Mart s’enfonsa

Ara mateix, a Mart, són gairebé les quatre de la tarda. El sol de Mart crema, i fa mal als ulls, de tan brillant, de tan encés. Els carrers de Mart, avui que és mercat, són un esclat de color, de sorolls, d’olors diverses, de textures infinites, de gustos alternatius. Mart és un formigueig, avui. És un complex batibull de sensacions que s’escampen pels carrers empedrats, s’enfilen per les parets mig ensorrades dels convents abandonats i intenten escalar els marges dels volcans que l’envolten i el vigilen. Peró l’altre Mart, el meu, el més amagat, el secret, s’enfonsa sense remei. I arrossega amb ell els colors, el caliu, els sorolls, les textures i l’alé de tot el meu petit i limitat univers. No sé qué faré quan torni del Mart que m’ha seduït, que m’ha fet riure i plorar, que m’ha mostrat sense cap vergonya i sense timidesa tot el seu encant i també tot el seu dolor, i em trobi, només, amb el Mart del meu interior, tan fred com sempre, tan pobre, tan sol, tan buit, tan absurd. O, fins i tot, més, més sol i més absurd. Sóc injusta, ja ho sé, amb les persones que, en aquest petit periple marciá, m’han anat enviant les seves cróniques, els seus missatges, el seu ánim, que se n’han anat cada dia a casa meva a donar el menjar als gats, que m’han vigilat la casa, que m’han regat les plantes, que m’han buidat la bústia del correu, que han encés i apagat llums, que m’han fet saber que m’esperen. Sóc injusta amb ells, perqué no és veritat que el Mart del meu interior sigui tan fred, tan pobre, tan sol, tan buit i tan absurd, quan ells hi són, que hi són sempre. Peró jo vull més. I ells ho saben. Jo vull una escalfor diferent, una abracada que m’encengui les ganes de menjar-me el món, vull sentir-me estimada, desitjada, vull compartir, vull passió, vull nits amb companyia, i dies, i vespres, vull que algú em ressegueixi el cos una vegada i una altra amb un doll de carícies, de petons, de sexe, de complicitat, d’intimitat, de descoberta, de futur. Vull tot aixó que un dia vaig tenir i vaig perdre. I ho vull amb algú que no m’ho podrá donar mai. Mai. El meu Mart s’enfonsa perqué ja no sap distingir l’horitzó de la llibertat i la raó i només es belluga per uns cercles concéntrics que, quan puguin, se l’empassaran.[@more@]

Tweet