Gotes d\’Isnel

Hi havia una pinya natural esberlada enmig de la taula, com si fossin les restes del naufragi del viatge transoceànic que potser no hauria d’haver fet mai. Però era dolça, i el seu gust em feia reviure les pinyes naturals menjades a les hores blaves de fa dues setmanes. Les que no van ser blaves, no. I ha sonat el telèfon. Una trucada des del destí del viatge transoceànic que potser no hauria d’haver fet mai. La pantalleta no ha visualitzat el número i he despenjat, sense saber que, de molt lluny, de massa lluny, m’arribaria una veu que, de tant en tant, per no oblidar-la, i per suavitzar la maleïda angoixa que sembla haver niat al meu llit als capvespres massa llargs o a les nits de malsons, escolto al contestador automàtic d’una casa deserta, patètica, abandonada, després de marcar un número que em penso que ja ningú no recorda. Potser només jo, el recordo, en una evocació tan patètica com la casa. M’has dit que passaries el Cap d’Any a Livingstone, al Carib guatemaltenc, després de passar uns dies endinsat en les ruïnes maies de Tikal, sota la verdor gairebé insultant d’un país que no se’n surt. M’has encomanat una abraçada als amics amb qui passaré la nit de Cap d’Any. No pateixis. Els donaré una abraçada molt gran, molt de dins, del meu dins, molt autèntica. Molt més que no pas aquesta que m’has enviat a través d’unes gotes d’hores blaves que s’han despenjat pel telèfon, des de tan lluny, amb la sensació de ser de mentida. No t’ho he dit, però m’ha semblat que la feina que t’ha retingut allà per no venir aquests dies té molt a veure amb Livingstone i amb Tikal i molt poc amb el que em vas explicar. O potser no. Potser sóc jo, que m’ho invento tot. [@more@]

Tweet

No he acabat d’aclarir si serà per Nadal o per Sant Esteve, però asseguren que ho farà. Que, al Pirineu, molt, o força, i a la vall, no tant. Abans que ho faci, ja tinc fred. No me’ls hauria de mirar tant, els homes del temps, ni escoltar-los amb tanta afició. Perquè després, si s’equivoquen -que cada dia ho fan menys, les coses com siguin-, tinc la sensació d’anar amb el temps girat. M’hauria de limitar a obrir cada dia la finestra al matí i mirar el cel, tastar una mica l’aire i flairar si el vent ve de llevant o de ponent. I ja està. Però tinc una estranya debilitat per aquests homes i dones envoltats de mapes per tots costats, de càmeres situades a punts estratègics del país i de fotografies enviades per persones potser encara més fanàtiques que jo pels fenòmens atmosfèrics. De vegades, mig tanco els ulls quan els veig, o em tapo una mica les orelles quan els sento, i els poso una veu i una música especial, una veu i una música més meves, més personals. I les baixes pressions són llavors com fantasmes interiors que esperen un bon vent de tramuntana per marxar volant. I els anticiclons són calmes enganyoses, paranys, miratges, o mentides. I el dia emboirat és una petita angoixa meva que no puc fer fora de cap de les maneres. I la pluja d’estels, un enyorament. I l’eclipsi anunciat, una abraçada llunyana, gairebé perduda en la infinitat de l’espai personal. La pluja, una carícia despenjada de casualitat. Diuen que nevarà. I jo he mig tancat els ulls i m’he tapat una mica les orelles i he vist una llar amb el foc cremant pausadament, una butaca confortable, un llibre, silenci, un parell o tres de gats adormits a l’estora, unes volves blanques volant serenes més enllà del vidre de la finestra, una calma interior, un petit plaer. Diuen que nevarà, però jo no m’ho crec.[@more@]

Tweet

L’han batejada així perquè es passa el dia amb les sabates i el betum, vinga netejar sabates i vinga embrutar-se les mans. Ahir se li va acostar un nen que buscava petxines vora les onades: per què sempre neteges sabates? per què estàs asseguda en un seient d’avió? per què tens les mans tan negres? què hi fas, en aquesta platja? De sobte, va aparèixer l’avi del nen: vinga, anem, no la molestem, que ho fa molt bé i si la entretenim perdrà el ritme. Betum va alçar el cap i va veure com l’avi i el nen, agafats de la mà, jugaven a veure qui feia les petjades més fondes en la sorra humida. I va sentir-los el riure escabellat i fresc, sense entrebancs, ben pur. Llavors va tornar a la feina, però se li va fer present una punxadeta en algun racó del seu cap. L’avi havia dit, ella ho havia escoltat molt clar, que netejava les sabates molt bé. I què passarà, va pensar ella aleshores, si un dia perdo les ganes de fer anar el drap amunt i avall, o no em porten sabates per netejar, o se m’acaba el betum, o se me’n va el cap i no recordo si haig de passar primer el drap o el raspall? Ja feia temps que Betum no era així. Mai no avançava res perquè li feia por trobar-se, a qualsevol revolt, amb un penya-segat inesperat, o amb un buit fet a cops de gotes de decepció -que són aquells buits tan i tan fondos dels que costa Déu i ajuda sortir-ne sense una empenta-, o amb un embús circulatori, o amb un arbre caigut que acabava d’esclafar una alegria que passava, despistada i innocent, o amb una duna escapada d’un somni ple de platges fartes de soroll i de brutícia. Aquestes dunes són molt perilloses, molt, perquè han perdut el seny i el nord, tot alhora, i mai no troben el camí i sempre ocupen el camí dels altres. Betum en coneixia unes quantes, de quan encara enfilava revolts sense pensar en els perills amagats. La veu de l’avi repetint: ho fa molt bé, ho fa molt bé, ho fa molt bé, no se li esborrava del cap i l’empenyia a fugir corrents de la platja i a buscar un bon revolt per saber què passaria si un dia perdia les ganes de netejar sabates i ho feia tot al revés i l’avi canviava d’opinió sobre ella i la seva feina. Va estar a punt d’aixecar-se. Va anar, només, d’un sospir. A l’últim moment, quan els peus ja semblava que començaven a bellugar-se, inquiets, entre la sorra, Betum va abaixar el cap i va buscar el cinturó del seient d’avió. Després de tant de temps de no cordar-se’l, ja gairebé ni recordava com es feia. Llavors, un cop lligada, va arreplegar la primera sabata que va trobar i la va netejar amb una fúria desconeguda i nerviosa. Cap al tard, el nen i l’avi van tornar a passar, però ho van fer de puntetes per no distreure-la. I ja no reien. Només somreien en silenci mentre la miraven de reüll. Betum, amb la vista clavada en una sabata, feia estona que havia patit un atac d’enyorament de dunes sense seny i sense nord. I, si no fos perquè uns gats que perseguien papallones se li van acostar per rebre una manyaga petita i distreta, s’hauria deslligat el cinturó d’una estrebada.  [@more@]

Tweet

La taula estava parada. El menjar (crema de carabassó, guacamole, albergínies al vapor, salsa de formatge, vedella amb bolets, postre "Dulce Ana") a punt. Els gats, nets i alliçonats. Els regals, arribats de més enllà del mar, cargolats amb un cordill (tal com vaig assegurar que faria aquest Nadal amb tots els regals que haig de fer: paper de diari i un cordill i res de papers de colors llampants) damunt de cada plat. Sonava "Junts", d’en Llach i en Carreres. Hi havia espelmes blaves cremant per tots els racons de la casa, el foc encès, la cuina neta, el bany polit, l’entrada sense teranyines, una rosa blanca (l’última rosa blanca dels rosers del jardí) damunt la taula de l’estudi, l’àlbum de fotos del viatge en un lloc preferent, una fotografia nova (el blau dels teus ulls navegant pels manglars que es desmaien cap al Pacífic, emmarcada en un marc nou al prestatge més entranyable, el dels llibres preferits). Tot a punt, tot perfecte. Només faltaves tu, però això ja ho sabien tots els que vindrien a sopar. I jo també. Tu no hi eres perquè havies d’arribar (que no arribaràs) demà. De cop, un soroll a la xemeneia, un soroll greu, profund, premonitori. Un fum espès. El ferro del tub que esdevé vermell. Roent. Una por. La por sense fons, la por de perdre-ho tot, la por de les flames escampades. Una experiència desconeguda. Fatal i desconeguda. Gotes de foc, com coets de revetlla però més terribles, més incontrolats, més amenaçants, sortint per la xemeneia. I jo, des del jardí, mirant aquelles fastigoses gotes de foc que semblaven haver-se aliat amb les forces de l’infern, incapaç de fer res. Només treure els gats de l’estudi, que, incomprensiblement, no havien vist el foc ni havien flairat el fum. En Nit, la Trasto, la Venus, l’Aulet, la Nina… Els vaig treure un a un, cap al menjador, estranyament tranquils, deixant-se portar, sense entendre la meva angoixa ni el meu patiment. Potser no n’hi havia per tant. Però vaig avisar els bombers. Quan aquells tres àngels van arribar, foradant la nit amb els llums taronja del seu animal de ferro, el foc ja estava apagat. Però s’ho van mirar tot molt bé: "Mai se sap" em deien, " de vegades el foc continua cremant d’amagat". Jo ja ho sabia, això. Potser no pensàvem en els mateixos focs, però jo sabia perfectament de què em parlaven. El foc de la xemeneia ja no cremava, ni per dins ni per fora. Les meves gotes de foc, en canvi, estaven enceses. Disfressades d’un enyor sense seny, d’una decepció desesperant, d’una negror inaguantable, d’unes promeses fetes de retalls de mentides. Si no fos que, al cap de res, ja anava sonant el timbre i apareixien, un darrere l’altre, tots els meus tresors més estimats, amb els estòmacs buits i les ganes mal dissimulades de penetrar en aquell àlbum de fotos que esperava, pacient, la seva violació damunt la taula, me n’hauria anat a veure el mar i potser m’hi hauria ficat i tot, ja veus, per veure si aquelles aigües fredes i fosques eren capaces d’ofegar com fos les gotes de foc que m’encenien per dins. El sopar va estar deliciós, i la companyia, increïble. Però avui, quan m’he llevat, encara hi havia les tovalloles negres, humides, desfetes, damunt d’unes brases apagades que feien pudor de desastre.[@more@]

Tweet

La dona que, de tant en tant, apareix als meus somnis asseguda en un seient d’avió en una platja atapeïda de personatges entranyables i que no para de netejar sabates, ha plorat. No per les sabates, ni pels personatges, ni pel betum que té enganxat a les mans, no. Anit va rebre un mail, just quan, mig adormida, desava les sabates, el betum, la platja i el seient d’avió, i es disposava a fer fora del cobrellit uns quants gats que li esperaven l’escalfor. El mail la va desvetllar, i li desvetllà també la impotència que darrerament s’havia anat endolcint a força de pensar en un avió que havia d’aterrar dilluns i en el blau d’uns ulls que són tota la seva vida. De tant mal que li va fer el mail, aquest matí li ha costat posar-se davant la maleïda pantalla i, sense rellegir-lo, el gris de la pantalla apagada li ha vomitat, com un volcà enrabiat, tot el contingut d’aquell missatge que no hauria volgut llegir mai. L’avió ja no aterrarà dilluns o, si ho fa, no durà al seu ventre la llum blava que ella esperava amb tanta impaciència com desig. Està convençuda que la impotència d’aquests dies que s’acosten no l’endolcirà res, ni la calidesa natural de les veus i les abraçades amigues, ni el pensament que l’avió probablement aterrarà algun dia, bellament pintat de blau i per sempre. Tot el dia d’avui, la dona que neteja sabates ha tingut la sensació de tenir unes gotes impertinents que li relliscaven per les galtes. Però tenia feina i no se les volia ni mirar. I ha parat una taula especial per al sopar d’aquesta nit, una taula plena de trossos de cels blaus que ha dut de molt lluny, de retalls de verd que amaguen una civilització màgica, de vermells encesos trobats als mercats de pobles plens de nens que també netegen sabates i de serrells de decepció que ha tapat com ha pogut amb un centre fet d’espelmes. D’espelmes blaves. I, mentre espera els amics, ha gosat posar-se davant la pantalla i explicar-ho. I les gotes impertinents han desaparegut.[@more@]

Tweet

Ahir vaig somniar en un noi murri (pel vestit semblava un grumet) que patinava sobre gel en una platja on es pescaven records. No gaire lluny, un home pensatiu, abrigat amb un cobrellit fet de retalls de cites universals, sobretot de filòsofs, se’l mirava embadalit. A l’altra punta de la platja, algú s’entestava a escriure llistes del millor i el pitjor d’un any que, disfressat de sol ponent, baixava amb cautela cap a l’horitzó. Un home nedava entre les ones mentre s’explicava acudits. Una dona, asseguda en el seient d’un avió, descalça, amb els peus enfonsats a la sorra, netejava sense parar un munt de sabates i ja tenia les mans ben negres de tant de betum com feia servir. Cansada de l’esforç, es va acostar a l’home pensatiu amb la intenció d’arreplegar alguna d’aquelles cites que li penjaven del cobrellit. "Potser així seré més llesta i no hauré de matar-me netejant a tothora les sabates dels altres" rumiava. Però no va poder, perquè, de sobte, un estol de gavines van envoltar l’home abrigat amb el cobrellit. El grumet va parar de patinar. L’home que escrivia llistes va deixar estar el llapis i va mirar el sol com moria. L’home que nedava va pescar un record dels grossos i va oblidar els acudits. Les gavines barraven el pas a la dona i l’impedien acostar-se a l’home pensatiu. El defensaven com Álvarez de Castro va defensar (o va fer defensar, millor dit) Girona de l’embranzida francesa. Tot es va aturar, davant l’aparició de les gavines geloses de les cites del seu mestre. Fins que, de sobte, sense que ningú sabés dir d’on havien sortit, una dotzena de gats van espantar les gavines i la dona va poder trobar un camí lliure i fressat per acostar-se a l’home abrigat amb aquell cobrellit tan especial. Però, aleshores, a la dona, li van marxar de cop les ganes d’escoltar cites i se’n va tornar a netejar sabates just al moment que algú molt jove, molt, llençava al mar una ampolla amb un paper on hi havia un escrit ple de faltes d’ortografia. Ningú no va poder veure què hi posava, en aquell paper. Només l’home que nedava va poder llegir, molt de pressa, la paraula que l’encapçalava: b l o g, mentre els gats perseguien papallones per tota la platja. Algú, abans de marxar cap a casa, va dir que la dona se n’havia tornat a netejar sabates no perquè li haguessin fugit les ganes d’arreplegar cites sinó perquè tenia por d’embrutir el cobrellit, amb aquelles mans tan negres. Però tot plegat és molt incert.

[@more@]

Tweet

Tinc la meitat dels gats malalts. Això, en el meu cas, vol dir que tinc uns sis o set gats malalts per casa, esternudant, amb els ulls plorosos, inapetents i tristos. Un gat trist és desconcertant. Sobretot si aquest gat, normalment, et busca perquè juguis amb ell, et mira de reüll mentre s’enfila al sofà, t’amaga els mitjons nets a sota el llit just quan tu els busques a sobre el tocador o ve volant quan sent el soroll de les croquetes seques dins la bossa abans que les hi aboqui al plat. Fa dos dies que no em busquen per jugar, no s’enfilen al sofà perquè ja hi estan enfilats tot el dia, no m’amaguen els mitjons i no corren per menjar ni per res. He rumiat moltes coses: que si troben a faltar els amics que venien a alimentar-los les dues setmanes que jo he estat fora, que si amb la calefacció encesa (feia dies que no s’encenia la calefacció a casa) els he provocat un refredat involuntari, que si és la seva manera de dir-me que no torni a marxar… o que marxi més… O potser és que volen compartir amb mi el desànim que arrossego per tota la casa, la meva inapetència, el meu enyorament i la meva imbecilitat. No ho sé pas.  [@more@]

Tweet

… es pela, es treu el cor i es talla a bocins. S’agafen també unes quantes pastanagues, es pelen, es ratllen i es barregen amb la pinya. S’hi posa una mica de sucre i una culleradeta de mantega i es posa al microones (també es pot fer bullir al vapor, o bullir simplement i després escòrrer)). Quan la pinya i la pastanaga estan cuites, es passen per la paella, sense gens d’oli, on ja haurem rosejat unes quantes panses i pinyons. Es treu, es deixa refredar i es tira una mica de mel pel damunt. Ja ho tinc. Ara ho posaré en un "taper" i m’ho enduré perquè ho tasti la família. Avui hi ha dinar de retrobament familiar, després del meu viatge a Guatemala. Aquest postre me’l va oferir una dona d’allà. Li vaig preguntar si era típic del país. Em va dir que no, que se l’acabava d’inventar, que allà s’improvisa i s’inventa molt depèn del que tinguis al rebost. També pot ser que el torni tot cap a casa aquest vespre. Però jo ho hauré intentat. A més de fotos, postals, detallets, explicacions, emocions i el que surti, hi haurà el "Dulce Ana", el nom que aquella dona i jo vam posar a l’invent, en honor seu (a la dona guatemalteca que va mirar què tenia al rebost aquell migdia per oferir-me), i que jo vull fer públic ara i aquí. Bon profit.[@more@]

Tweet

Tinc davant meu, sobre la taula, el blau dels teus ulls empresonats en un marc brodat per dones anònimes guatemalteques, un blau que es confon amb el blau de fons de l’Atitlan, el llac envoltat de volcans que vam travessar de cap a cap fa pocs dies, mentre un sol ardent i brillant penetrava en tots i cada un dels racons de la barqueta que, menada per un pilot menut i callat, ens endinsava per un camí ambigu, fet de trossets de sentiments intensos però també contradictoris, sobretot els meus, que van ser els responsables de llençar-me de cap a l’aventura més gran que havia començat mai, en un intent d’entendre, de captar, d’assimilar, d’assumir i d’acceptar tot allò que no es pot entendre ni captar, que no és assimilable ni assumible, i que continua sent totalment innacceptable per cap ment mínimament moblada, com diuen ara, i que m’ha dut de retorn a casa amb la sensació d’haver-me acabat de trencar per tots costats, sense possibilitat de trobar cap cosidora que posi tots aquests retalls al seu lloc amb una mica de dignitat i d’elegància, combinant les emocions més profundes amb els serrells de seny que encara hi deuen haver escampats per algun lloc, o no, perquè de vegades penso si ja l’hauré perdut tot i el que faig és només avançar per un camí fet de fum, o de boira, que no porta enlloc i que dóna voltes i voltes sempre sobre tu, sobre la teva veu, les teves mans, el teu pensament, la teva vida, els teus sentiments, els teus somnis, els teus anhels, els teus projectes i, sobretot, el blau dels teus ulls, que em desmunta per dins i per fora sempre que em retorna sobresortint en els moments més especials, únics i inesborrables que hem viscut i sentit plegats, i que conservo com el tresor més estimat de tots els que he arribat a tenir i a tocar mai. El meu enyorament, avui, és blau. I tan intens que fa un mal profund i desesperant com mai. El meu enyorament, avui, és un abisme blau que no té fons.[@more@]

Tweet

Ara resulta que sóc barcelonina! Tants anys (bé, uns quants) i jo a la lluna! Ho he llegit a www.nosaltres.vilaweb.com/info etc.etc. Textualment: "Gotes d’Isnel" Weblog de la barcelonina Isnel on explica els seus pensaments més íntims. Que consti, només faltaria, que no tinc absolutament res en contra de les barcelonines i barcelonins, però resulta que vaig néixer i visc, que jo sàpiga, uns quants quilòmetres més cap al nord-est de Barcelona. Algú sap com es fan aquests resums tan imaginatius si al teu perfil d’usuari no hi has posat absolutament res? Algú més s’hi ha trobat?[@more@]

Tweet