Li vaig preguntar quants anys tenia i em va dir que set. Peró semblava que en tenia cinc, de tan magre i baixet com era. Anava amb una caixa de fusta i em demanava que li deixés netejar-me les sabates. Tenia les mans -unes mans petites i nervioses- ben negres, i els peus també. Neteja les sabates dels altres, peró ell no en du. Ell carreteja la caixa de fusta per tot el mercat de Chichicastenango -una explosió d’Humanitat- des que surt el sol fins que es pon. En fosquejar, una dona el crida. Li pregunto al nen si és la seva mare. Em diu que no. Al cap d’una estona, ja n’hi ha una dotzena al voltant de la dona. Jo no ho veig, peró me’n malfio i penso que, en algun racó fosc del carrer que es va buidant de parades, la dona arreplegará els quetzals que els petits neteja-sabates han recollit durant el dia i els en donará una part petita, molt petita. I els dirá que els espera l’endemá. O potser no els dirá res, perqué no cal. I l’endemá, de matinada, els nens, amb la mateixa brutícia a sobre del dia abans, tornaran a carregar la caixa i trepitjaran de nou el carrer amb el nas enganxat a les sabates dels estrangers que remenen cobrellits de colors vius, collarets de llavors de blat de moro o huipiles fets de retalls molt petits d’esperances gairebé perdudes.
Una mica més enllá de Chichicastenango, el blau intens, impecable i metál.lic del llac Atitlán, ajagut al peu d’impressionants volcans, m’esborra per un moment el record del negre de les mans del petit neteja-sabates. I, davant d’aquesta llum que esclata, penso que potser no estan pas perdudes, encara, totes les esperances. Peró unes hores més tard, a la capital, dinant en un café-llibreria, una editora, i antropóloga també, una persona vital, optimista, tossuda i emprenedora, em confessa que sí, que definitivament el seu país está perdut. I jo li miro els ulls mentre m’ho diu, i li veig les llágrimes. La dona plora enmig de piles de llibres i davant d’una amanida de pollastre i guacamole, mentre jo observo, com mai no havia fet fins ara, l’enorme desesperació del que creu que realment ja no hi ha res a fer. I jo em rebel.lo contra aquesta desesperació. Sempre hi deu haver alguna cosa per fer, li dic, sobretot en aquest país tan extraordinari, tan verd, tan viu, tan blau, tan ric i ple de cultures diferents, de tradicions, de saviesa. Amb aquest passat, li pregunto, com no pot tenir futur? L’editora, i antropóloga, em contesta: perqué no té present, només té malsons. I em recorda els advertiments recents de països com Estats Units, Espanya, Franca i El Salvador, entre d’altres, de no viatjar a Guatemala per la inseguretat brutal i imparable que s’hi viu, conseqüéncia directa de la miséria.
Quan tornava cap a La Antigua, tancava els ulls i tot se’m barrejava: el blau, el negre, els llibres del café-llibreria i el verd del guacamole. Tots plegats viatjaven dins d’una sabata cap un futur invisible. La sabata havia estat enllustrada per un nen sense sabates. I sense sostre. I sense escola. I sense joguines. I sense drets.
I d’aquí quatre dies, Nadal, tu, i Reis! I jo encara no sé qué comprar. No m’amoïna, peró. Hi ha tantes coses, aquests dies, per les botigues de les ciutats del món on jo visc! Demagógia? Potser sí. I qué? Se me’n fot, us ho ben asseguro. Ara mateix, només puc pensar en sabates. I en els ulls de l’Oswaldo. Em va dir que tenia set anys i que es deia Oswaldo, i que ara netejava sabates perqué no era temps d’escola. Peró no me’l vaig creure.
[@more@]
Ostrestú, Isnel, no m’estranya que et sentis tan aclaparada a Mart i que tinguis ganes de plorar. M’has deixat sense paraules. Els nostres problemes quotidianis són foteses al costat d’aixó. No tenim dret a queixar-nos