Ahir vaig somniar en un noi murri (pel vestit semblava un grumet) que patinava sobre gel en una platja on es pescaven records. No gaire lluny, un home pensatiu, abrigat amb un cobrellit fet de retalls de cites universals, sobretot de filòsofs, se’l mirava embadalit. A l’altra punta de la platja, algú s’entestava a escriure llistes del millor i el pitjor d’un any que, disfressat de sol ponent, baixava amb cautela cap a l’horitzó. Un home nedava entre les ones mentre s’explicava acudits. Una dona, asseguda en el seient d’un avió, descalça, amb els peus enfonsats a la sorra, netejava sense parar un munt de sabates i ja tenia les mans ben negres de tant de betum com feia servir. Cansada de l’esforç, es va acostar a l’home pensatiu amb la intenció d’arreplegar alguna d’aquelles cites que li penjaven del cobrellit. "Potser així seré més llesta i no hauré de matar-me netejant a tothora les sabates dels altres" rumiava. Però no va poder, perquè, de sobte, un estol de gavines van envoltar l’home abrigat amb el cobrellit. El grumet va parar de patinar. L’home que escrivia llistes va deixar estar el llapis i va mirar el sol com moria. L’home que nedava va pescar un record dels grossos i va oblidar els acudits. Les gavines barraven el pas a la dona i l’impedien acostar-se a l’home pensatiu. El defensaven com Álvarez de Castro va defensar (o va fer defensar, millor dit) Girona de l’embranzida francesa. Tot es va aturar, davant l’aparició de les gavines geloses de les cites del seu mestre. Fins que, de sobte, sense que ningú sabés dir d’on havien sortit, una dotzena de gats van espantar les gavines i la dona va poder trobar un camí lliure i fressat per acostar-se a l’home abrigat amb aquell cobrellit tan especial. Però, aleshores, a la dona, li van marxar de cop les ganes d’escoltar cites i se’n va tornar a netejar sabates just al moment que algú molt jove, molt, llençava al mar una ampolla amb un paper on hi havia un escrit ple de faltes d’ortografia. Ningú no va poder veure què hi posava, en aquell paper. Només l’home que nedava va poder llegir, molt de pressa, la paraula que l’encapçalava: b l o g, mentre els gats perseguien papallones per tota la platja. Algú, abans de marxar cap a casa, va dir que la dona se n’havia tornat a netejar sabates no perquè li haguessin fugit les ganes d’arreplegar cites sinó perquè tenia por d’embrutir el cobrellit, amb aquelles mans tan negres. Però tot plegat és molt incert.
[@more@]
Sense paraules.
Bé, sí, una: preciós.
És ben bonic.
Quina capacitat de condensació, el teu somni… I quin escenari tan bonic per a tants i tants projectes i somnis de vida! L’enhorabona!
Veig que surto jo en el teu somni però no sé perquè vaig vestit de grumet ni perquè soc murri, lo de patinar sí que tinc clar el perquè.
Per cert, quina grandiosa barreja de conceptes, idees i experiencies viscudes en el teu somni.
No t’ho creuràs, però l’he llegit quatre vegades, aquest somni, en dies diferents i estones molt diverses, d’ençà que el vas escriure.
Vull dir-t’ho perquè això (i tu ho deus saber molt bé) només ho fem amb els textos que ens han agradat molt, que ens han dit moltes coses o que ens han sorprès, per l’habilitat de qui els ha escrit…
Cada vegada que el llegeixo el trobo més bonic.
Menys mal, ja em trobava desplaçat!