Gotes d\’Isnel

Sembla que no se sàpiga ordenar els moviments, aquest matí. La dona s’ha llevat amb el cap una mica espès, conscient que era un dia diferent, però sense tenir clar per què ho era. De mica en mica, mentre es preparava el cafè i omplia els plats dels gats que li fregaven les cames amb insistència, ha anat recordant. Per primer cop, des de fa ni sap quants anys, no hi ha cap regal embolicat enlloc en un matí com el d’avui. Cap ni un. Potser perquè tampoc, aquest any, no hi ha cap arbre guarnit, ni cap bola de colors en tota la casa, ni res que demostri que ha estat Nadal. Res. Té fred. Fa fred. Més enllà dels vidres, descobreix uns camps blancs de gelada, i un sol vermell que s’enfila des de darrere els arbres per un cel netíssim. I, de cop, empesa per una ràbia ofegada durant massa temps, se’n torna a la cuina, obre l’armari dels pots i les cassoles, en treu un, encèn els fogons, agafa el tetrabik de llet, un paquet de xocolata en pols, ho barreja tot amb una cullera de fusta, espera que bulli, para la taula per a un regiment, ordena melindros i galetes en una safata de les maques, tanca el foc, aboca la xocolata (dolça, espessa, fosca, calenta) en una gerra de terrissa, la porta a la taula, a la taula parada per als absents. Són moviments, tots, hereus de la nostàlgia que la dona maleeïx en silenci mentre suca un melindro en una tassa massa plena de desenganys. Després, amb la cuina encara desendreçada, se’n va a mirar-se una estona al mirall.[@more@]

Tweet

D’això… que resulta que… un amic que escriu i que de tant en tant es presenta a concursos literaris d’aquests que hi ha pel nostre país a cor què vols (=a punta pala), diu que si fa un recull de tots els posts que ha escrit i els presenta a un concurs, i a les bases posa que han de ser escrits "inèdits" , es consideren "inèdits" els posts? "Inèdit" (ho he buscat al diccionari de l’IEC), vol dir textualment: "no editat". Són "no editats" tots els nostres posts? O sí "són editats"? I, si és que no, què redimonis són? Ai, senyor. I ara què li dic al meu amic?  [@more@]

Tweet

Em sortirà agre, ho endevino. Però m’és ben igual. No suporto els reis, ni els prínceps ni les princeses. Potser només salvaria, si ho hagués de fer, els prínceps i les princeses dels contes, perquè són de mentida i, de petita, em van ajudar a riure i a somniar una mica. Però, amb els de veritat, ara que ja no sóc petita, no puc. No puc i ja està. Ho trobo injust, passat de moda, inútil, absurd i una bajanada de les més grosses. Odio (sí, sí, odio, jo, una persona tan pacífica i pacifista, em sembla) la cort de servents llepaculs mediàtics i no mediàtics que els segueixen les passes i ens comuniquen amb una minuciositat repugnant el que fan, el que deixen de fer i el que no ens deixen fer els reis, les reines, els prínceps i les princeses d’arreu. Quan veig aquells barrets, aquells palaus, aquelles vacances, aquells iots, aquelles ulleres de sol, aquells vestits jaqueta, aquells casaments, aquelles paraules de plàstic, aquells somriures postissos, aquells "oh, quin greu em sap que se us hagin mort fills, pares o germans a la guerra, al tsunami o en avions destinats al desguàs", alguna cosa se’m regira molt i molt als budells. Quan era petita i veia les infantes, petites també, a l’Hola en temps de Nadal, amb els vestidets de màniga curta al costat d’un arbre de Nadal de vint metres d’alçada, recordo que sempre preguntava a qui em volia escoltar: Que no hi fa fred a l’Hola? Perquè jo, per Nadal, duia uns jerseis de llana i de coll alt que era per morir-se de riure (més que res per no morir-se de fred).

I ara ve, potser, el més agre de tot: tampoc no suporto aquests reis que arriben demà. No tenen res a veure amb uns que vaig conèixer fa uns quants anys. Sí, sí, quan era petita, que ens deixaven una (a molt estirar, dues) del reguitzell de coses que havíem anotat a la carta. I tan contents, tu, amb allò que ens havien deixat al plat! No suporto aquests reis d’ara, amb aquest fanatisme consumista fastigós i irreverent, que sembla que ens hàgim begut l’enteniment, tots plegats, d’uns pocs anys ençà. No sé si és que aquest any estic més emprenyada, més enyorada, més cansada, més vella, més desil·lusionada i més patètica. No ho sé pas. Però no els suporto. Potser és perquè, no fa ni un mes, vaig veure unes realitats (sí, senyors i senyores, sí, realitats, de real, de terrenal, d’autèntic, de vida) que em van sacsejar per dins com una llevantada de les fortes, d’aquelles que prediu en Francesc Mauri quan està inspirat. I no hi ha dret. No hi ha dret que, al mateix vaixell on estem tots embarcats (uns a primera, això sí, i uns altres a la carbonera), hi hagi nens de set anys que es passin el dia netejant sabates o carregant feixos de llenya per uns camins de terra que tenen més pujades i baixades que el Dragon Khan, i d’altres que, demà passat, rebran més joguines, més capricis i més bestieses de les que es puguin acabar en tota una vida. I total, per què? Perquè l’endemà els grans, els pares vull dir, els ho endrecin tot a l’altell de l’armari més inaccessible de tot el pis perquè fan nosa i "total, no hi jugaran". Paraules textuals, us ho juro, d’una mare d’avui dia a qualsevol de les ciutats o pobles d’aquest petit país nostre on, també, hi ha nens que, encara que no netegin sabates ni carreguin feixos de llenya pel Dragon Khan, no tindran cap joguina que no provingui de Càritas o d’alguna ONG.

No sé pas què pretenem, amb aquest culte als reis, del país que sigui. Però que no anem bé, segur. I que jo, avui, estic com estic, també.

[@more@]

Tweet

Jo vaig començar a fumar per superar la meva timidesa, ja veieu quina bestiesa. A la Universitat tothom fumava menys jo, perquè em feia vergonya. Només fumava a casa. Parlo de fa uns quants anys. Fins que un dia vaig dir que ja n’hi havia prou i em vaig fumar una cigarreta davant de tothom. Em vaig convertir en fumadora pública, sí, però encara sóc tímida. Només ho he deixat en un parell d’ocasions per causes de força major (ingressos a l’hospital per causes diverses i poc greus, per sort). Però fa poc, quan vaig haver de travessar l’Atlàntic dalt d’un avió, realment vaig constatar que sóc fumadora de les de debò. M’hauríeu d’haver vist pels aeroports buscant els llocs autoritzats! Semblava beneita. No estic gaire segura de desenganxar-me de la mà d’en Miquel Calzada. Però, per si de cas, vaig a veure què diuen. Ja ho comentarem. Salut![@more@]

Tweet

Quan va decidir penjar blogs per la casa, va tenir molta cura de penjar-ne un de molt especial prop de la finestra, un que va, ve, torna, retorna… Avui, mentre acaba de penjar coses dolces per tota la casa, la dona que espera els Reis amb impaciència i neguit repassa els posts d’aquest company anònim que té a tocar la finestra, tafaneja entre els comentaris que li han fet i s’acaba de convèncer que és una de les coses dolces més autèntiques que volen per aquest espai virtual. Els seus missatges li transmeten escalfor, sinceritat, entusiasme per la vida, tant amb les vivències positives com amb les negatives. Ho sap transmetre tot, pensa. L’ànim i el desànim, la por i l’esperança, l’alegria i la buidor. O potser és ella, que ho llegeix amb uns ulls diferents. No n’està segura. Només sap que, en llegir l’últim, se n’ha anat corrents a tancar la finestra, per si de cas. Però després l’ha tornat a obrir, ben oberta, confiada que, des d’on sigui, li arribarà (arribarà a tothom) el pols dels seus sentiments, encara que sigui molt de tant en tant.

[@more@]

Tweet

La vigília de Reis, la dona es va adonar que no havia guarnit la casa, aquell any. Va buscar amb ànsia algun enfilall de bombetes de colors, una bola, un angelet, un estel… qualsevol cosa que dissimulés l’oblit. Aquell matí s’havia llevat amb l’obsessió que encara havien de passar els Reis i que si trobaven la casa tan desangelada no li deixarien res. Va buscar i remenar, violant els interiors dels armaris més inaccessibles. Però no va trobar res. Tampoc hi podia posar les felicitacions que li havien arribat per correu postal perquè, sense obrir-les, les havia anat llençant al foc sistemàticament. Potser per això, un dia, se li havia encès la xemeneia, vés a saber! Li creixia tant i tant l’angúnia a dins, i tant i tant es creia que els Reis no li deixarien el que havia demanat, amb més il·lusió que convenciment, si veien una casa tan incrèdula, que va decidir farcir els racons amb l’única cosa dolça, o gairebé, que havia tastat aquells dies. I així va ser com va clavar un salt al món al costat del calendari del 2005, uns moments a la barana de l’escala, un declivi al costat del penja-robes de l’entrada, unes cartes a marlene a la fulla més alta del ficus, un grumet desaparegut a la capçalera del llit, un mosaic de paraules al vent al respatller de la butaca, un kim al roure del jardí, un tago-mago a l’armari del rebost, un intensity’s al llum del menjador, una sàlvia al filodendro, un missatge rebut a la llibreria, un bloc de ningú al calaix dels coberts, una mitjanit al llum de fora, un jcr::en ruta a la finestra, un gulgulan, tan absent i desaparegut com el grumet, a la cortina del dormitori, un bitxo al porxo, un donot a l’equip de música, un litus a la cafetera… Van arribar els Reis i ella encara clavava i penjava coses dolces per tota la casa. En veure’ls, es va atabalar tant que se’n va descuidar moltes. I també es va descuidar de recordar-los que li dugessin el que els havia demanat amb tanta il·lusió: el final d’una novel·la començada que havia perdut entre declivis, salts, grumets, mosaics, kims, tago-magos, donots… El final d’una novel·la escrita per ella i que ara no trobava enlloc. No sabem encara si els Reis li van fer cas. De vegades són tan astuts, que els demanes el final d’una novel·la i et deixen un llapis.

[@more@]

Tweet

Així és com comença cada any el meu any. Un audiovisual de flors, colors, ballarins, ballarines, palaus, cels estirats, aigua. Una orquestra, un públic ben vestit i atent que se l’escolta en silenci i amb educació. Un director impecable. La música d’Eurovision als intervals. TV1 (ja veus!). La veu mesurada d’un locutor sense rostre. I un enfilall de valsos que sembla que enviïn al cel per correu certificat les notes d’un món terrenal ple de desitjos inabastables. Però la música -lleugera, ràpida, concèntrica, volàtil- et convida a somiar en un univers alleugerit de desastres. I si el matí és lluminós, com el d’avui, amb un sol que llepa amb contundència tot allò que refrega, t’ho arribes a creure i tot, que els móns -el de fora i el de dins- seran millors a partir d’ara, molt millors. Però, de cop, t’adones que, inexplicablement, anit, mentre et menjaves els raïms a cops de campanades massa ràpides -com sempre-, et vas descuidar de demanar desitjos. A ritme d’uns valsos que avui et semblen més llunyans que mai, et preguntes què caram faràs aquest any, sense els desitjos que van quedar oblidats en algun racó estrany de la consciència. Potser, conclous, n’hi havia tants i tants que s’hauria necessitat tota la nit per anar menjant raïms amb el so de fons de les campanes.

[@more@]

Tweet

Ja miro enrere,

cada any en aquesta hora,

un sospir i adéu.

[@more@]

Tweet

Un lloro anomenat "Lorry", d’origen australià i molt llest, va desaparèixer fa tres mesos d’una reserva natural, i ara se l’ha trobat en una casa de Tel Aviv, en mans d’un home que assegura que és seu i que no l’ha robat. De moment, la policia israeliana ha allotjat el lloro en un parc zoològic, en espera que les autoritats judicials li facin la prova de l’ADN per aclarir la veritable identitat de la bèstia.

Després de llegir la notícia al Punt, entre el fum del cafè de primera hora i les engrunes del "mini" de formatge, he mig tancat un moment els ulls i m’he imaginat un món que, si ho sabem fer bé i ens hi posem tots i totes, potser encara és possible: canviar totes les estupideses que fem els humans per unes altres que, ben mirat, no fan cap mal. No sé pas què donaria ara mateix perquè, cada dia, les notícies que llegís d’Israel fossin com aquesta. I les de Bagdad, i les de Centreamèrica, i les de Tailàndia, i les d’Afganistan, i les d’Etiòpia… Ho sento pels lloros, però canviar les bombes per proves d’ADN als il·lustres espècimens de la seva família bé s’ho valdria.

[@more@]

Tweet

M’acaben de fer saber que hi ha algú que està agafant mania al blau. Molt bé. Doncs no parlaré més del blau… en uns dies. Parlaré del verd. Del verd brillant de la bufanda de la meva companya de feina (uf!). Del verd platejat de les oliveres de l’Empordà (uau!). Del verd llimona d’un marc de l’any de la picor on hi ha els meus avis el dia del seu casament (snif). Del verd tendre dels raïms de demà passat a mitjanit. També parlaré del vermell. Del vermell roent de la meva xemeneia fa uns dies (ai!). Del vermell magenta d’un ull d’un meu gat (amb qui s’haurà barallat?). Del vermell del grill del forn quan, aquest migdia, gratinava els macarrons (mmm!). Del cel d’aquest capvespre (encès encès!!!). Del groc. Del groc de la lluna d’abans d’ahir (sublim!). Del groc confortable d’una platja tranquil·la un dimecres de finals de juny (perfecte!). Del groc d ‘una rosa (el meu color preferit de rosa, glups! Glups perquè no sé qui em va dir un dia que el color groc en les roses és senyal de pèrdua, d’abandó, de distància). Del rosa. Del rosa d’un jersei que, fa uns anys, em va acompanyar als cims més alts del país (uns anys, no, SEGLES!!!). Del rosa de la camisa de l’Emilio d’Aquí no hay quien viva (que tinc al davant ara mateix mentre busco metàfores coloristes). Del blanc. Del blanc de la neu un dia que vam quedar aïllats durant dos dies al refugi d’Ulltdeter (fa, també, SEGLES!!!). Del blanc de la gelada d’aquest matí, a quarts de vuit, quan me n’anava a treballar i em preguntava per què caram em vaig haver de polir tots els dies que em quedaven de vacances per anar a Guatemala a veure el blau. Blau! Ai, ho sento. O no. [@more@]

Tweet