De vegades, té la temptació d’agafar pedres i començar a trencar vidres. Diuen que trencar vidres afluixa la tensió i ajuda a desfogar la ràbia. Aniria a buscar una casa abandonada, o un magatzem tancat, o una fàbrica ensorrada. Agafaria pedres que li cabessin a la mà, per poder creure que controla la situació. Sense mirar-les, els repasaria les vores i sabria si són rodones o tenen punxes, si pesen molt o pesen poc, si les ha de llençar amb força o amb un gest desmaiat. Mentre les repassés, clavaria els ulls a la diana i, sense dir-li res, li ho diria tot: vaig per tu, petita nosa estúpida, vaig per tu. I llavors, sense avisar, començaria a llençar les pedres, una darrere l’altra, fins que no quedés cap partícul·la de vidre sencera. Segurament, tornaria a casa més desfogada, sí. Però la petita nosa estúpida l’esperaria a la porta i, amb una rialla tan estúpida com ella, li diria: i doncs, què et pensaves? I entrarien totes dues, la dona i la nosa, de bracet, en una casa afectada de tristesa i de nostàlgia des que hi van posar la primera palada de ciment.
Com que, prop de casa seva, no hi ha ni cases abandonades, ni magatzems tancats, ni fàbriques ensorrades, la dona que vol afluixar la tensió i desfogar la ràbia ha recollit totes les ampolles buides que ha trobat per casa en aquesta tarda desesperant de diumenge. I, cada cop que n’estavellava una dins el contenidor verd de la cantonada, tancava els ulls amb fúria i, només amb els llavis, deixatava tota la lletania dedicada a la petita nosa estúpida: aquesta perquè ets estúpida; aquesta perquè ets inútil; aquesta perquè ets imbècil; aquesta perquè ets patètica… Si algú l’hagués vist, hauria pensat ben bé que passava el rosari.
En tornar a casa, ha vist que la molt imbècil de la petita nosa estúpida, a més d’obrir-li la porta, l’esperava amb els braços oberts. I totes dues, la dona i la nosa, han entrat a la casa afectada de nostàlgia i han anat a preparar-se una mica de sopar.
[@more@]
Aixo de les pedres ho feia jo a una casota vella pero ja no hi es! Una manera menys de desfogar-me!!!
Jo també he trencat vidres de cases abandonades i és cert que va molt bé per desfogar-se. El trencar ampolles de vidres en un contenidor verd és un bon subtitut, però et perds l’ espectacle de veure el vidre fent-se pols.
Millor trencar vidres que no pas desfogar-se sobre la nosa…
això de les pedres m’ha fet pensar amb l’Amélie, que les feia rebotar a l’aigua… la veritat és que no ho he provat mai, però això de sentir com les ampolles es trenquen al contenidor sí que et fa sentir millor. A la pròxima ja sé amb qui/què pensaré (gràcies!). Abraçades!
Estic d’acord amb l’Esfinx… la dona s’ha d’enfrontar amb la nosa pq deixi de ser-ho… no hem d’esquivar les noses, les hem de fer minvar, no?
Doncs jo guardaria les ampolles buides i llençaria la nosa al contenidor verd. No crec que sigui massa ecològic, però sí més pràctic, no?
😉
Estic d’acord amb Init. Perquè no fas desaparèixer d’una vegada aquesta nosa tan molesta?