitat de casa seva. Els posts del matí no els llegia mai.

Ell va encetar el dip amb un objectiu infantil i absurd: que ella, algun dia, el llegís i es recordés de com se li va enfonsar el món quan el va deixar. I que l’enyorava.

Ella, després d’escriure el post de l’aniversari, va continuar pensant en ell, escrivint sobre ell, somiant en ell, patint.

Ell, cada dia, de vuit a nou del matí, li explicava com recordava el primer petó al peu de les muralles aquell vespre d’abril de feia tants anys. També li deia que no suportava la idea de morir-se sense tornar-la a abraçar.

Ell i ella van escriure’s posts uns quants dies, sense coincidir mai, sense llegir-se, ignorant-se, enyorant-se.

A ell, un dia, li van deixar un comentari: tu i "ella" faríeu una bona parella, amb tota aquesta collonada del primer amor. I aleshores ell va clicar l’enllaç d’"ella" i li va llegir tot. I un perfum d’abril el va envair i el va penetrar fins a replecs del cos que ni sabia que tingués. Maniàtic de l’ordre i de la mesura com és, va decidir que esperaria fins a l’aniversari següent per comprovar si era veritat que ella encara el recordava.

Ella, a l’aniversari següent, va tornar a escriure un post carregat de nostàlgia i de remordiments. I va recordar de nou el petó a les muralles. I es va preguntar una altra vegada si ell encara la recordaria.

I ell, aquell mateix dia, al cap d’un any just d’haver-lo encetat, va esborrar el dip. I mai més no en va tornar a obrir cap.

I ella encara escriu, encara recorda i encara espera.

I ell riu, ara sí. Maniàtic de l’ordre i de la mesura, cada dia, de vuit a nou del matí, llegeix la desesperació d’ella i sap que, si ell vol, on ell triï, i quan ell desitgi, la tornarà a abraçar.

I ella, mentrestant, va escopint culpes.

[@more@]

Tweet

El teu dip traspua la frescor de la joventut que ens vas confessar gairebé al començament de la teva aventura: dinou anys. Al cap de poc, ja t’enfadaves perquè et deixaven pocs comentaris. Però ara deus estar content. Tens una bona colla de seguidors i de seguidores, qui sap si començant per la noia del gorret. Jo també et segueixo. Segueixo les teves lletres de cançons (El cant dels ocells, el dia que es va morir la Victòria dels Àngels, em va fer posar la pell de gallina). I és per això que potser et busco i et llegeixo, per aquestes lletres, per les infusions, per les receptes de pastissos, per explicar-me que el teu gos no entén que ha de tancar la porta perquè no se’n vagi l’escalfor, pel teu posicionament sobre el PHN, per un comentari que vas fer un dia sobre la pel·lícula del Canet Rock 75 (uf, quant que ha plogut des d’aleshores, senyor!), pels teus poemes: He marxat per anar enlloc/ni principi ni fi/ i a cada passa que donava/ s’eixamplava el camí.

Em fas riure, em fas pensar, em fas opinar, em fas tancar els ulls de vegades davant d’un grapadet de faltes ortogràfiques que obvio tant com puc perquè, en el fons, el que vull és que m’expliquis coses, amb faltes o sense. La innocentada de l’amiga que es volia fer monja va ser ingènua, divertida, senzilla, però també impactant, si mirem els comentaris. M’agrada que un noi jove com tu m’expliqui que, al seu tros, hi té 236 oliveres, 8 garrofers, un albercoquer i una figuera, que beu ratafia i que fa de patge del rei negre al pessebre vivent. M’agrada el dip d’algú que toca la gralla i que reconeix que no distingeix un si bemoll d’un Seat Panda. M’agrada copsar aquesta ratlla tremolosa de la sensibilitat i del dolor quan parles de la malaltia de la mare o ens inundes amb totes les adreces on podem trobar informació del tsunami. M’agrada el detallisme de les teves immersions a la banyera. M’agrada el teu accent de les terres de l’Ebre. M’agrada molt, el teu dip. En la meva particular categoria d’aquesta mena de crítica parcial, subjetiva, íntima i personal, tu encapcales la categoria de "Els sentits al pentagrama".

[@more@]

Tweet

Aquest vespre, I. ha tingut una inspiració. Ahir va patir com mai havia patit en escriure un post, perquè la memòria li va jugar una mala passada. I aquest vespre, arraulida vora el foc, amb uns quants gats mig adormits escampats per l’estora, escoltant les notícies sobre l’onada de fred siberià, mentre una olla de caldo de verdures va fent la seva, lentament, als fogons de la cuina, I. se sent, de cop, bruscament, immersa en una solitud tan glaçada com la nit que s’espera per avui. Potser també hi ha contribuït la nova que, des de Mart, no la podran escriure fins diumenge. I sap que aquests dies sense notícies l’ompliran d’incertesa i la buidaran d’energia. S’ha acostumat tant a la comunicació diària amb algú que l’escriu des de més enllà de l’oceà que ja no aguanta veure la safata d’entrada del correu electrònic i no trobar-l’hi. I és per això, per empassar-se l’enyor, que I. rebusca en la seva ment, intentant crear nous mecanismes d’evasió per no notar tant les absències que l’ensorren fins al llindar de l’insuportable.

Obrirà una nova categoria d’articles al seu dip. I somriu mentre rumia el títol. El tema, ja el té decidit. Ara només falta trobar el moment de materialitzar la inspiració d’aquest vespre que s’anunciava trist i que potser no ho serà tant.

[@more@]

Tweet

Un post d’aquest matí li ha obert de cop la porta del record i, sense demanar cap mena de permís, una punxada de fred molt viu, feta de partícules de nostàlgia i de sentiments estripats, se li ha instal·lat al sofà. I encara hi és. L’ha volgut fer fora de mil maneres diferents (apagant el foc, posant la música ben alta, escampant rituals d’excomunió, a cops d’escombra, a cops de crits, a cops de renecs fins i tot) i no se n’ha sortit. Aquesta punxada li encén el record i la desesperació.

I passaran els anys, ara ja ho sap, i cada vint-i-cinc de gener la memòria li durà en safata aquella tendresa que la va enamorar, aquella passió que tastava per primer cop, aquell cos que li encenia el desig, aquells llavis que es va fer seus una nit d’abril al peu d’una muralla de pedres mil·lenàries, aquells ulls que la feien sentir més desitjada que ningú, aquell somriure que li esborrava tots els mals del món, aquella veu carregada de promeses dolces, aquells braços que l’atrapaven tan fort, aquella seguretat que li encomanava, aquell horitzó tan net que li dibuixava. Per més que intenti oblidar, cada vint-i-cinc de gener, d’una manera o d’una altra (avui en forma de post d’aniversari) la maleïda memòria l’enfonsarà una mica més en els remordiments. Per més que visqui, per més que rigui, per més que estimi, per més que fugi, cada vint-i-cinc de gener recordarà l’aniversari d’aquell primer amor que un dia, presa d’un atac de ceguesa absoluta, va fer fora per sempre del seu món.

[@more@]

Tweet

Fa quatre dies, com aquell qui diu, encetaves el teu dip amb el temor de trobar-te el full en blanc i no saber què posar-hi. La Verge Santíssima! Ja voldria jo, de vegades, tenir aquests mateixos temors i sortir-me’n com te’n surts tu. Confesso que t’he descobert fa molt poc, tant que fins i tot m’avergonyeix concretar-ho. Però ara ja et puc dir que te’ls he llegit tots. Seguint la teva tònica, seré breu. Deixa’m dir que, encara que no t’ho creguis, m’acarones amb molta tendresa, que moltes nits els teus pensaments m’acompanyen fins al llit, que alguns matins he pres el cafè amb llet amb tu i que m’ha semblat, fins i tot, que comentàvem les mateixes notícies del diari. La teva poesia és dolça, la teva enganyosa senzillesa em deixa amb els ulls i la boca ben oberts, la teva capacitat d’expressar-te en poques paraules és del tot envejable, els somriures que ens regales són com una xocolata calenta, negra i espessa a les tardes més inclements de l’hivern, les imatges amb què ens omples els ulls fan que tinguem la temptació de clicar-les i guardar-les en un arxiu ben nostre. I tant que pots ser el champion of the world, si vols, com deies tu mateix no fa gaire. Del world d’aquí, segur. En la meva particular categoria d’aquesta mena de crítica parcial, subjetiva, íntima i personal, tu encapçales la categoria de "El somriure indispensable" (indispensable per continuar per aquí).[@more@]

Tweet

Tu ja ho saps, i molts altres ho hauran endevinat: sí, jo vaig entrar a aquest món de la teva mà. "T’agradarà, jo m’hi sento de conya" em vas dir. No em vas comentar quin era el teu dip, però el vaig trobar de seguida. En aquest Gotes de dips suposo que es barrejarà el que sé de tu i el que llegeixo de tu aquí, tot i que intentaré, només ho intentaré, parlar només del tu d’aquí, o sigui, del teu dip i del que em provoca. M’imagino com deus escriure els teus posts més personals, mossegant-te la llengua per no dir més del que vols dir, tot i que de vegades et deixes anar i llavors, de mica en mica, ens ho acabes explicant tot, o gairebé. Com si caminessis a salts, vaja: endavant i, de vegades, també endarrere. Em diverteixes moltíssim amb els teus escrits sobre la feina, quan tot surt a raig i ens mostres les teves reaccions amb un toc d’humor fi i irònic, però sense amagar, ni oblidar, els recels i les preguntes. El de la senyora esteticiénne que volia posar una parada de xurros és impagable. Ens ensenyes el teu costat més inquiet amb els posts de llibres i els posts de cine, escrits des de dins, tant des de dins que vas provocar que tot un senyor autor d’un llibre que havies comentat et contestés aquí mateix, i això no ho pot pas dir tothom. Se’t nota a pertot aquestes ganes de gaudir de les coses més petites (una carícia, un paisatge, un monument) i de córrer darrere de les més grans (l’amistat, l’amor, la cultura, l’univers). La teva sensibilitat no té límits i, de vegades, et supera i busques la complicitat dels altres per suportar-la: el post sobre la flor groga damunt les platges destrossades pel tsunami és un homenatge enormement emotiu al desastre, fet amb una metàfora senzilla i eficient alhora. I la manera com ens expliques la teva experiència de voluntari lingüístic és perquè correm tots a ser-ho també. I és que, potser sense pretendre-ho, m’encomanes aquestes ganes de saber més, de viure més, d’escriure més, de llegir més, de sortir més. Escrius bé, i ho saps, saps que transmets emocions, sentiments, inquietuds, i que saps com fer-ho per convidar-nos a entrar en el teu món de sensacions sense por i amb confiança. I, si no ho saps, t’ho dic jo ara i aquí: en la meva particular categoria d’aquesta mena de crítica parcial, subjetiva, íntima i personal, tu encapçales la categoria de "L’amfitrió perfecte". Gràcies per tot.[@more@]

Tweet