Gotes d\’Isnel

O gairebé. Perquè havia de ser a les vuit del matí a treballar i m’hi he presentat a les onze. També havia de treballar a la tarda i m’he escaquejat de valent. Vaig tot el dia amunt i avall com una somnàmbula, encara tinc mitja maleta per desfer, els missatges al contestador per escoltar i un munt de mails per contestar. L’únic de bo que he fet ha estat un guacamole que estava boníssim. La llàstima és que n’he fet per a un regiment. I a casa només hi vivim els tretze gats i jo. I a ells no els agrada. Perquè n’hi havia tres que em miraven molt atentament mentre pelava l’alvocat i exprimia la llimona i, quan s’hi han acostat, han fet un bufet que encara sembla que el sento. O sigui que, si a algú li ve de gust, que ho sàpiga. A part de tot això, el que he fet sense remei ha estat pensar, pensar molt. Ahir vaig aterrar a un país ple d’arbres de nadal il·luminats, d’aparadors enlluernadors, de cues de compradors compulsius i de nadales impertinents, provinent d’un racó de món on els nens de set anys sense sabates netegen les sabates dels altres i es passen el dia agenollats al carrer, o carreguen per la vora de les carreteres uns feixos de llenya que jo no podria ni aixecar-los de terra. No estem fent les coses gens bé, en aquest món. Gens ni mica. Em temo que hauré de fer alguns regals aquestes festes, però avui rumiava que els embolicaré amb paper de diari i un cordill. Res de papers setinats de colors i amb llacets llampants. S’han acabat les superfluïtats. Ja sé que els petits neteja-sabates se n’aprofitaran ben poc, del meu paper de diari i del meu cordill, però em revolta tant tot el que veig i veuré aquests dies que, si hi penso gaire, fins i tot el guacamole sembla que se’m belluga per dins. Les gotes de rutina d’aquestes festes que s’acosten són unes gotes ben injustes, ben absurdes i ben sobreres. I nosaltres tan feliços, ja veus.[@more@]

Tweet

Ja veus! Mès de mitjanit i jo tan panxa. Avui he creuat l’Atlàntic per tornar a casa. Però per mi, ara, són les set del vespre. I demà haig d’anar a treballar desprès de quinze dies de desconnexió total. No sè pas com m’ho faré. Però el que em preocupa mès, ara mateix, no ès pas el jet lag aquest dels nassos. Ara em preocupa la dieta, ja veus tu quina absurditat. Resulta que, en quinze dies, m’he aprimat vuit quilos (i falta que em feia, la veritat!). Però ara he tornat a casa i ja m’acabo de beure un parell de copes de cava i m’he menjat uns "jaumets" que van quedar de la festa del meu comiat que segur que m’han ajudat a recuperar uns gramets dels perduts. No vull semblar superficial, aviso. El que he vist aquests dies ja anirà sortint. Ara em preocupa això: com és que, quan estic sola, m’afarto de tot, i quan estic en companyia perdo quilos que és per escriure un article a aquella revista científica que ara no recordo com es diu? Quin gust tornar a trobar els accents oberts i la ce trencada! Repeteixo que tot plegat deu sonar molt superficial. Però he de pair tot el que he vist i viscut aquests quinze dies a Mart. Haig de contestar uns quants correus (91!!! n’hi havia!). Haig de recuperar les ganes de reincorporar-me al món. Haig de fer una reflexiò profunda sobre el que no estem fent bé. Haig de tornar a la realitat del meu món privilegiat. Haig de posar més llenya a la llar de foc, que se m’està apagant. Haig de preguntar-li a la Neu (la meva gata preferida dels meus tretze gats) què ha pensat aquests dies en què no m’ha vist per casa desprès de veure-m’hi tota la vida. Però, abans que res, us pregunto, amics i amigues, faig bé bevent cava i menjant "jaumets" (postres típics deliciosos d’un poblet muntanyós de la Selva) i recuperant a marxes forçades els vuit quilos perduts en aquest periple marcià-guatemaltenc en lloc d’anar-me’n a dormir i preparar-me per plantar cara a la dura realitat que m’espera demà? Em sento tan sola, perduda i enyorada que arrencaria a plorar i no pararia mai. Mai.

[@more@]

Tweet

Ara mateix, a Mart, són gairebé les quatre de la tarda. El sol de Mart crema, i fa mal als ulls, de tan brillant, de tan encés. Els carrers de Mart, avui que és mercat, són un esclat de color, de sorolls, d’olors diverses, de textures infinites, de gustos alternatius. Mart és un formigueig, avui. És un complex batibull de sensacions que s’escampen pels carrers empedrats, s’enfilen per les parets mig ensorrades dels convents abandonats i intenten escalar els marges dels volcans que l’envolten i el vigilen. Peró l’altre Mart, el meu, el més amagat, el secret, s’enfonsa sense remei. I arrossega amb ell els colors, el caliu, els sorolls, les textures i l’alé de tot el meu petit i limitat univers. No sé qué faré quan torni del Mart que m’ha seduït, que m’ha fet riure i plorar, que m’ha mostrat sense cap vergonya i sense timidesa tot el seu encant i també tot el seu dolor, i em trobi, només, amb el Mart del meu interior, tan fred com sempre, tan pobre, tan sol, tan buit, tan absurd. O, fins i tot, més, més sol i més absurd. Sóc injusta, ja ho sé, amb les persones que, en aquest petit periple marciá, m’han anat enviant les seves cróniques, els seus missatges, el seu ánim, que se n’han anat cada dia a casa meva a donar el menjar als gats, que m’han vigilat la casa, que m’han regat les plantes, que m’han buidat la bústia del correu, que han encés i apagat llums, que m’han fet saber que m’esperen. Sóc injusta amb ells, perqué no és veritat que el Mart del meu interior sigui tan fred, tan pobre, tan sol, tan buit i tan absurd, quan ells hi són, que hi són sempre. Peró jo vull més. I ells ho saben. Jo vull una escalfor diferent, una abracada que m’encengui les ganes de menjar-me el món, vull sentir-me estimada, desitjada, vull compartir, vull passió, vull nits amb companyia, i dies, i vespres, vull que algú em ressegueixi el cos una vegada i una altra amb un doll de carícies, de petons, de sexe, de complicitat, d’intimitat, de descoberta, de futur. Vull tot aixó que un dia vaig tenir i vaig perdre. I ho vull amb algú que no m’ho podrá donar mai. Mai. El meu Mart s’enfonsa perqué ja no sap distingir l’horitzó de la llibertat i la raó i només es belluga per uns cercles concéntrics que, quan puguin, se l’empassaran.[@more@]

Tweet

Encara sóc aquí, avui amb els ulls inundats del verd de la selva. Realment, veure sortir el sol des de dalt de tot d’un temple maia, amb l’horitzó ocupat de selva, miris per on te’l miris, i les punxes dels temples sobresortint com icebergs en aquesta mar d’arbres, et fa preguntar moltes coses. O no. Potser millor no peguntar-te absolutament res i deixar que la vida passi, de vegades amb tot el seu esplendor, de vegades mig soterrada, més anónima, discreta, amagada, com les ruïnes maies de Tikal, que van tenir els seus anys d’esplendor, llavors van ser abandonades, colgades per la vegetació durant mil anys, i després descobertes de nou i arranjades perqué els que no som maies puguem dir: renoi, aquests maies, i quina civilització tan avancada! La vida passa i jo encara no sé qué vull. De fet, sí que ho sé. Peró no ho puc tenir. No podré mai. I tornará a sortir el sol a la selva, i jo seré allá mateix, amb el cor sacsejat davant d’un espectacle impressionant que no em puc endur cap a casa perqué no hi tinc cap dret. El més trist de la meva vida, em penso, és que encara que me’n vagi a l’altra punta del món, sempre sóc allá mateix, contemplant el mateix espectacle immens i bellíssim amb el cor a vessar i les mans ben buides.

[@more@]

Tweet

Li vaig preguntar quants anys tenia i em va dir que set. Peró semblava que en tenia cinc, de tan magre i baixet com era. Anava amb una caixa de fusta i em demanava que li deixés netejar-me les sabates. Tenia les mans -unes mans petites i nervioses- ben negres, i els peus també. Neteja les sabates dels altres, peró ell no en du. Ell carreteja la caixa de fusta per tot el mercat de Chichicastenango -una explosió d’Humanitat- des que surt el sol fins que es pon. En fosquejar, una dona el crida. Li pregunto al nen si és la seva mare. Em diu que no. Al cap d’una estona, ja n’hi ha una dotzena al voltant de la dona. Jo no ho veig, peró me’n malfio i penso que, en algun racó fosc del carrer que es va buidant de parades, la dona arreplegará els quetzals que els petits neteja-sabates han recollit durant el dia i els en donará una part petita, molt petita. I els dirá que els espera l’endemá. O potser no els dirá res, perqué no cal. I l’endemá, de matinada, els nens, amb la mateixa brutícia a sobre del dia abans, tornaran a carregar la caixa i trepitjaran de nou el carrer amb el nas enganxat a les sabates dels estrangers que remenen cobrellits de colors vius, collarets de llavors de blat de moro o huipiles fets de retalls molt petits d’esperances gairebé perdudes.

Una mica més enllá de Chichicastenango, el blau intens, impecable i metál.lic del llac Atitlán, ajagut al peu d’impressionants volcans, m’esborra per un moment el record del negre de les mans del petit neteja-sabates. I, davant d’aquesta llum que esclata, penso que potser no estan pas perdudes, encara, totes les esperances. Peró unes hores més tard, a la capital, dinant en un café-llibreria, una editora, i antropóloga també, una persona vital, optimista, tossuda i emprenedora, em confessa que sí, que definitivament el seu país está perdut. I jo li miro els ulls mentre m’ho diu, i li veig les llágrimes. La dona plora enmig de piles de llibres i davant d’una amanida de pollastre i guacamole, mentre jo observo, com mai no havia fet fins ara, l’enorme desesperació del que creu que realment ja no hi ha res a fer. I jo em rebel.lo contra aquesta desesperació. Sempre hi deu haver alguna cosa per fer, li dic, sobretot en aquest país tan extraordinari, tan verd, tan viu, tan blau, tan ric i ple de cultures diferents, de tradicions, de saviesa. Amb aquest passat, li pregunto, com no pot tenir futur? L’editora, i antropóloga, em contesta: perqué no té present, només té malsons. I em recorda els advertiments recents de països com Estats Units, Espanya, Franca i El Salvador, entre d’altres, de no viatjar a Guatemala per la inseguretat brutal i imparable que s’hi viu, conseqüéncia  directa de la miséria. 

Quan tornava cap a La Antigua, tancava els ulls i tot se’m barrejava: el blau, el negre, els llibres del café-llibreria i el verd del guacamole. Tots plegats viatjaven dins d’una sabata cap un futur invisible. La sabata havia estat enllustrada per un nen sense sabates. I sense sostre. I sense escola. I sense joguines. I sense drets.

I d’aquí quatre dies, Nadal, tu, i Reis! I jo encara no sé qué comprar. No m’amoïna, peró. Hi ha tantes coses, aquests dies, per les botigues de les ciutats del món on jo visc! Demagógia? Potser sí. I qué? Se me’n fot, us ho ben asseguro. Ara mateix, només puc pensar en sabates. I en els ulls de l’Oswaldo. Em va dir que tenia set anys i que es deia Oswaldo, i que ara netejava sabates perqué no era temps d’escola. Peró no me’l vaig creure.

[@more@]

Tweet

No puc escriure, ho sento. Ni aquí, ni al bloc que vaig dur de casa, ni tampoc no escric gaire als correus dels amics. Bloqueig? Massa sentiment? Mandra? No ho sé. No sé res. Només que l’aire d’Antigua no sé pas qué té que em penetra, jo diria que gairebé violentament, fins als replecs més amagats i foscos del meu interior. Ho dic així perqué així ho sento. Deia fa uns dies que el que he vingut a fer aquí ho podria haver fet a qualsevol part del món. Ara ja no ho sé. Uffffffffffff. Em sento fatal. Vull explicar com em sento i no puc. NO PUC!!! Vull enfilar alguna cosa mínimament llegible, literáriament parlant, i no me’n surto. Tinc ben bé la sensació de tenir una muntanya de fronts oberts al meu davant. Hi vull posar ordre, ni que sigui damunt del paper, amb una mica de grácia i de claredat, i semblo una adolescent en blanc el dia de l’examen de la selectivitat. No vull que m’oblideu i per aixó ho intento. Intento la comunicació. I no em surt. Ara ploraria com una idiota. I potser ho faré. Ja veus tu qué et dic![@more@]

Tweet

La primera nit ja m’ho va semblar, que el terra tremolava i que ell lit es desplacava. Peró no vaig dir res a ningú, perqué tenia por de semblar una exagerada o una paranoica. Peró avui es veu que sí, que ho ha fet fort i que ho ha sentit tothom. Menys jo. Avui no he notat res. He dormit d’una tirada, de les nou del vespre a les cinc del matí, unes hores un pél rares si voleu, peró encara no hi ha manera d’agafar l’horari d’aquí. A les cinc m’he llevat i he vist com despuntava el dia. Una estona més tard he comencat a fer una immersió pel país. He sortit d’Antigua i m’he passejat per una série d’"aldeas" que m’han ensenyat tantes coses i m’han provocat tants tremolors, aquest cop d’una altra mena, que encara sóc incapac de concretar. Peró el tremolor gros, el fort, la réplica que ningú no vol que arribi mai, surt de mi, de dins, del meu interior més amagat. Tot plegat és una barreja tan forta (el que veig, el que sento, el que vull, el que estimo, el que em desespera, el que m’espera, el que enyoro, el que em fa pánic, el que m’asserena), i tan rápid ve la serenor i marxa, i apareix la por i es fon, i em ronda la tranquil.litat i fuig, van i vénen tan rápids, tots aquests sentiments, que no tinc temps de res. De res. Ni de fer-me preguntes. Només de tremolar immensament, perqué el món és tan petit que sembla mentida, i la persona és tan gran que fa por.[@more@]La primera nit ja m’ho va semblar, que el terra tremolava i que ell lit es desplacava. Peró no vaig dir res a ningú, perqué tenia por de semblar una exagerada o una paranoica. Peró avui es veu que sí, que ho ha fet fort i que ho ha sentit tothom. Menys jo. Avui no he notat res. He dormit d’una tirada, de les nou del vespre a les cinc del matí, unes hores un pél rares si voleu, peró encara no hi ha manera d’agafar l’horari d’aquí. A les cinc m’he llevat i he vist com despuntava el dia. Una estona més tard he comencat a fer una immersió pel país. He sortit d’Antigua i m’he passejat per una série d’"aldeas" que m’han ensenyat tantes coses i m’han provocat tants tremolors, aquest cop d’una altra mena, que encara sóc incapac de concretar. Peró el tremolor gros, el fort, la réplica que ningú no vol que arribi mai, surt de mi, de dins, del meu interior més amagat. Tot plegat és una barreja tan forta (el que veig, el que sento, el que vull, el que estimo, el que em desespera, el que m’espera, el que enyoro, el que em fa pánic, el que m’asserena), i tan rápid ve la serenor i marxa, i apareix la por i es fon, i em ronda la tranquil.litat i fuig, van i vénen tan rápids, tots aquests sentiments, que no tinc temps de res. De res. Ni de fer-me preguntes. Només de tremolar immensament, perqué el món és tan petit que sembla mentida, i la persona és tan gran que fa por.

Tweet

"Salva-vidas" és la marca de les garrafes d’aigua de vint litres que unes camionetes traslladen per damunt dels carrers empedrats d’Antigua a la velocitat dels bombers que van a apagar foc. No n’he vist de cap altra marca: només "Salva-vidas". Sí, el meu Mart es diu Antigua, al cor de Guatemala. I disculpeu-me si no posso accents oberts ni ces trencades en aquest post, perqué al teclat des d’on escric no en té. I ja és molt que tingui teclat i una mica de connexió, perqué hem estat vint-i-quatre hores sense. Ara, aquí, són dos quarts de sis del matí i ja clareja. I a dos quarts de sis de la tarda ja fosquejará. Dotze hores de llum intensa, xafardera, vital, plena de colors, moguda, i dotze hores de foscor tranquil.la, molt i molt quieta i molt i molt silenciosa. I així tot l’any. La temperatura també és la mateixa durant les quatre estacions: al voltant d’uns vint graus. El "país de l’eterna primavera", en diuen. Per arribar-hi, moltes d’hores d’avió. En arribar-hi, un jet-lag de manual. Un jet-lag físic i un altre de psíquic. Un sacsejament d’emocions tan violent que m’ha deixat baldada. No menjo gaire, amb prou feines dormo, parlo poc. Només miro, observo, sento, enyoro, flairo, em canso, dubto… No parlo del país, ara, perqué el que he anat a fer a Guatemala ho podria haver anat a fer a Sudáfrica, a Nova Zelanda o a Wisconsin, depén d’on fos… ell. Peró resulta que ell és aquí. I, intentant barrejar, o, millor dit, combinar, la descoberta d’un país realment excepcional amb la descoberta més interior i íntima d’un mateix, em perdo. I, a aquest pas, m’ho perdré tot.[@more@]

Tweet

El rostit ha quedat prou bé. Una mica torradet, només una mica, amb la carn que gairebé es desfeia, amb aquell regust dels rostits d’abans que havien passat hores i hores, a foc lent, als fogons. Però avui, almenys a mi (als convidats no ho sé), no era pas el rostit, ni l’aperitiu ni les postres el que més importava. A mi m’importava, i m’ha entrat molt endins, l’escalfor de la dotzena d’amics que brindàvem pel viatge. Mireu. Ara, que els motors del viatge a Mart ja han començat a escalfar, us explicaré un secret: no fa pas gaire que els conec, aquests amics, tret d’algun que sí, que fa molt. La majoria es van incorporar a la meva vida fa un parell d’anys, però és la cosa més maca, més tendra, més entranyable que m’ha passat mai. Potser perquè es va presentar en un moment molt delicat de la meva vida, molt i molt, un moment situat en una etapa carregada de nostàlgia, de núvols espessíssims, de penediments (o quasi), de frustració, d’una tristesa immensa i profunda. Una etapa d’horitzons absolutament diluïts. I, de cop, quan ja semblava la vaca cega d’en Maragall, anant d’aquí cap allà, més sola que la una, entrabacant-me a cada pedra, sense esma per estirar el coll i endevinar la continuació del camí, apareixen ells. Ells. Tots són ells. En masculí. Viuen, comparteixen, estimen, projecten futurs més o menys sòlids, o més o menys incerts, així, de dos en dos, no de dues en dues, o d’un i una, no. De dos en dos. O d’un en un, perquè no tots tenen parella encara. Els soprepasso una mica en edat. Ells són una mica més joves. Sóc dona. Ells són homes. Sóc hetero. Ells no. Són generosos, sensibles, tendres, saben escoltar, s’emocionen, s’enrabien, viuen, pateixen, tasten la felicitat, amaguen, proclamen, m’estimen. M’estimen moltíssim, i jo em trenco el cap per tornar-los tot el que em donen, que és molt, que és tot. S’angoixen quan em veuen angoixada. Riuen quan jo ric. Ploren quan jo ploro. Els tinc, ho sé, a qualsevol hora del dia o de la nit. I avui, una vegada més, m’ho han demostrat, encara que no tenen per què demostrar res, perquè jo ja ho sé. Hem brindat pel meu viatge. Amb l’agenda a la mà, s’han repartit els dies en què vindran a donar menjar als gats, a vigilar la casa, a obrir i tancar llums, i persianes, a controlar que no hi hagi cap fuita d’aigua, a regar-me les plantes, a recollir-me el correu de la bústia. A canvi, m’han demanat que els escrigui des de Mart, que els expliqui com em va tot per allà, que hi vagi feliç, que en torni més feliç encara, que m’esperaran, que no m’hi quedi. I que, si m’hi vull quedar, que torni sempre que pugui, que ells m’esperen. Que hem de fer més viatges plegats, i celebrar junts els Caps d’Any, i les revetlles, i anar d’excursió, i entaular-nos en àpats amb sobretaules sense presses, com fem sempre que podem, i compartir, compartir-ho tot, o gairebé. Escric tot això aquí perquè quan ho he intentat explicar en algun altre lloc, a la família, a la feina, en altres cercles de coneguts, sempre tinc la sensació que o bé no m’explico o bé no m’entenen. O potser és que costa d’entendre i explicar. I mira que és ben senzill: tinc uns amics que m’assenyalen el camí de la botiga on venen les millors engrunes de felicitat del món. Cursi? No. Real. Tan real com que demà me’n vaig a Mart. Al Mart d’en Bradbury, vull dir (si us ve de gust, repasseu "Inquietud serena" del meu dip).[@more@]

Tweet

No puc afegir aquest comentari a un comentari del Salt. Potser és massa llarg. Miro si aquí se m’hi posa. Un cop de sort, sí. Una conjugació dels astres… bé, potser també. Però, per damunt de tot, Asterope, hi ha (encara que et sembli massa terrenal, que no ho sé), l’esforç, el treball i la constància. Uf. No sé pas què semblo. Però, mira, ara mateix és el primer que em ve al cap. I a acollida voldria dir-li que estic una mica d’acord amb Asterope pel que fa a la llengua. Com ja vaig dir fa uns dies en un dip d’aquests que llegim amb tanta avidesa, no em sembla pas malament que Ferran Torrent publiqui ara en castellà. A un pintor, a un escultor, a un músic, a un dissenyador, a un arquitecte (a qui sigui del camp de la creació) catalans, se li exigeix que pinti, esculpeixi, faci música, dissenyi o aixequi cases en català? A mi em sembla que la llengua la podem dur a la bandera que més ens agradi, i l’expressió, la creativitat, en definitiva tot allò que tenim a dins i que volem treure per fer-ne partícips als altres, la podem dur amb la bandera que més ens convingui perquè tothom ho pugui entendre. Una amiga escriptora, farta que, després de quaranta llibres publicats, cap editorial la volgués traduir, es va decidir a escriure en castellà: tinc ganes, em deia, que també em llegeixin més enllà de l’Ebre, tinc ganes de saber si els meus llibres també agraden als nens i nenes (és autora de literatura infantil i juvenil, la meva amiga) de Santiago de Compostela, de Getafe, de Tobarra o de Nerja. I s’hi va posar. Al cap i a la fi, ella, a contracor això sí i per obligació també, va aprendre a llegir i a escriure en castellà. I García Márquez o Neruda, per exemple, li han fet posar la pell de gallina en la seva llengua original. Mare meva, com m’enrotllo![@more@]

Tweet