Gotes d’hores blaves

Hi havia una pinya natural esberlada enmig de la taula, com si fossin les restes del naufragi del viatge transoceànic que potser no hauria d’haver fet mai. Però era dolça, i el seu gust em feia reviure les pinyes naturals menjades a les hores blaves de fa dues setmanes. Les que no van ser blaves, no. I ha sonat el telèfon. Una trucada des del destí del viatge transoceànic que potser no hauria d’haver fet mai. La pantalleta no ha visualitzat el número i he despenjat, sense saber que, de molt lluny, de massa lluny, m’arribaria una veu que, de tant en tant, per no oblidar-la, i per suavitzar la maleïda angoixa que sembla haver niat al meu llit als capvespres massa llargs o a les nits de malsons, escolto al contestador automàtic d’una casa deserta, patètica, abandonada, després de marcar un número que em penso que ja ningú no recorda. Potser només jo, el recordo, en una evocació tan patètica com la casa. M’has dit que passaries el Cap d’Any a Livingstone, al Carib guatemaltenc, després de passar uns dies endinsat en les ruïnes maies de Tikal, sota la verdor gairebé insultant d’un país que no se’n surt. M’has encomanat una abraçada als amics amb qui passaré la nit de Cap d’Any. No pateixis. Els donaré una abraçada molt gran, molt de dins, del meu dins, molt autèntica. Molt més que no pas aquesta que m’has enviat a través d’unes gotes d’hores blaves que s’han despenjat pel telèfon, des de tan lluny, amb la sensació de ser de mentida. No t’ho he dit, però m’ha semblat que la feina que t’ha retingut allà per no venir aquests dies té molt a veure amb Livingstone i amb Tikal i molt poc amb el que em vas explicar. O potser no. Potser sóc jo, que m’ho invento tot. [@more@]

Tweet