(La) fred

Publicat el 23 gener 2005 per isnel

Per les meves terres, el fred és "la" fred, en femení: quina fred que fa! exclamem aquests dies. També passem la mare al masculí quan hi posem el possessiu a davant: la "meu" mare. I la casa també es transvesteix quan el possessiu va a darrere: veniu tots a casa "meu"! I que no és maco, això? Barregem gèneres, tothom s’entén i aquí no passa res. Potser si hi haguessin més bisbes gironins, a qui tant els fes parlar en masculí o en femení, la conferència episcopal no diria tantes bestieses sobre el matrimoni entre homosexuals. Però no era pas dels bisbes, que jo volia parlar, ni de casa "meu", ni de la "meu" mare. Sinó de la fred. I del calfred que vaig sentir en veure anit per la tele aquella ratlla que, a l’espai del temps, travessava el mapa i desapareixia més avall de la pantalla. Serà el dimecres, em sembla. La ratlla baixarà tant que feina tindrem a trobar-la, diuen. La fred no m’espanta pas ("pas", un gran adverbi gironí, també!), perquè tinc jerseis gruixuts i mantes a punt pel que pugui passar. El que m’espanta és el gel:  la por de patinar (en cotxe o a peu); el temor de relliscar (en cotxe, a peu i a la vida en general); aquella pàtina lluent que s’amaga als racons més impensables i que ens espera com el linx espera el conill per posar-li les urpes al coll. No m’agrada el gel. Perquè crema i no t’ho esperes. I aquests contrastos tan vius (a la vida en general) em desconcerten i em provoquen una gran desconfiança.

Potser la solució estar en deixar-se anar més i no pensar tant. I, sobretot, no preveure ni voler controlar allò que encara ha de passar. No ho sé, eh? És només una mica de pensament estripat en aquest matí de mentida. De mentida, perquè fa un sol que no escalfa i perquè, tot i ser diumenge, ja sé que no serà un dia gens plàcid. Com no ho és mai.

[@more@]

6 comentaris

Gotes de dips [2]

Publicat el 22 gener 2005 per isnel

M’has acompanyat gairebé des del primer moment que vaig travessar la porta d’aquest món que, abans, li hauria dit virtual, però que ara ja no ho sé pas, si és tan virtual com això. I, sobretot, em vas fer molta companyia en un viatge que em va dur a Mart aviat farà dos mesos. Des de tan lluny, quan obria la pàgina, tancava els ulls i pensava : hi serà, segur que hi serà. I, quan els obria, hi eres, gairebé sempre, amb aquestes pinzellades aromàtiques que (t’ho he dit alguna vegada) fins i tot em provoquen una punxada d’enveja. Res, una de petita, molt petita. Tens el do de saber trobar les paraules justes per a cada moment. I, d’aquestes paraules, en ragen uns sentiments que commouen. Jo em penso que escrius amb "trampa". T’ho explico. Les olors ens evoquen situacions perdudes, o llunyanes, i tu, amb les teves paraules, ens ajudes a capturar-les de nou. I jo diria que ho deus saber. No té preu llegir com descrius l’olor de berenar, o de les llargues tardes esperant els pares. Mai no havia caigut en el fet que aquestes tardes tenen una olor especial. Ara ja en sóc conscient. També et surt, de tant en tant, una espurna de ràbia, com la que vam notar en aquell viatge en metro carregat de tensió. Vaig trobar-te a faltar en una petita absència. Em vaig emocionar quan ens vas explicar la teva nit de Cap d’Any. En aquestes ocasions, costa trobar les paraules i posar el gest adequat davant l’inevitable. No et conec, però la teva comunicació m’acosta tant a tu que, un dia, mentre comprava el diari al quiosc, vaig estar a punt de dir "bon dia" a algú que es mocava i duia pintat a la cara el rastre d’una grip de les grosses. També m’has fet riure, mentre ficaves la pota al Prat. M’agrada l’estricta simpatia que es desprenen dels teus escrits. També ets propietari d’un dels dips amb l’estil que jo desitjava trobar en aquest món d’anònims entranyables. En la meva particular categoria d’aquesta mena de crítica parcial, subjetiva, íntima i personal, tu encapçales la categoria de "L’olor de la tinta de cada dia".[@more@]

5 comentaris

Gotes de dips [1]

Publicat el 20 gener 2005 per isnel

Anit no tenia son, ni ganes d’escriure, ni res de res. Vaig buscar el teu diari i vaig llegir-te tots els posts des del primer fins a l’últim. M’agrada molt com escrius, com transmets els sentiments, com descrius el teu ànim. M’agrada quan parles de les muntanyes, de la neu, dels viatges, amb aquesta passió que enamora. M’emociona quan busques un somriure, un t’estimo. Pateixo quan perds un mòbil. M’asserena saber que ja en tens un altre. Sort que no vas complir la teva "amenaça" d’esborrar el blog en aquella "monotonia paranoica (demà t’esborraré)". M’hauria sentit una mica perduda. Ets dels primers que busco quan travesso la porta de lamevaweb. Em fas companyia. Una companyia discreta, prudent, neta, tranquil·la, una mica llunyana de vegades. Et llegeixo poc a poc. I et rellegeixo. Perquè, de vegades, les teves paraules escrites són com una música inquietant i confortable alhora. Inquietant perquè se’t nota el neguit de bellugar-te, d’anar i venir, de retrobar records o d’endreçar-los. Confortable perquè és com si el que escrius m’ho diguessis assegut al sofà, davant del foc, amb la música de Ràdio Arrels de fons. O en un refugi de muntanya, de cara a un foc que es menja la llenya com un golafre sense remei. Quan vaig encetar les meves Gotes, el meu desig més íntim era trobar dips com el teu. I mai no entendré per què en tens tants sense comentar. Potser pel mateix motiu que et deia abans: per la discreció que s’hi respira, la prudència, la claredat, la tranquil·litat, o la lleugera pàtina de llunyania. En la meva particular categoria d’aquesta mena de crítica parcial, subjetiva, íntima i personal que enceto amb tu i el teu dip, tu ets el rei de la categoria "Ells s’ho perden".[@more@]

11 comentaris

Els «seus dips»

Publicat el 19 gener 2005 per isnel

Se n’ha anat el lampista, deixant un rastre de runa petita i de pols. I se’n va el sol, navegant per un cel encès de colors increïbles. Després de tancar la porta amb mandra, deixant a fora el poc que queda de sol i el somriure dolç del lampista argentí que li ha fet companyia en els silencis de la tarda, I. apilona uns quants troncs a la llar i encén el foc. Després engega l’ordinador i busca els "seus dips", aquells que l’asserenen i aquells que l’encenen, aquells de qui se sent còmplice i aquells que es nota a qui sap quants anys-llums de distància, aquells que la diverteixen i aquells que l’avorreixen, aquells que la fan somriure i aquells altres que la fan riure amb ganes, aquells que l’emprenyen molt i aquells que només l’emprenyen una mica, aquells que la punxen i aquells que l’amanyaguen. I decideix que, després de la sacsejada dels últims dies, amb tanta crítica i tanta opinió, ella també criticarà i opinarà. A la seva manera. Des de dins. De manera parcial i personal, íntima i subjectiva. Sense esperar absolutament res. Quan vulgui i amb la freqüència que sigui. Sense pautes i sense obligacions de calendari. Només perquè li ve de gust, tant de gust com el Mon Cheri de licor que paladeja al costat del foc acabat d’encendre.

[@more@]

7 comentaris

Pedres i vidres

Publicat el 16 gener 2005 per isnel

De vegades, té la temptació d’agafar pedres i començar a trencar vidres. Diuen que trencar vidres afluixa la tensió i ajuda a desfogar la ràbia. Aniria a buscar una casa abandonada, o un magatzem tancat, o una fàbrica ensorrada. Agafaria pedres que li cabessin a la mà, per poder creure que controla la situació. Sense mirar-les, els repasaria les vores i sabria si són rodones o tenen punxes, si pesen molt o pesen poc, si les ha de llençar amb força o amb un gest desmaiat. Mentre les repassés, clavaria els ulls a la diana i, sense dir-li res, li ho diria tot: vaig per tu, petita nosa estúpida, vaig per tu. I llavors, sense avisar, començaria a llençar les pedres, una darrere l’altra, fins que no quedés cap partícul·la de vidre sencera. Segurament, tornaria a casa més desfogada, sí. Però la petita nosa estúpida l’esperaria a la porta i, amb una rialla tan estúpida com ella, li diria: i doncs, què et pensaves? I entrarien totes dues, la dona i la nosa, de bracet, en una casa afectada de tristesa i de nostàlgia des que hi van posar la primera palada de ciment.

Com que, prop de casa seva, no hi ha ni cases abandonades, ni magatzems tancats, ni fàbriques ensorrades, la dona que vol afluixar la tensió i desfogar la ràbia ha recollit totes les ampolles buides que ha trobat per casa en aquesta tarda desesperant de diumenge. I, cada cop que n’estavellava una dins el contenidor verd de la cantonada, tancava els ulls amb fúria i, només amb els llavis, deixatava tota la lletania dedicada a la petita nosa estúpida: aquesta perquè ets estúpida; aquesta perquè ets inútil; aquesta perquè ets imbècil; aquesta perquè ets patètica… Si algú l’hagués vist, hauria pensat ben bé que passava el rosari.

En tornar a casa, ha vist que la molt imbècil de la petita nosa estúpida, a més d’obrir-li la porta, l’esperava amb els braços oberts. I totes dues, la dona i la nosa, han entrat a la casa afectada de nostàlgia i han anat a preparar-se una mica de sopar.

[@more@]

7 comentaris

Dunes i roques

Publicat el 15 gener 2005 per isnel

El sentit comú em diu que no salti les dunes i que eviti les roques… El sentit comú em diu que no salti… i que eviti… Amb els anuncis, li passava igual que amb les cançons: que quan se n’hi ficava una al cervell, ja no la podia fer fora en unes quantes hores. Però aquell dia, amb la remor de fons d’un mar encalmat, sota un cel radiant, va decidir que si havia de conviure amb l’anunci, aniria fins al final. Primer de tot, li va donar la volta: el sentit comú em diu que salti les dunes i que no eviti les roques. I va saltar. I, després, no va evitar. Va saltar la duna darrere de la qual havia vist, quan baixava cap a la sorra, aquell cos nu que desafiava la temperatura hivernal exposant tota la seva impressionant bellesa als no pas més de sis graus de temperatura. Va endreçar-se la digital a la butxaca, no fos cas que semblés el que no era. Qui s’ho creuria, que anava justament a aquella platja a fotografiar gavines i algues mortes? Un cop guanyada la duna, va veure de nou la bellesa exposada al sol, una bellesa solitària, absent, lleugera, que li va encendre el desig i les ganes amagades massa temps sota un munt de flassades amb olor de desenganys. El sentit comú em diu que salti les dunes… (la duna ja havia estat saltada) i que no eviti les roques. Al peu de la duna, una família nombrosa de roques punxegudes semblava ben bé que l’estigués esperant amb les urpes eriçades. Que no eviti les roques… que no eviti les roques. I, en lloc d’anar a donar la volta, s’hi va llençar sense pensar. El crit que se li va escapar, en notar-se una d’aquelles roques clavades al cul, es devia sentir a la ratlla de l’horitzó. Aleshores, uns ulls que anaven de conjunt amb el color del cel, es van obrir amb mandra, mirant cap a les roques, on l’últim alè de desig havia desaparegut arrossegat pel dolor i el ridícul. Abaixa’t els pantalons, que hem de veure què ha passat aquí, deia ara una veu ferma que provenia d’un cos que feia només uns instants estava del tot abandonat a l’esquifida escalfor del sol d’aquell matí. Van baixar els pantalons i, a darrere, els mitjons, i les sabates, i el jersei, i la jaqueta. Tot va baixar, en aquell matí de dunes i roques. I després va tornar a pujar. I el desig també, sobretot després de veure que, al capdavall, no li havia passat res. I, a la nit, abraçats tots dos al sofà, es van fer un tip de riure quan va sortir l’anunci abans que en Mauri digués si faria fred o si la boira escamparia. I les flassades, aquella nit, van fer olor de dunes i de roques. I de mar. Però, de desenganys, no.

L’endemà al matí es va llevar amb el cap ple de l’anunci de "A mi, quan era petit, sempre me’n donaven dos". I es va tornar a ficar al llit més de pressa que el vent. Per si de cas. 

[@more@]

5 comentaris

Bruixes!

Publicat el 15 gener 2005 per isnel

Estic llegint Les bruixes, del gal·lès Roald Dhal, qui deia dels infants que "són sers semisalvatges en procés de civilització, per als quals els adults representen la imposició de normes enutjoses, ordres i prohibicions sense fi i que manifesten una decidida inclinació per allò escatològic, el riure sorollós o, és un dir, menjar amb les mans". Pel que fa a la segona part de la definició, no hi tinc res a dir. Pel que fa a la primera, ja no ho tinc tan clar. Perquè, cada vegada més, observo al meu entorn que qui pateixen la "imposició de normes enutjoses, ordres i prohibicions sense fi", són més aviat els pares en relació amb els fills i no pas a l’inrevés.

Roald Dhal va ser el precursor d’allò que ara es porta tant: les lectures per a infants "políticament incorrectes". Però, tot i aquest esclat de modernitat, es va aferrar al recurs de sempre: els bons molt bons i els dolents molt dolents. Com la vida, vaja, on de bruixes i bruixots n’anem molt ben servits.

[@more@]

4 comentaris

On és el fill de «Canelle»?

Publicat el 14 gener 2005 per isnel

Uns caçadors li van matar la mare a la tardor i ell, amb només deu mesos, es va quedar tot sol pels boscos del Pirineu. Diuen que els óssos, a l’hivern, es reclouen al ventre de les muntanyes i s’adormen. Si és així, li desitjo un despertar ben càlid i màgic d’aquí a uns mesos, i amb una amnèsia la mar de profunda perquè el fàstic pels humans no li enteli el camí de la llibertat.  Però no ho sé pas… No sé pas si va tenir temps de congelar la sorpresa, l’estranyesa, la por i l’abandonament, després de sentir els trets. Tant de bo.

[@more@]

6 comentaris

Fent-s’ho al sofà (Regal de Reis?)

Publicat el 12 gener 2005 per isnel

El mirall s’entela amb l’aigua calenta de la dutxa. Però, tot i així, pots veure que et teu cos nu encara conserva prou harmonia després de les festes. Perquè, per esborrar la cremor del desengany, t’has afartat de neules i de torró de xocolata cruixent. "Si no l’ha de tenir ell, aquest cos, no el tindrà ningú" et repeties cada dia amb la boca plena de dolç i el cor vessant de fel. Ara, però, estàs contenta que les festes només durin el que duren, perquè, una setmana més, i penses que no, que no el tindria ningú, aquest cos. Perquè ningú no el voldria.

Sents soroll al replà. Nua com vas, t’acostes a la porta. Per l’espitllera, veus dos nois joves que duen una escala i un pot de pintura i van vestits amb granotes blanques tacades de tots colors. Busquen el timbre. El so ressona per tota la casa. Un parell d’ulls foscos es claven a la part de fora de l’espitllera. Els mires fixament des de dins. T’agrada aquesta mirada franca i tendra alhora. Obres la porta. Dos parells d’ulls, els foscos, que són com puntes de carbó, i uns de clars com un matí de març, et repassen de dalt a baix sense cap mena de vergonya. Tu tampoc no en sents. No et recordes que vas nua. Hi vas sempre, per casa. Només et poses alguna cosa quan la veïna del tercer et ve a demanar sal. Però aquests nois no són pas la veïna del tercer i no has fet l’associació "veïna-tapar-se". Els dius que no necessites cap pintor (mare meva, quina mentida, exclames amb el pensament, mentre els ulls se t’escapen cap a les esquerdes de les parets). Et diuen que sí. I tu: que no. I ells: que sí. I t’ensenyen una comanda escrita amb tinta vermella damunt d’un paper groc. Hi ha el teu nom i la teva adreça. I passen. I col·loquen l’escala al mig del menjador. I el dels ulls de carbó comença a apartar mobles. I el que té el cel de març enganxat a la mirada escampa papers de diari pel terra. Sona el telèfon. Hi vas. Nua. Contestes. Sents, notes, uns ulls de nit i uns ulls de dia clavats a la teva esquena, al teu cul, a les teves cames, sense recordar encara que ni l’esquena ni el cul ni les cames no duen res al damunt. "Nena…" És ell! L’autor material del desengany d’abans de Nadal i el responsable de la teva despesa en neules i torrons de xocolata cruixent. "T’agrada el meu regal de Reis?" et pregunta a través del fil telefònic, amb veu de voler-se fer perdonar el desengany i els quilos de dolços de més. Et gires. Els pintors desvien la mirada. Contestes que sí, que t’agrada molt, el seu regal. "És que et feia tanta falta…", diu ell, satisfet, content, com si s’acabés d’arrencar un roc del pit. Penges. Al cap d’un instant, ja sou tots tres al sofà, barrejats, les granotes blanques per terra, de qualsevol manera, els llavis d’un, no saps de quin, se t’enfilen per les cuixes, i els de l’altre t’escalen els mugrons amb luxúria. Tanques els ulls i només veus colors, i carbó ardent, i cels de primavera. I t’arrapes fort a la primera cosa que trobes per no sortir volant per una finestra que un d’ells, mentre parlaves per telèfon, havia obert, potser per diluir l’olor de pintura. "Això no engreixa com els torrons", penses, mentre comences a empassar-te una neula que no té gust de neula.

Els tres orgasmes arriben gairebé de cop.

Quan la veïna del tercer truca a la porta per la seva dosi diària de sal, els manes que es vesteixin, que recullin les coses i que toquin el dos. No t’agrada que els veïns tinguin de tu una opinió que no és.

Al migdia, et truca ell: "T’ha quedat mono, el menjador?" "Sí, i tenies raó, em feia molta falta". "Aquest vespre passaré a veure’l… i a veure’t…" Podria dir-li que sí i anar corrents a comprar un pot de pintura. Però no ho fa. De cop, el gust d’una revenja dolça, amb forma de neula, li omple el paladar. "Saps què…?". Estàs tranquil·la, refeta, convençuda. "Que demà tornin per fer-me la cuina, i demà passat, el bany, i l’altre, el dormitori, i quan estigui tot, véns tu i ho celebrem". I mentre ell se’n va al banc a demanar un crèdit, ella se’n torna a la dutxa. I en passar per davant de la tassa del vàter hi tira un desengany de Nadal que feia dies que li feia molta nosa. Després, estira la cadena i somriu.

[@more@]

19 comentaris

Mentides

Publicat el 12 gener 2005 per isnel

Ens passem mitja vida dient mentides i l’altra mitja intentat creure-hi (va dir I. un dia que es mirava al mirall, capficada en crear-se móns a la seva mida. Després se’n va anar a berenar. I, en tornar, va decidir que faria una cosa boja, boja, boja… Escriuria sobre petites gotes de plaer… de tots els gustos. I es va posar a la feina).[@more@]

2 comentaris