Estic llegint Les bruixes, del gal·lès Roald Dhal, qui deia dels infants que "són sers semisalvatges en procés de civilització, per als quals els adults representen la imposició de normes enutjoses, ordres i prohibicions sense fi i que manifesten una decidida inclinació per allò escatològic, el riure sorollós o, és un dir, menjar amb les mans". Pel que fa a la segona part de la definició, no hi tinc res a dir. Pel que fa a la primera, ja no ho tinc tan clar. Perquè, cada vegada més, observo al meu entorn que qui pateixen la "imposició de normes enutjoses, ordres i prohibicions sense fi", són més aviat els pares en relació amb els fills i no pas a l’inrevés.
Roald Dhal va ser el precursor d’allò que ara es porta tant: les lectures per a infants "políticament incorrectes". Però, tot i aquest esclat de modernitat, es va aferrar al recurs de sempre: els bons molt bons i els dolents molt dolents. Com la vida, vaja, on de bruixes i bruixots n’anem molt ben servits.
[@more@]
Com a consumidora voraç de totes les obres de Roahl Dahl durant la infantesa, no puc menys que defensar-lo. La culpa sempre és dels pares. Es miri com es miri. Sempre hi ha alguna cosa que fan malament, o que no fan. I que consti que tinc dos fills i, per tant, assumeixo totalment la meva culpa en tot allò que no fan bé 🙂
Si sóc sincer no he llegit mai un llibre de Roahl Dahl.
Però si que és veritat que s’està girant la truita i sembla que cada vegada els fills impossin més la seva llei. Això durarà fins que els pares vulguin perque realment son ells qui tenen la paella pel màneg.
Jo m’estic llegint La República de Plató, però em sembla que no té gaire a veure.
Trobo interessant el concepte de responsabilitat universal. (per la Bel)
No conec l’obra del Roald Dahl pel públic infantil, però ara estic llegint la seva «Relatos de lo inesperado» i és molt bona, us la recomano 🙂