Aquesta tarda he hagut de tornar a Barcelona. I, després de la feina, avui sí, m’he deixat anar pels carrers, i més tard, envoltada de japonesos, m’he plantat davant de la Pedrera. I allà, enmig del blau de la tarda, surava la pedra, lleugerament prepotent, fantàsticament alçada. Me l’he endut cap a casa. També m’he endut taxis, bicicletes, coloms i aparadors. I una colla de petits parells d’ulls llaminers que em miraven des de les cadires d’una biblioteca plena de llum, al cor del Poble Sec. Ha estat una tarda molt màgica.
Però el vespre s’adorm massa ple d’enyorança. I la màgia s’esvaeix amb recança. La pedra somriu i perviu. I, poderosa i eterna, es riu d’aquesta meva petita màgia efímera de paper.
[@more@]
m’agrada que vegis somriures a les pedres…hi ha gent que només les fa servir per amagar-hi coses a sota..
muikis!
Ara entenc per què avui el dia tenia una olor especial, a Barcelona… hi eres tu! ;p
Pedres poderoses? eternes? Això està per veure …
Paraules efímeres de paper? Això també. Segur que en moltes memòries resten gotes inesborrables de tardes màgiques!
la màgia ha de ser així efímera, sinó ja no seria màgica, i me n’alegre molt que l’hages sentit i viscut aquesta vesprada Isnel, i gràcies per deixar-nos el rastre en aquest post. Per cert ara veig una pedra flotant pel cel i al damunt hi va algú.. no seràs tu Isnel, veritat? Bé per si de cas t’envie un beset allí vaaaaaaaa…… 🙂
àngel.
Part de la gràcia de la màgia rau en que sigui efímera… Moltes vegades els qui passem massa per Barcelona oblidem la capacitat de fascinar-nos amb tot allò que tenim, i cal trobar-te un grup de japonesos amb les seves càmeres i el somriure etern que duen dibuixat a la cara per mostrar-te que quelcom és digne d’admiració!
Petonets!
A mi m’agrada més la blavor de l’os, una mica més avall del passeig de Gràcia, on la pedra no sé si és efímera però s’assembla més a la Terra Mitjana 🙂
Estimada isnel:
Ara mateix m’importa una merda, la pedra (perdó: m’he llevat directe com una canonada). És que he descobert coses molt importants que passo a relacionar:
1. Fent cas dels experts, te’n surts d’allò més bé, posant fotos, i el teu bloc s’ha convertit en una meravella (que ja ho era, però ara més!). Artista, que ets una artista, casumdena!!!
2. La Trasto s’ha convertit en escriptora. Ja li he deixat algun missatget. Espero que el vegi. Vaig de sorpresa en sorpresa.
3. (La més important) M’estimeeeeeeeeeees i m’enyoreeeeeeeeeeeees!!! (no et facis la tonta, que ho he llegit molt ben llegit al blog del manel). Aiiiiiiiiiiii, el fluorescent de la meva cuinaaaa!!!
Ja està. Ja m’he quedat descansat.
Qui es pogués deixar seduir per la màgia dels racons d’aquesta Barcelona tan seva…
qui pogués endur-se aquestes coses màgiques… Algun dia potser vinc de visita a barcelona… mentrestant, seguiré sense veure-li massa màgia a la ciutat… Suposo que sempre volem el que no tenim
Isnel, que m’has trobat abans de que jo mateixa em trobés :-)! Ara ja és tot més o menys a punt, i sí que és més fàcil del que semblava. Passa sempre que vulguis, seràs ben rebuda i …crec que algun dubte te’l consultaré, gràcies per l’oferiment d’ajuda. Un petonet.
Apa, primera ficada de pota, ja veig que l’enllaç no l’he posat bé, vaig a provar de nou (novata que és una), perdoneu…
No la perdis mai, la pedra. Guarda-la amb la resta de coses precioses.
Isnel m’hauràs de dir el secret per saber com dur-me tot això, perquè he intentat entrar a una botiga i he volgut endur-m’ho tot però…no he pogut!!
…t’has fixat si la pedra té algun forat 😉
La Trasto ha llegit el teu missatget, Lloro. Ara no passa per la porta. 😉
(I vaja manera d’escampar les «nostres» coses, tu també…)
Però, va, vinga, una abraçada. I, sobretot, sobretot, «extensible»… Tu ja m’entens…
😉
La Pedrera és un dels edificis de Bcn que més m’agraden per diferents motius que ara no explicaré i perque vaig treballar al costat durant 5 anys i la veia cada dia.
Divendres m’agradrà molt veure tots aquests petits records en forma d’imatge que t’has endut del meu «poble».
Es el moment màgic que escapa, les sensacions eternes i extranyes ben endins. La tranquilitat i la calma. A mi normalment, després de la dosi de felicitat relaxada, em vé l’huracà de la vida meva. Y, de cop, el moment de melancolía es converteix en el moment melàncolic. Trist i ploraner.
Les pedres són eternes, poden perviure, fins i tot riure… però no sentirà les olors, no… que li’n falten de coses!
Ai, la màgia de les pedres d’en Gaudí…i els escrits potser són més efímers però fan passar l’estona, oi?