Gotes d\’Isnel

Li van quedar tan bé, aquells blogs penjats per tota la casa, que potser per això els Reis li van dur aquell final de novel·la que ella esperava amb tanta ànsia. Després, encara n’hi va afegir uns quants més: uns mesurats quaderns a l’escriptori, uns divertidíssims i frescos dies estranys a la porta de la nevera, un forat al sofà, un carrascla al costat del telèfon, un shema-tell damunt dels diccionaris, un tdq (també, també…) a l’armari de les espècies, uns impediments estèrics sota el comandament de l’alarma, una esplèndida ganesha al rebedor… I va decidir que els hi tindria tot l’any. I que n’hi aniria posant més, i més, i més. Però un diumenge (maleïts diumenges!), se li va infiltrar una espurna sense avisar, primer petita i poca cosa, una espurna esquifida com una mosca d’hivern. I se li va plantar al mig del front, ben bé al mig, aquella mosca emprenyadora. I no sap pas què li va passar. Potser va tenir por. El món que s’anava creant al seu gust, guiada només per la intuïció, li va trontollar. I el món de la llibertat d’explicar absurditats com aquella de penjar blogs per tota la casa, també. Potser si no hagués estat diumenge, no hauria passat res, potser no. Però ho era. I l’espurna li va encendre un foc insensat i estúpid que va intentar apagar com fos. Al capdavall, no li va agradar gaire la manera com ho va fer, a cops de galledes plenes de pensaments sense pair. I el foc va créixer, i créixer, i, durant uns dies, no pensava en res més. I ara, amb el vent més encalmat i el foc més fluix, no sap què fer. Li ha passat pel cap despenjar els blogs i endreçar-los, ben endreçats, al fons del calaix dels records macos per treure’ls de tant en tant i recordar els somriures que li arrencaven. Maleix els diumenges, sí. Però també maleix el descontrol que l’envaeix quan més es pensa que ho té tot controlat. I fins i tot maleix el desig imprudent d’explicar-ho tot. Potser és perquè ha estat tant de temps sense explicar res. Potser és això.

[@more@]

Tweet

Un dia va recollir un blog abandonat en un contenidor. Li havien dit que, d’allò, n’hi havia ara a pertot arreu i que servia per a tantes coses. Va preguntar per a què, exactament, servia allò que, per començar, no sabia gairebé ni pronunciar. I li van explicar que, a cavall d’aquella cosa, faria amics, podria escriure tot el que li passés pel cap i pel cor, podria jugar, podria llegir, i que hi mataria hores d’aquelles que de vegades ja neixen mortes. Que no se sentiria tan sola. Ni tan esquerpa. Que, si tot anava bé, potser fins i tot se li escaparia un somriure de tant en tant. Però també la van avisar que potser no netejaria tant la casa, ni rentaria els plats de seguida d’haver-los fet servir, ni regaria les plantes sempre que toqués, ni jugaria amb els gats a totes hores, ni trauria les teranyines que li fan tant de mal als ulls, ni aniria a dormir d’hora. Que potser es descuidaria d’anar a buscar llenya quan se li acabés, que li passaria per alt l’aniversari d’algun conegut i que no felicitaria l’amic que acabava de deixar de fumar. Li van dir que potser li passaria tot això i més. Però, tot i explicar-li tantes coses amb pèls i senyals, encara es van oblidar de dir-li que, si volia, amb allò també podria començar a treure de dins algun sentiment d’aquells que no podia compartir amb ningú perquè ja ni recordava com es feia. I si li ho van dir, no s’ho va creure. Però ara, de mica en mica, encara que algú li repeteixi fins al cansament que hi ha més vida, a part d’això, cada cop se li escapen més somriures. Perquè pensa que és una bona manera de començar a buscar-la, aquesta vida que diuen que hi ha més enllà del blog.

[@more@]

Tweet

EL TORNO A PENJAR, PERQUÈ, QUAN HA SORTIT, NOMÉS S’HI HA QUEDAT UNS POCS SEGONS, ENCARA NO SÉ PER QUÈ. PERDONEU-ME LA INSISTÈNCIA.

Podria escriure això als comentaris de l’escrit en qüestió (dip 946, em sembla), però m’estimo més fer-ho aquí. Mireu, jo, fins ahir, escrivia tan panxa, tu, pensant: a qui li agradi, que ho llegeixi, i a qui no, què hi farem. Però ara resulta que tindrem un ull de déu que ens observarà amb lupa, o amb microscopi, que ens farà una dissecció d’allò que escrivim i, per tant, d’allò que pensem, patim, plorem o riem, que ens dirà com ho fem o com ho deixem de fer, si som dignes d’estar en aquest món (els dels blogs) o no, si hem de caure del pedestal (?) o posar-nos-hi (ell, l’ull de déu, és clar), si utilitzem prou bé el subjecte, verb  i predicat o si ens saltem les normes. Ah! Però, si volem, també els podrem criticar a ells! Oh, gràcies, senyor! No ho sé… Jo em pensava que això era una altra cosa, la veritat. Perquè, és clar, segons els que en digui aquest ull de déu, potser algun blog que nosaltres pensàvem que estava prou bé, ara resultarà que estem enamorats d’una merda seca. O al revés. Potser algun que només hi entrem amb un sisplau-per-força, resultarà que ens dirà (l’ull) que no sabem què ens estem perdent. I nosaltres que ens pensàvem que, amb el nostre humil i senzill criteri, ja n’hi havia prou, almenys per passejar per aquí. Ara, cada cop que entri a la zona d’administració, i cliqui sobre "Article nou", m’hauré d’anar a prendre un tranquimazín, perquè em vindrà una cosa… No seria millor que, com fins ara, cadascú anés a la seva? No ho sé, eh? És la meva senzilla, humil i, potser, poc delicada opinió cap a la llibertat d’expressió de tothom. Dels bons i els dolents, vull dir.

[@more@]

Tweet

Però, què passa aquí?[@more@]

Tweet

Es pot saber on ha anat a parar el blog que he penjat a les 19.47, i que ha aparegut un moment, que jo l’he vist, i que després ha desaparegut com per art de màgia?[@more@]

Tweet

Suposo que qui em llegeixi, em creurà. I sí, continuo pensant exactament el mateix que pensava i he escrit fa uns minuts, i sobretot ara que he llegit la primera dissecció. No m’agraden les espurnes i, si són incendiàries, encara menys. Però déu me’n guard de prendre el llapis a ningú. Només faltaria. Però em quedo amb una cosa a dins que no m’agrada gaire i que no sé pas per on sortirà. Deu ser que és diumenge a la tarda. I que jo, els diumenges a la tarda, estic que mossego. O no.[@more@]

Tweet

EL TORNO A PENJAR, PERQUÈ, QUAN HA SORTIT, NOMÉS S’HI HA QUEDAT UNS POCS SEGONS, ENCARA NO SÉ PER QUÈ. PERDONEU-ME LA INSISTÈNCIA.

Podria escriure això als comentaris de l’escrit en qüestió (dip 946, em sembla), però m’estimo més fer-ho aquí. Mireu, jo, fins ahir, escrivia tan panxa, tu, pensant: a qui li agradi, que ho llegeixi, i a qui no, què hi farem. Però ara resulta que tindrem un ull de déu que ens observarà amb lupa, o amb microscopi, que ens farà una dissecció d’allò que escrivim i, per tant, d’allò que pensem, patim, plorem o riem, que ens dirà com ho fem o com ho deixem de fer, si som dignes d’estar en aquest món (els dels blogs) o no, si hem de caure del pedestal (?) o posar-nos-hi (ell, l’ull de déu, és clar), si utilitzem prou bé el subjecte, verb  i predicat o si ens saltem les normes. Ah! Però, si volem, també els podrem criticar a ells! Oh, gràcies, senyor! No ho sé… Jo em pensava que això era una altra cosa, la veritat. Perquè, és clar, segons els que en digui aquest ull de déu, potser algun blog que nosaltres pensàvem que estava prou bé, ara resultarà que estem enamorats d’una merda seca. O al revés. Potser algun que només hi entrem amb un sisplau-per-força, resultarà que ens dirà (l’ull) que no sabem què ens estem perdent. I nosaltres que ens pensàvem que, amb el nostre humil i senzill criteri, ja n’hi havia prou, almenys per passejar per aquí. Ara, cada cop que entri a la zona d’administració, i cliqui sobre "Article nou", m’hauré d’anar a prendre un tranquimazín, perquè em vindrà una cosa… No seria millor que, com fins ara, cadascú anés a la seva? No ho sé, eh? És la meva senzilla, humil i, potser, poc delicada opinió cap a la llibertat d’expressió de tothom. Dels bons i els dolents, vull dir.

[@more@]

Tweet

Ingredients: una societat "civilitzada" (p. ex. la nostra?); una nit de plaer (o no); una falta, dues faltes, tres faltes…; un part en un lloc immund (normalment, però també es poden triar altres llocs); una bossa d’esports; un tros de tovallola; una pinça d’estendre roba (per al cordó); un replà d’escala (es pot canviar per un contenidor d’escombraries, una jardinera, sota un cotxe aparcat al carrer, una paperera…); un gran pot de fred d’hivern; mig quilo de gana de la de veritat; un sac de desamor; una cullerada de desinformació (de vegades hi és, i de vegades no). 

Cocció: tot ben barrejat, molt i molt ben barrejat.

Resultats: a Catalunya, en una setmana, tres intents.

Per sort (si no he escoltat malament, perquè la taquicàrdia se m’ha disparat sense haver estat programada), la cocció final no deu haver quedat al seu punt, perquè els nens no s’han mort. La casualitat ha fet que algú veiés la bossa d’esports, el tros de tovallola i uns lleugers moviments dins de la bossa. Però ha anat de minuts, potser de segons. 

Possibles comentaristes:

Pro-vida, antiavortistes i semblants: abstenir-vos, sisplau. Jo estic a favor de l’avortament.

Psicòlegs del rotllo "la mare ho acusarà tota la vida": també. Jo estic a favor de l’avortament.

Membres de la Santa Mare Església: també. Jo estic a favor de l’avortament i en contra de moltes altres coses de la Casa Gran Catòlica, Apostòlica i Romana.

Membres del govern tripartit, bipartit, unipartit i partit del tot: també. On són els educadors de carrer, la gent que ha de fer feina amb els que volen "cuinar" i no en saben, o els que han d’informar que, en aquest país, les famílies que esperen un fill per adoptar es compten per centenars, per milers, i que una jardinera o un replà d’escala no és el millor lloc per deixar aquesta "coseta" que has dut nou mesos a la panxa i que, en termes de natura (= naturals), quan neix, és el ser més indefens de totes les espècies animals que, per sort o per desgràcia (ja no ho sé) encara sobreviuen en aquest nostre planeta brut, trencat, deshumanitzat, impersonal, esquerp i fastigós?

Membres dels mitjans informatius que es cuiden prou bé d’informar-nos que el nadó en qüestió "té trets caucàsics, centre-europeus, africans, orientals o marcians", també. Sisplau: no ens confongueu ni intenteu alleugerir-nos les consciències amb un subliminal: "no són d’aquí, són dels altres". Encara que siguin dels "altres", cony, algú d’aquí deu tenir l’obligació, el deure, la moralitat o el que sigui de fer-los saber que hi ha alguna possibilitat perquè aquest nadó no faci l’últim sospir en un estat d’abandó tan depriment i tan inhumà.

Anem donant de tot als afectats del tsunami (que ho necessiten i ho esperen, ep!!!), però mirem amb uns altres ulls les jardeneres, els contenidors i els replans d’escala, sisplau. Hi pot haver un cor que batega com pot, un tros de cordó umbilical lligat vés a saber amb què, unes cametes enfredolides i un rostre ple de desengany.

Quina merda, tot plegat!  

[@more@]

Tweet

Va demanar als reis el final d’una novel·la i li van dur un llapis, tal com ella temia. Per això s’ha passat avui deu hores, o més, escrivint. I demà se n’hi haurà de passar deu més. Però ara ja para. Ara vol anar a fer un toc virtual amb els seus amics i amigues virtuals. Està intentant inserir una foto dels més petits de la casa: en Mitjons, en Fum i la Gaieta. Però no pot. I en Mitjons, en Fum i la Gaieta s’estan trencant de riure, perquè ella, de mica en mica, ho està explicant tot, i ells, en canvi, continuen en el més absolut anonimat. Com ha de ser.[@more@]

Tweet

Algunes vegades he parlat d’aquest món dels blogs amb algú que, si no n’havia sentit a parlar mai, m’ha mirat com si li parlés d’un altre planeta.

Avui he treballat (i el 3, i el 4 i el 5 de gener, i el 23, el 24, el 27, el 28, el 29, el 30 i el 31 de desembre…), i al lloc on aparco, que si normalment hi arribo deu minuts abans de les vuit del matí ja no hi ha ni una plaça lliure, aquests dies sembla un desert. I cada matí m’he mirat aquest aparcament buit i tranquil, o gairebé, i era ben bé com si acabés d’aterrar en un altre planeta.

Per diverses raons, he fet ben pocs regals, aquest any. I els pocs que he fet, els he embolicat amb papers reciclats que he trobat per casa, o els he embolicat amb un cordill, o he fet unes petites boles de paper d’alumini (d’aquell que sempre tinc a la cuina) per guarnir-los una mica. Algú, no pas tothom, en veure aquest embolcall tan poc…. nadalenc? m’ha mirat com si acabés de rebre un regal provinent d’un altre planeta, mentre amb la mirada em preguntava: que no saps on venen papers macos per embolicar, nena?

Doncs sí. Jo vull ser d’un altre planeta on per aquestes festes no ens obliguin a ser feliços si no volem, o si no podem. Que no ens facin anar de rebaixes forçats. Que, si s’ha d’anar a treballar (seria millor que no, però no es pot tenir tot ni en aquesta planeta ni en cap altre), almenys es trobi aparcament fàcilment (si és que hi has d’anar en cotxe per força). Que no et faci vergonya dir què llegeixes. O quina música escoltes. O quines pel·lícules mires. O què sents. O què penses. O què esperes. O per què plores. O per què et trenques de riure. O què escrius. Potser és per això que m’agrada tant aquest planeta dels blogs. Potser és per això.

[@more@]

Tweet