(… continua). Un dia va convidar el nebodet a dinar. Només de començar, li va engaltar: "No siguis bacora i draga les safanòries, una aimina de fogassó i aquestes quatre fraules, que estàs massa abrinat i entomaràs cori-mori, escotiflat!" Potser un altre nen més despert s’hauria apuntat al joc i hauria fet com el seu oncle: inventar-se un llenguatge secret i continuar la conversa, com si parlar d’aquella manera fos la cosa més natural del món. Això, les criatures ja ho fan. Però el nen en qüestió, tot i conèixer el seu oncle de tota la vida, es va espantar de valent en sentir aquelles paraules que semblaven ben bé una amenaça, i va arrencar a plorar. En definitiva, el que li deia en Jofre era que no fos figaflor i que es mengés les pastanagues, el formatge i les maduixes, que estava massa prim i tindria un defalliment. El nebodet no va menjar res i mai més no va voler tornar tot sol a casa de l’oncle.
(Ara sí que potser ja no continuarà… I enjús, que fa pendís!)
[@more@]
Caram, Isnel, aquest cop t’has lluït. De debò, una feina molt curiosa, i ben feta alhora. El teu últim d’ahir, gairebé me’l perdo, i hagués estat una llàstima, perquè per a mi, és el millor de la trilogia.
Si jo hagués estat el nen, hauria agafat el mòbil (tots en tenen) i hauria avisat de seguida un metge d’urgència. Per sentir parlar algú i no entendre res, els metges són un bon recurs. M’hi hagués tornat amb mala bava, vaja… Je, je…
Jo vaig conèixer una persona que feia una cosa similar, però en castellà. Es considerava molt erudit ell i per dir les coses més senzilles, usava paraules d’allò més enrevessades. El resultat era tan críptic, que no hi havia manera d’entrendre res. I, a sobre, no tenia la gràcia d’en Jofre. Ni, per descomptat, la de l’Isnel.
Uf! M’he de llegir els 3 post amb calma!
Excel·lent, la trilogia. Se’t felicita, artista!