Em sortirà agre, ho endevino. Però m’és ben igual. No suporto els reis, ni els prínceps ni les princeses. Potser només salvaria, si ho hagués de fer, els prínceps i les princeses dels contes, perquè són de mentida i, de petita, em van ajudar a riure i a somniar una mica. Però, amb els de veritat, ara que ja no sóc petita, no puc. No puc i ja està. Ho trobo injust, passat de moda, inútil, absurd i una bajanada de les més grosses. Odio (sí, sí, odio, jo, una persona tan pacífica i pacifista, em sembla) la cort de servents llepaculs mediàtics i no mediàtics que els segueixen les passes i ens comuniquen amb una minuciositat repugnant el que fan, el que deixen de fer i el que no ens deixen fer els reis, les reines, els prínceps i les princeses d’arreu. Quan veig aquells barrets, aquells palaus, aquelles vacances, aquells iots, aquelles ulleres de sol, aquells vestits jaqueta, aquells casaments, aquelles paraules de plàstic, aquells somriures postissos, aquells "oh, quin greu em sap que se us hagin mort fills, pares o germans a la guerra, al tsunami o en avions destinats al desguàs", alguna cosa se’m regira molt i molt als budells. Quan era petita i veia les infantes, petites també, a l’Hola en temps de Nadal, amb els vestidets de màniga curta al costat d’un arbre de Nadal de vint metres d’alçada, recordo que sempre preguntava a qui em volia escoltar: Que no hi fa fred a l’Hola? Perquè jo, per Nadal, duia uns jerseis de llana i de coll alt que era per morir-se de riure (més que res per no morir-se de fred).
I ara ve, potser, el més agre de tot: tampoc no suporto aquests reis que arriben demà. No tenen res a veure amb uns que vaig conèixer fa uns quants anys. Sí, sí, quan era petita, que ens deixaven una (a molt estirar, dues) del reguitzell de coses que havíem anotat a la carta. I tan contents, tu, amb allò que ens havien deixat al plat! No suporto aquests reis d’ara, amb aquest fanatisme consumista fastigós i irreverent, que sembla que ens hàgim begut l’enteniment, tots plegats, d’uns pocs anys ençà. No sé si és que aquest any estic més emprenyada, més enyorada, més cansada, més vella, més desil·lusionada i més patètica. No ho sé pas. Però no els suporto. Potser és perquè, no fa ni un mes, vaig veure unes realitats (sí, senyors i senyores, sí, realitats, de real, de terrenal, d’autèntic, de vida) que em van sacsejar per dins com una llevantada de les fortes, d’aquelles que prediu en Francesc Mauri quan està inspirat. I no hi ha dret. No hi ha dret que, al mateix vaixell on estem tots embarcats (uns a primera, això sí, i uns altres a la carbonera), hi hagi nens de set anys que es passin el dia netejant sabates o carregant feixos de llenya per uns camins de terra que tenen més pujades i baixades que el Dragon Khan, i d’altres que, demà passat, rebran més joguines, més capricis i més bestieses de les que es puguin acabar en tota una vida. I total, per què? Perquè l’endemà els grans, els pares vull dir, els ho endrecin tot a l’altell de l’armari més inaccessible de tot el pis perquè fan nosa i "total, no hi jugaran". Paraules textuals, us ho juro, d’una mare d’avui dia a qualsevol de les ciutats o pobles d’aquest petit país nostre on, també, hi ha nens que, encara que no netegin sabates ni carreguin feixos de llenya pel Dragon Khan, no tindran cap joguina que no provingui de Càritas o d’alguna ONG.
No sé pas què pretenem, amb aquest culte als reis, del país que sigui. Però que no anem bé, segur. I que jo, avui, estic com estic, també.
[@more@]
Bé per Càritas i altres institucions i gent diversa que encara poden il·lusionar els nens que tenen poques coses per creure que existeixen els reis. Targeta vermella per als pares i mares i oncles i padrins i avis i àvies i amics de la fàmilia diversos que converteixen cada dia en un dia de reis i es passen hores pensant que és el que encara li pot fer il·lusió al nen.
Sobre els altres reis, possiblement tens prou raó.
Dels primers reis, republicà total (a + a + de la República Catalana, no de la veïna). No em cap al cao, com al segle XXI encara hi ha gent monàrquica.
Dels segons, és ben cert que els familiars dels vailets han convertit el dia de reis en un any ple de reis. La màgia en certa manera s’ha esfumat bastant. Però suposo que encar existeix prou, si més no per aquesta gent que ha dit en Pere.
Si que t’ha sortit agre, sí!
A mi sí que m’agraden els reis, sobre tot els dels contes de fades, aquells que són tan bons i lluiten per portar la llibertat al seu poble on tothom viu feliç i sense passar penúries.
Potser és que encara sóc una mica criatura i no vull enterrar la imaginació, la fantasia i la màgia.
Doncs a mi si que m’agraden els reis. No sé, m’agrada sobretot veure les cares dels més menuts de la casa quan es lleven pel mati i veuen el menjador ple de regals. M’agrada que alguns encara creguin en la màgia i la fantasia, encara que cada cop sigui per menys temps.