Dunes i roques

El sentit comú em diu que no salti les dunes i que eviti les roques… El sentit comú em diu que no salti… i que eviti… Amb els anuncis, li passava igual que amb les cançons: que quan se n’hi ficava una al cervell, ja no la podia fer fora en unes quantes hores. Però aquell dia, amb la remor de fons d’un mar encalmat, sota un cel radiant, va decidir que si havia de conviure amb l’anunci, aniria fins al final. Primer de tot, li va donar la volta: el sentit comú em diu que salti les dunes i que no eviti les roques. I va saltar. I, després, no va evitar. Va saltar la duna darrere de la qual havia vist, quan baixava cap a la sorra, aquell cos nu que desafiava la temperatura hivernal exposant tota la seva impressionant bellesa als no pas més de sis graus de temperatura. Va endreçar-se la digital a la butxaca, no fos cas que semblés el que no era. Qui s’ho creuria, que anava justament a aquella platja a fotografiar gavines i algues mortes? Un cop guanyada la duna, va veure de nou la bellesa exposada al sol, una bellesa solitària, absent, lleugera, que li va encendre el desig i les ganes amagades massa temps sota un munt de flassades amb olor de desenganys. El sentit comú em diu que salti les dunes… (la duna ja havia estat saltada) i que no eviti les roques. Al peu de la duna, una família nombrosa de roques punxegudes semblava ben bé que l’estigués esperant amb les urpes eriçades. Que no eviti les roques… que no eviti les roques. I, en lloc d’anar a donar la volta, s’hi va llençar sense pensar. El crit que se li va escapar, en notar-se una d’aquelles roques clavades al cul, es devia sentir a la ratlla de l’horitzó. Aleshores, uns ulls que anaven de conjunt amb el color del cel, es van obrir amb mandra, mirant cap a les roques, on l’últim alè de desig havia desaparegut arrossegat pel dolor i el ridícul. Abaixa’t els pantalons, que hem de veure què ha passat aquí, deia ara una veu ferma que provenia d’un cos que feia només uns instants estava del tot abandonat a l’esquifida escalfor del sol d’aquell matí. Van baixar els pantalons i, a darrere, els mitjons, i les sabates, i el jersei, i la jaqueta. Tot va baixar, en aquell matí de dunes i roques. I després va tornar a pujar. I el desig també, sobretot després de veure que, al capdavall, no li havia passat res. I, a la nit, abraçats tots dos al sofà, es van fer un tip de riure quan va sortir l’anunci abans que en Mauri digués si faria fred o si la boira escamparia. I les flassades, aquella nit, van fer olor de dunes i de roques. I de mar. Però, de desenganys, no.

L’endemà al matí es va llevar amb el cap ple de l’anunci de "A mi, quan era petit, sempre me’n donaven dos". I es va tornar a ficar al llit més de pressa que el vent. Per si de cas.