Ell va decidir que el dia del seu aniversari encetaria un blog. N’havia llegit un article al diari i ho volia provar. Maniàtic de l’ordre i de la mesura, també va decidir que només hi escriuria de les vuit a les nou del matí, just quan està sol al despatx. I va voler també que fos un secret. No ho diria a la dona, ni als fills, ni als companys de feina, ni als amics. No s’hi connectaria mai des de casa. Els dissabtes i els diumenges, l’oblidaria. I durant les vacances, també.
Ella, aquell dia, va escriure un post on es recordava d’ell just el dia del seu aniversari. Encara tenia a dins l’espina d’un comiat injust i fins i tot pervers. Ella escrivia els posts a les tardes i als vespres, des de la intimitat de casa seva. Els posts del matí no els llegia mai.
Ell va encetar el dip amb un objectiu infantil i absurd: que ella, algun dia, el llegís i es recordés de com se li va enfonsar el món quan el va deixar. I que l’enyorava.
Ella, després d’escriure el post de l’aniversari, va continuar pensant en ell, escrivint sobre ell, somiant en ell, patint.
Ell, cada dia, de vuit a nou del matí, li explicava com recordava el primer petó al peu de les muralles aquell vespre d’abril de feia tants anys. També li deia que no suportava la idea de morir-se sense tornar-la a abraçar.
Ell i ella van escriure’s posts uns quants dies, sense coincidir mai, sense llegir-se, ignorant-se, enyorant-se.
A ell, un dia, li van deixar un comentari: tu i "ella" faríeu una bona parella, amb tota aquesta collonada del primer amor. I aleshores ell va clicar l’enllaç d’"ella" i li va llegir tot. I un perfum d’abril el va envair i el va penetrar fins a replecs del cos que ni sabia que tingués. Maniàtic de l’ordre i de la mesura com és, va decidir que esperaria fins a l’aniversari següent per comprovar si era veritat que ella encara el recordava.
Ella, a l’aniversari següent, va tornar a escriure un post carregat de nostàlgia i de remordiments. I va recordar de nou el petó a les muralles. I es va preguntar una altra vegada si ell encara la recordaria.
I ell, aquell mateix dia, al cap d’un any just d’haver-lo encetat, va esborrar el dip. I mai més no en va tornar a obrir cap.
I ella encara escriu, encara recorda i encara espera.
I ell riu, ara sí. Maniàtic de l’ordre i de la mesura, cada dia, de vuit a nou del matí, llegeix la desesperació d’ella i sap que, si ell vol, on ell triï, i quan ell desitgi, la tornarà a abraçar.
I ella, mentrestant, va escopint culpes.
[@more@]
Un post fantàstic, molt bon inici de les gotes imprevistes.
Avui t’he trobat i avui t’he començat a llegir; el que fa la curiositat. El primer dia, em desitjares Bona Tarda, i vaig donar-te unes gràcies genèriques —no en sabia més, era nou. Ahir, em vas deixar un parell de posts encoratjadors; vagin les meves gràcies personalitzades —ara ja sé cercar. El temps —per molt que diguin, que si es busca, es troba— és un bé escàs, màxim per aquells que volen quelcom més que treballar, menjar i dormir. De moment, jo, no n’he tingut més que el just, per començar a tastar; de fins on he arribat, felicitats; un gran blog, el teu.
Si Ell i Ella visquessin junts (ho dic pel final de la història), Ell fora el perfecte maltractador psicològic de la violència de gènere. Ja sé que aquestes històries no ens l’hem de prendre al peu de la lletra, però el sadisme d’Ell (i ell riu, ara sí) no m’agrada, i que Ella HAGI DE SER SEMPRE la que té remordiments, tampoc.
Però és una molt bona historia. M’ ha impressionat, de debó.
Destil.la molt mala llet
No deixo de meravellar-me mai de com escrius. Ets la millor!
Però aquesta història m’ha recordat d’altres històries anònimes que han passat pel meu «balcó» i el final m’ha indignat. Com m’indigna sempre la perversitat humana,
Sí! Portava uns dies molt ocupats i no he escrit quasi ni llegit blogs. Avui estic malalt i el teu post és una gran re-benvinguda!
Segueix així i no expliquis mai la recepta!