Viatge a Mart: compte enrere

Als fogons, dues cassoles plenes de pollastre a trossos i de butifarres, amb un llit de ceba, pastanaga, all i tomata, rostint-se tot plegat a foc lent. Com lent és, encara que me’n meravelli, el meu ànim en aquest compte enrere abans del viatge. No estic nerviosa, no tinc neguit per res ara mateix, tot avança, inexorable, i sembla ben bé que jo n’estigui al marge, com si la persona que ha d’agafar l’avió dimarts a les 10 i 10 del matí cap un destí més que incert sigui una altra: tu, o l’altre, o aquell d’allà, que no m’escolta. Ei! Res, ni em veu. El rostit és per a una colla de gent molt estimada que demà ve a veure si és veritat que me’n vaig o si m’ho estic inventat tot. Potser veuran que encara tinc la maleta per fer i se’n malfiaran: aquesta ens diu que se’n va i vés a saber, potser encara es quedarà tancada quinze dies a casa fent veure que és a Mart, perquè no la molestem. La solitud, quan és volguda, és un dels estats més envejables, més plens, més segurs i més complaents que existeixen. Quan és volguda, només. Si no, pot arribar a ser l’infern. Me’n vaig a Mart, sí, en el viatge més llarg que he fet mai, i mira que n’he tingut, de temps i temps, per fer viatges, perquè no vaig pas néixer ahir, jo! Però aquesta aventura és tota una altra cosa. Suposo que podré continuar enviant "Gotes" des d’allà dalt i anar bastint la totalitat del meu "Viatge a Mart" que començo ara i aquí amb aquest "compte enrere" tan domèstic i gastronòmic. Així ho espero. Perquè el que m’ha donat aquesta curiosa, estranya i virtual complicitat amb tants i tants navegants de l’espai intrapersonal és una addicció tan bestial que no sé pas si, a Mart o allà on sigui, podria viure sense connectar-m’hi. (Continuarà).[@more@]

Tweet