La taula estava parada. El menjar (crema de carabassó, guacamole, albergínies al vapor, salsa de formatge, vedella amb bolets, postre "Dulce Ana") a punt. Els gats, nets i alliçonats. Els regals, arribats de més enllà del mar, cargolats amb un cordill (tal com vaig assegurar que faria aquest Nadal amb tots els regals que haig de fer: paper de diari i un cordill i res de papers de colors llampants) damunt de cada plat. Sonava "Junts", d’en Llach i en Carreres. Hi havia espelmes blaves cremant per tots els racons de la casa, el foc encès, la cuina neta, el bany polit, l’entrada sense teranyines, una rosa blanca (l’última rosa blanca dels rosers del jardí) damunt la taula de l’estudi, l’àlbum de fotos del viatge en un lloc preferent, una fotografia nova (el blau dels teus ulls navegant pels manglars que es desmaien cap al Pacífic, emmarcada en un marc nou al prestatge més entranyable, el dels llibres preferits). Tot a punt, tot perfecte. Només faltaves tu, però això ja ho sabien tots els que vindrien a sopar. I jo també. Tu no hi eres perquè havies d’arribar (que no arribaràs) demà. De cop, un soroll a la xemeneia, un soroll greu, profund, premonitori. Un fum espès. El ferro del tub que esdevé vermell. Roent. Una por. La por sense fons, la por de perdre-ho tot, la por de les flames escampades. Una experiència desconeguda. Fatal i desconeguda. Gotes de foc, com coets de revetlla però més terribles, més incontrolats, més amenaçants, sortint per la xemeneia. I jo, des del jardí, mirant aquelles fastigoses gotes de foc que semblaven haver-se aliat amb les forces de l’infern, incapaç de fer res. Només treure els gats de l’estudi, que, incomprensiblement, no havien vist el foc ni havien flairat el fum. En Nit, la Trasto, la Venus, l’Aulet, la Nina… Els vaig treure un a un, cap al menjador, estranyament tranquils, deixant-se portar, sense entendre la meva angoixa ni el meu patiment. Potser no n’hi havia per tant. Però vaig avisar els bombers. Quan aquells tres àngels van arribar, foradant la nit amb els llums taronja del seu animal de ferro, el foc ja estava apagat. Però s’ho van mirar tot molt bé: "Mai se sap" em deien, " de vegades el foc continua cremant d’amagat". Jo ja ho sabia, això. Potser no pensàvem en els mateixos focs, però jo sabia perfectament de què em parlaven. El foc de la xemeneia ja no cremava, ni per dins ni per fora. Les meves gotes de foc, en canvi, estaven enceses. Disfressades d’un enyor sense seny, d’una decepció desesperant, d’una negror inaguantable, d’unes promeses fetes de retalls de mentides. Si no fos que, al cap de res, ja anava sonant el timbre i apareixien, un darrere l’altre, tots els meus tresors més estimats, amb els estòmacs buits i les ganes mal dissimulades de penetrar en aquell àlbum de fotos que esperava, pacient, la seva violació damunt la taula, me n’hauria anat a veure el mar i potser m’hi hauria ficat i tot, ja veus, per veure si aquelles aigües fredes i fosques eren capaces d’ofegar com fos les gotes de foc que m’encenien per dins. El sopar va estar deliciós, i la companyia, increïble. Però avui, quan m’he llevat, encara hi havia les tovalloles negres, humides, desfetes, damunt d’unes brases apagades que feien pudor de desastre.[@more@]
-
Entrades recents
Comentaris recents
Arxius
- agost 2007
- juliol 2007
- abril 2007
- desembre 2006
- novembre 2006
- octubre 2006
- setembre 2006
- agost 2006
- juliol 2006
- juny 2006
- maig 2006
- abril 2006
- març 2006
- gener 2006
- desembre 2005
- novembre 2005
- octubre 2005
- setembre 2005
- agost 2005
- juliol 2005
- juny 2005
- maig 2005
- abril 2005
- març 2005
- febrer 2005
- gener 2005
- desembre 2004
- novembre 2004
Categories
- No hi ha categories
Meta
No sé massa bé què dir, i menys a aquestes hores que ja no hi toco massa. Abans d’anar-me’n a dormir he volgut passar per aquí i deixar-hi la meva petita petjada.
M’ha impressionat, el text, com sempre que et llegeixo. Quants contrastos, oi? Foc i aigua, amics i enyors… Un petó i bona nit.
Gràcies per la petjada, que no és pas tan petita com et penses. Una abraçada.
Isnel: He llegit aquest text diverses vegades. És magnífic, com tots els teus. Tens el do de saber posar paraules a tot allò que vius, ja sigui la incertesa d’un viatge a Mart, l’alegria d’una troballa, el sabor d’un nou plat, la senzillesa amb què una dona et fa el seu millor obsequi, l’horror del desengany, la viva coïssor de l’alegria perduda… I tot ho saps convertir en imatges tan reals, que se m’eriça la pell, en llegir-te.
Aquest incendi interior està narrat amb una força increïble. Tant, que per un moment vaig pensar que t’havies quedat sense casa. Ara em diràs que això és el que et passava, és clar. Però no tothom sap explicar-ho així.
De textos, només n’hi ha de dues menes: de bons i de dolents. Continua regalant-nos els teus, isnel. Fes-nos a tots aquest favor.
Isnel, guapa: no busquis mai la foscor de la mar ni vulguis ofegar-hi gotes de foc. Mai.
Encara que jo renego molt sovint, tu ja m’has vist el llautó: els uns no podem viure sense els altres. Jo, sense el Capità, no fóra res. I m’emprenya dir-ho, eh! No saps tu l’esforç que estic fent per confessar això, casumcristo! Però a tu t’ho puc dir perquè sé que m’entens.
La mar no és fosca, ni tan sols de nit. T’ho dit jo, que la tinc vista i revista. És manyaga, és dura, és esquerpa, és aterridora, és acollidora… però mai fosca.
Si algun dia et torna a temptar la foscor, puja al meu vaixell, aquí dalt on jo visc, i mirarem les onades plegats. Segur que hi cabrem. El Lloro no molesta. Ocupa poc espai i fa una intensa companyia. (No li expliquis que t’he dit això, que li pujaran els fums al cap).
Jo al cap no hi tinc fums, hi tinc cresta!!!
En tota la resta, estic d’acord amb el Grumet. (Però no li diguis, que passaria les festes amb la cua més estarrufada que un paó. I no els suporto, els paons; es creuen els reis del mambo!)
Isnel, vàries coses:
1r. Gràcies per no fer-me menjar el bocata, m’haguès sentat malament.
2n. El Dulce Ana estava molt dolç
3r. El blau és el millor color que hi ha, no creus? Per aixó el vaig escollir pel meu cotxe, és color del cel, del mar, de l’infinit.
4t. Pensant en el petit incendi he recordat la caixa de petards que tens a la lleixa dels llibres, un perill, no creus?
5è. T’estimo.
6è. Qui no vegi el tipus de persona tan fantàstica que ets, ell s’ho perd, encara que tingui la mirada blava.
7è. Tenia ganes de violar l’àlbum de fotos, però no vaig trobar el què buscava.
8è. No preguntis què buscava.
9è. No estàs mai sola.
10è. Podria allargar-me més, però no ho faré.
M’he quedat sense paraules al llegir-te… ha estat tot un plaer descobrir el teu raconet virtual. Hi tornaré