Gotes d\’Isnel

Als fogons, dues cassoles plenes de pollastre a trossos i de butifarres, amb un llit de ceba, pastanaga, all i tomata, rostint-se tot plegat a foc lent. Com lent és, encara que me’n meravelli, el meu ànim en aquest compte enrere abans del viatge. No estic nerviosa, no tinc neguit per res ara mateix, tot avança, inexorable, i sembla ben bé que jo n’estigui al marge, com si la persona que ha d’agafar l’avió dimarts a les 10 i 10 del matí cap un destí més que incert sigui una altra: tu, o l’altre, o aquell d’allà, que no m’escolta. Ei! Res, ni em veu. El rostit és per a una colla de gent molt estimada que demà ve a veure si és veritat que me’n vaig o si m’ho estic inventat tot. Potser veuran que encara tinc la maleta per fer i se’n malfiaran: aquesta ens diu que se’n va i vés a saber, potser encara es quedarà tancada quinze dies a casa fent veure que és a Mart, perquè no la molestem. La solitud, quan és volguda, és un dels estats més envejables, més plens, més segurs i més complaents que existeixen. Quan és volguda, només. Si no, pot arribar a ser l’infern. Me’n vaig a Mart, sí, en el viatge més llarg que he fet mai, i mira que n’he tingut, de temps i temps, per fer viatges, perquè no vaig pas néixer ahir, jo! Però aquesta aventura és tota una altra cosa. Suposo que podré continuar enviant "Gotes" des d’allà dalt i anar bastint la totalitat del meu "Viatge a Mart" que començo ara i aquí amb aquest "compte enrere" tan domèstic i gastronòmic. Així ho espero. Perquè el que m’ha donat aquesta curiosa, estranya i virtual complicitat amb tants i tants navegants de l’espai intrapersonal és una addicció tan bestial que no sé pas si, a Mart o allà on sigui, podria viure sense connectar-m’hi. (Continuarà).[@more@]

Tweet

"Els homes de la Terra van venir a Mart. Van venir-hi perquè tenien por o perquè no en tenien pas, perquè eren feliços o perquè no ho eren gens, perquè se sentien com els Pelegrins o perquè no s’hi sentien mica. Cada home tenia el seu motiu. Abandonaven esposes dolentes, feines dolentes o ciutats dolentes. Venien per trobar alguna cosa, per abandonar-ne alguna altra o per obtenir-ne una altra encara. Venien per desenterrar alguna cosa, per enterrar-ne alguna altra o per plantar-ne una altra encara. Venien amb somnis petits o grossos, o sense cap somni" (Ray Bradbury. Les cròniques marcianes).

Així és com em sento ara mateix, a quatre dies d’un viatge que em portarà a Mart. I m’hi portarà perquè tinc molta por o perquè no en tinc gens, perquè tinc un motiu o perquè no en tinc cap, per abandonar alguna cosa o per obtenir-ne una altra, amb somnis o sense. No ho sé. Però ara ja no penso en els avions, ni en la por, ni en la incertesa. Ara només tinc ganes de ser ja enmig dels núvols, camí d’un destí farcit d’interrogants per començar a desmuntar-los de mica en mica, i amb la maleta plena d’uns quants remeis, que espero que em funcionin, contra la decepció i la desesperança. 

"Les paraules d’en Val em van commoure perquè eren terriblement sinceres i encertades. No, no havia lluitat per a res, jo, era cert, m’havia limitat a esperar, com ens aconsellava l’Adrar, a esperar pluges en temps de sequera i a esperar que el sol ens escalfés l’hivern. A esperar en Dormo, a esperar les llavors que ens duria i a esperar que la terra les fes créixer. A esperar que els adults s’acabessin i a esperar que sortissin flors de tots colors i els colors de totes les coses en una nova era plena de tot. M’havia acostumat a esperar i no sabia fer res més. Els petits d’Eslot també esperaven que els duguéssim menjar. I l’Adrar era esperat perquè ens ordenés millor totes les esperes. Tot el que deia en Val era cert. I érem, com assegurava, una civilització de desposseïts que l’únic que no ens havien pres era la capacitat de saber esperar". (M.D. Garko, El breu llindar de Bharuland).

Estic cansada d’esperar les pluges en temps de sequera i que retornin els colors de totes les coses en una nova era plena de tot. No vull formar part d’aquesta civilització que l’únic que manté és la capacitat de saber esperar. Sento, avui, una inquietud serena. 

[@more@]

Tweet

… ara només em queden poc més de cent vint hores abans no agafi l’avió, cent vint hores de dubtes, d’angoixa, de preguntes sense resposta i de repetir-me sense parar que sóc una autèntica imbècil. La maleta és de color blau "azafata", o això m’han dit a la botiga. És que jo no hi entenc res, de maletes! El passaport és dels nous, dels que et permeten passar pels Estats Units més o menys tranquil·lament (passaré per Estats Units? Jo? Algú que no ha anat mai més enllà de Nàpols, i encara perquè els de la feina la van ficar a l’avió amb la pistola al pit, com aquell qui diu?). Les noranta llaunes de menjar són de diferents gustos: mandonguilles de bou, paté de pollastre, daus de tonyina amb verdures… Espero que el bon menjar els faci esborrar la pregunta: i ara on s’ha ficat aquesta, que no es mou mai de casa ni que la matin? Els Tranquimazíns… bé, suposo que tothom deu saber per a què són els Tranquimazíns… Els dubtes i l’angoixa d’aquestes cent vint hores que falten… ja ho aniré explicant. No és ben bé la por als avions. És una altra por més fonda, més imaginativa, més cruel, més absurda, més plena, més real, més estúpida, més dolorosa, més malparida, més angoixant, més irracional, més sola, més potent, més nerviosa, més vital… No tinc por a la mort. Tinc por a la incertesa de les meves pròpies reaccions, al descontrol, a les emocions sobtades, a la constatació d’uns fets només imaginats. Tinc por a allò que ens és desconegut. Ja veieu que poc original que sóc.  [@more@]

Tweet

Malpensats, abstenir-vos. Ja he "dirigit" per primer cop un club de lectura de joves. No és que hàgim "llegit joves" (lectura de joves) sinó que eren els joves que venien a dir-me que volien llegir. Estic escrivint aquest missatge per segona vegada, perquè la primera no ha sortit, no sé pas ben bé per què. I tot el que havia escrit s’ha esborrat, i això, ja ho sabeu, fa molta ràbia i t’avorta les ganes de repetir tot el que havies deixat anar. Abans parlava de l’emoció que he sentit en veure joves de tretze-catorze anys amb ganes de llegir coses, al marge de les lectures obligatòries de l’institut o del que llegeixen perquè volen. De com, malgrat els entesos, sorgeix darrere nostra (o darrere meu) una generació oculta de joves àvida de lectura, de pensament, d’idees, amb ganes de fer quedar malament als que diuen que els joves passen de tot això. I que era un bon argument per a una nova novel·la… Explicava moltes coses més que ara mateix em veig incapaç de repetir. Només que, en tornar cap a casa (seixanta quilòmetres cap amunt i seixanta quilòmetres cap avall) recordava la meva addicció a la lectura de quan tenia aquests tretze-catorze anys dels joves que he conegut avui, una addicció semblant a la que té el meu gat Nit a la tonyina amb oli d’oliva, que es torna boig cada vegada que la veu al plat. El 13 de desembre ens tornarem a trobar amb els deures fets (=llibre llegit), però jo, entremig, hauré fet una gran bestiesa, una bestiesa que té ales, un destí a l’altra banda de l’Atlàntic, que encara no sé com se supera això del pànic als avions (algú té una poció màgica per minimitzar l’angoixa?), un viatge que encara no sé per què el faig i que encara no m’atreveixo a explicar aquí… Però tot arribarà. D’aquí a uns dies, escriuré, però de molt, molt, molt més lluny. Ja ho explicaré per a qui vulgui llegir-ho. Ara me’n vaig a veure què li passa a la Neu, la gata blanca, que està moixa i ni s’ha aixecat quan m’ha sentit entrar a casa. Potser intueix, o pressuposa, allò que encara no li he explicat: que durant quinze dies serà algú altre qui li posarà el menjar al plat, perquè la seva mestressa se’n va a… Mare meva! i jo què sé, on me’n vaig![@more@]

Tweet

No sé pas si dormiré gaire, aquesta nit. Encara se sent el vent, que sembla que vulgui arrencar una a una les teules de la teulada, tinc mitja tanca del jardí arrencada i els tretze gast que no volen sortir ni que els matin i ja no sé pas on col·locar-los per passar la nit. Al capdavall, es col·locaran on vulguin. Perquè, quins personatges, els gats, perquè els diguis tu aquí, tu allà i tu més avall. Però, com sempre, no volia pas parlar del vent, ni de la teulada, ni de la tanca ni dels gats. Resulta que demà començo una experiència nova. Dinou (19!!!) adolescents de catorze anys m’esperen en una biblioteca perquè els animi a llegir! No sé pas com m’he embrancat en aquesta aventura, però ja hi sóc. Una cosa bona: vénen voluntàriament. Una cosa no tan bona: fa molt de temps que jo no tinc catorze anys. I ara, enmig de la nit, tanco els ulls i només veig els dinou parells d’ullets que em miren fixament i em pregunten, silenciosament: Què? Ens hi posem? Començarem amb MAX, de l’Àngel Burgas. I, al llarg de l’any, tindrem una mica de Roald Dhal, unes aportacions de l’Andreu Martin, la balena (o el seu esquelet) d’en David Cirici, el hòbbit (EL HÒBBIT!!!) d’en Tolkien i una història d’en Jaume Cela. Què? Ens hi posem? Què? Ens hi posem? Què? Ens hi posem? Sí, sí, ja vinc i ens hi posarem. I em repeteixo mil vegades que vénen "voluntàriament", i penso que això deu ser bo, molt bo. I, si no, ja us ho explicaré. Vaig a mirar si faig fora els quatre o cinc gats que ja dec tenir instal·lats a sobre el cobrellit i em submergeixo en un son tranquil, sense ulls que em mirin ni em preguntin, sense paraules, si ja ens hi posem…

[@more@]

Tweet

No era cap avió, però semblava que havia d’agafar el vol en qualsevol moment. Era un cotxe que, a la matinada del 13 de novembre, tornava d’Alzira (València) en direcció nord. Enmig de l’autopista, vehicles petits, autocars i camions lluitaven com podien contra un vendaval de por. Les àrees de descans eren plenes de cotxes i de persones que esperaven que allò amainés. Però el vent continuava, fort, implacable, escombrant el cel i la terra com aquell senyor pretesament estranger que anuncia una aspiradora per la tele, fent veure que ell, l’amo de la fàbrica de les aspiradores, un dia, quan netejava el menjador va adonar-se que la pols no li deixava veure la brutícia. Anar de casa a Alzira en una tarda-vespre-nit-matinada (uns mil quilòmetres en total) és una aventura una mica arriscada, i més enmig del vendaval que s’havia desfermat. Però no volia parlar del vendaval, ni del senyor que anuncia aspiradores, ni dels avions (ja en parlaré d’aquí a deu dies, dels avions!!!). Jo només volia parlar dels catalans del sud i dels valencians del nord. Així és com em vaig sentir ahir enmig d’un sopar literari al melic mateix de la Comunitat Valenciana. Només us volia dir que, de valencians, n’hi ha de tota mena, com a pertot. I que n’hi ha molts, encara que no ens ho sembli, amb molt de seny, i que malgrat les al·lusions de l’alcadessa d’Alzira (del PP) a reivindicar el valencià com a denominació d’origen, una gran part de la sala (valencians tots, excepte el meu acompanyant i jo, d’entre gairebé mil assistents) s’hi va manifestar en contra, xiulant i convidant-la a tornar a la seva taula i deixar l’escenari lliure per als guanyadors dels premis literaris que, en definitiva, havien de ser el centre de la festa. Perquè, desenganyeu-vos: als sopar literaris on es lliuren premis, els qui tenen menys protagonisme, sempre, sempre, sempre (a no ser que siguin "patums") són els guanyadors. Així és i així serà sempre. Resumint: que ahir em vaig sentir de conya parlant el valencià del nord en una terra plena de persones que parlen, tan feliços i contents, el català del sud. I tots tan amics! (Excepte l’alcadessa, és clar). En arribar a casa, tenia els tretze gats amb els pèls de punta. Suposo que era pel vent i no pel gos desconegut que, de tant en tant, entra a fer-nos una visita a través de la reixa que parcialment m’ha caigut a terra. Un dia d’aquests l’hauré d’arranjar. Però em fa una mandra…[@more@]

Tweet

Un amic m’ha parlat d’aquesta pàgina. És un amic que m’empeny a viure noves experiències, a oblidar antigues frustracions i a mirar cap endavant. M’agrada escriure. Necessito escriure. Escriure, va dir no sé ben bé qui, ve a ser com farcir de fantasia els buits de la realitat. A mi, això m’està molt bé. Jo sempre dic que la fantasia ens ajuda a ser més savis, a trobar recursos per enfrontar-nos als problemes i als dubtes de la realitat més quotidiana i absurda i a veure una mica de llum al final del túnel. M’ha costat una mica, i he estat uns quants dies tafanejant pels comentaris dels articles publicats, abans no m’he decidit. Encara no sé ben bé com va tot plegat. Però ara ja hi sóc. De moment, vull anunciar que visc amb tretze gats. Hi ha algú que comparteixi amb mi aquestes dues dèries? Els gats i escriure. Ara mateix, la Venus, una gata negra, intel·ligent, independent (com totes les gates) és a mig camí del teclat i de la pantalla preguntant-se per què caram no paro ja de teclejar i estic una mica per ella, que necessita una petita dosi de carícies abans d’escarxofar-se al seu racó preferit del sofà de l’estudi per passar-hi la nit. La nit. Un dia, una nit, ja parlaré de la nit. De moment, ho deixo aquí.  [@more@]

Tweet

Ja tens el teu diari personal. Per a començar a publicar articles i administrar la teva nova bitàcola ves a l’Interfície d’Administració i introdueix el teu usuari i clau.
En el menú que apareixerà dalt podràs: escriure i publicar un article nou; crear categories per a les teves aportacions, posar enllaços cap a altres webs, modificar les preferències de la bitàcola (títol, descripció, plantilla, comentaris, etc…)
I si tens cap dubte escriu a : info@lamevaweb.info

Atenció: si obres un nou diari i no fas cap mena d’aportació l’esborrarem sense previ avís.

Tweet