La vigília de Reis, la dona es va adonar que no havia guarnit la casa, aquell any. Va buscar amb ànsia algun enfilall de bombetes de colors, una bola, un angelet, un estel… qualsevol cosa que dissimulés l’oblit. Aquell matí s’havia llevat amb l’obsessió que encara havien de passar els Reis i que si trobaven la casa tan desangelada no li deixarien res. Va buscar i remenar, violant els interiors dels armaris més inaccessibles. Però no va trobar res. Tampoc hi podia posar les felicitacions que li havien arribat per correu postal perquè, sense obrir-les, les havia anat llençant al foc sistemàticament. Potser per això, un dia, se li havia encès la xemeneia, vés a saber! Li creixia tant i tant l’angúnia a dins, i tant i tant es creia que els Reis no li deixarien el que havia demanat, amb més il·lusió que convenciment, si veien una casa tan incrèdula, que va decidir farcir els racons amb l’única cosa dolça, o gairebé, que havia tastat aquells dies. I així va ser com va clavar un salt al món al costat del calendari del 2005, uns moments a la barana de l’escala, un declivi al costat del penja-robes de l’entrada, unes cartes a marlene a la fulla més alta del ficus, un grumet desaparegut a la capçalera del llit, un mosaic de paraules al vent al respatller de la butaca, un kim al roure del jardí, un tago-mago a l’armari del rebost, un intensity’s al llum del menjador, una sàlvia al filodendro, un missatge rebut a la llibreria, un bloc de ningú al calaix dels coberts, una mitjanit al llum de fora, un jcr::en ruta a la finestra, un gulgulan, tan absent i desaparegut com el grumet, a la cortina del dormitori, un bitxo al porxo, un donot a l’equip de música, un litus a la cafetera… Van arribar els Reis i ella encara clavava i penjava coses dolces per tota la casa. En veure’ls, es va atabalar tant que se’n va descuidar moltes. I també es va descuidar de recordar-los que li dugessin el que els havia demanat amb tanta il·lusió: el final d’una novel·la començada que havia perdut entre declivis, salts, grumets, mosaics, kims, tago-magos, donots… El final d’una novel·la escrita per ella i que ara no trobava enlloc. No sabem encara si els Reis li van fer cas. De vegades són tan astuts, que els demanes el final d’una novel·la i et deixen un llapis.
[@more@]
Sort que jo no et vaig enviar cap felicitació en paper! Gràcies per aquest post tan dolç i espero que els reis portin a aquesta dona la inspiració i el temps per acabar aquella novel.la abans del dia del termini
una idea, com bé dius, molt dolça! De ben segur que els Reis van trobar en la seva casa l’adequada per deixar el seu millor regal: unes gotes d’isnel…com a inspiració, esclar, de la que serà la seva millor novel·la. Gràcies per la llum. Abraçades ben fortes!
Això és, bàsicament, el que jo penso que és un bon article!! Jo penso jo penso jo penso… ÉS un bon article, i tant!
Ara només has d’agafar el llapis amb la mà i llençar-te a aquest mar dolç i buit que refresca el cap i l’omple alhora de idees acollidores que acaben estirades a una platja deserta, moldejades, amb el sol que els acarícia la pell suaument: la INSPIRACIÓ.
Aquell llapis que, encara que no ens adonem, sembre portem a la mà per anar escribint continuament les nostres passes, la nostra vida.
A quell lapis que cadasqú usa a la seva manera, i sembla que tu, l’utilitces molt bé.
Uuuooo!!!! Ei, és molt bo i molt original, l’ article. Te l’ has currat. Segur que els reis s’ enrecordaran de tu!!!
Estic segur que els reis se’n recordaran de tu. Un article molt bonic.
Òstres, isnel! Genial! M’encanta que m’hagis posat al costat de la finestra, ben envoltat de bones companyies. Mirant enfora a través del vidre, i veient-m’hi reflexat, també.
Sort!
Jo, si fos aquesta dona, estaria atent a la nit de Reis. Potser el somni d’aquesta nit sigui màgic i inspirador.
Maco, maco, maco.
Ei, que no vaig venir pas forçat. Fins i tot vaig escriure’t abans de poder llegir el teu encantador missatge. Sempre és un plaer tafanejar, poguent llegir les teves paraules.
I anar fent post i comentaris ella, aquesta dona no acabarà mai la novel.la!!!
Sí????? L’ha acabada?????
Gràcies per pensar en mi i posar-me al porxo… 🙂
Doncs sí, ara que ho dius…
Que bo!
Encara no l’havia llegit! Es que aquests dies, amb tanta festa i tan enrenou, em quedo penjada a qualsevol paret!
😉