Diuen que nevarà

No he acabat d’aclarir si serà per Nadal o per Sant Esteve, però asseguren que ho farà. Que, al Pirineu, molt, o força, i a la vall, no tant. Abans que ho faci, ja tinc fred. No me’ls hauria de mirar tant, els homes del temps, ni escoltar-los amb tanta afició. Perquè després, si s’equivoquen -que cada dia ho fan menys, les coses com siguin-, tinc la sensació d’anar amb el temps girat. M’hauria de limitar a obrir cada dia la finestra al matí i mirar el cel, tastar una mica l’aire i flairar si el vent ve de llevant o de ponent. I ja està. Però tinc una estranya debilitat per aquests homes i dones envoltats de mapes per tots costats, de càmeres situades a punts estratègics del país i de fotografies enviades per persones potser encara més fanàtiques que jo pels fenòmens atmosfèrics. De vegades, mig tanco els ulls quan els veig, o em tapo una mica les orelles quan els sento, i els poso una veu i una música especial, una veu i una música més meves, més personals. I les baixes pressions són llavors com fantasmes interiors que esperen un bon vent de tramuntana per marxar volant. I els anticiclons són calmes enganyoses, paranys, miratges, o mentides. I el dia emboirat és una petita angoixa meva que no puc fer fora de cap de les maneres. I la pluja d’estels, un enyorament. I l’eclipsi anunciat, una abraçada llunyana, gairebé perduda en la infinitat de l’espai personal. La pluja, una carícia despenjada de casualitat. Diuen que nevarà. I jo he mig tancat els ulls i m’he tapat una mica les orelles i he vist una llar amb el foc cremant pausadament, una butaca confortable, un llibre, silenci, un parell o tres de gats adormits a l’estora, unes volves blanques volant serenes més enllà del vidre de la finestra, una calma interior, un petit plaer. Diuen que nevarà, però jo no m’ho crec.[@more@]

Tweet