Com ahir, com demà, com la setmana que ve… Són dies moguts, aquests, amb aroma de llibres, de signatures i dedicatòries fetes sense temps per pensar-hi gaire, de rostres somrients, de preguntes i més preguntes, de petites biblioteques, d’aules de cadires mogudes, de carreteres desconegudes, de recerques al mapa… Si vols arribar a temps a pertot arreu no s’hi val agafar trens, o autobusos… Has d’agafar el teu cotxe, que per aquestes dates sempre fa olor de casa desordenada: un tros d’entrepà mig rosegat, una ampolla d’aigua encetada, els mapes estirats al seient del costat, l’agenda a punt de rebentar, les idees per a nous arguments que s’escapen volant si obres gaire la finestra, petites esperances, ànims renovats i un cansament físic una mica més dolç que en altres moments… I, sobretot, la sensació que no pots pensar en res més que en el camí que enfiles ben aviat cada matí… I ja toca. Ja toca aparcar els sentiments més agres i sortir a buscar-ne de més frescos, amb colors més vius, plens de lletres, i de personatges, i d’històries, i de petites satisfaccions. Tot i que sigui a canvi del cansament i d’un parlar sense parar al que no hi estàs gens acostumada. Per això, aquests dies, aquest silenci nocturn…
[@more@]
Ai, mare, m’agradaria veure la mirada que s’amaga darrere d’aquestes lletres, d’aquests posts que sovint traspuen una malenconia massa assumida. M’agradaria mirar aquests ulls i intentar copsar el desànim que sovint trobe en els posts. Qui sap, potser no hi trobaria res, però els posts sovint en van plens…
que la sort t’acompanyi al nou món al qual ja toca anar-hi… 😉
Doncs pinta molt bé, isnel, la teva ruta. La imatge d’aquells autobusos (records!), els entrepans a mig menjar i les presses per arribar, el mapa al costat, les idees anant i venint, les paraules compartides … I el silenci és el que permet el repòs, aquestes nits, per seguir endavant aquests dies …
Una abraçada [en una pausa massa llarga!] 😉
Els coneixes, eh jcr, aquells autobusos? Ai… Uf… Però res, ara pensarem en els entrepans a mig menjar i en les rutes per un país que cada cop em sembla més petit (hi ha dies que passo per comarques de les quatre demarcacions (=províncies) catalanes!!! Sort que m’agrada conduir…
I demà tornem-hi.
De fet, el silenci, ara que hi penso, és més diürn que nocturn… Perquè ja hauria de ser a dormir, ara, per anar bé…
Una abraçada…
hola Isnel! els inicis, els preludis… fer via i pel camí anar trobant una mica d’aire fresc per desemboirar les melancolies. Espere que la teua ruta et serà ben propícia i que tingues una estoneta tranquil·la per mirar per la finestra 😉
Aprofita aquests dies de canvi de ritme de vida Isnel 🙂 Jo pujaria al cotxe i em perdria, i potser no tornaria ni a casa a dormir.Benvinguts els dies en que el cansament es fruit d’una jornada encara que frenètica, plaent.
Aparcar els sentiments més agres?? Els has d’ enterrar!!! I boca avall, per si volen sortir, que encara s’ enfonsin més!!!
Quanta vida pot amagar-se rere un caramel, oi?
🙂
I avui et vindré a demostrar que durant aquestes hores fosques i calmes encara hi ha qui es rebusca a sí mateix en paraules alienes, dolçes o salades…
Una abraçada de bona nit 😉
Estic segura que aquesta ruta teva fa felices moltes persones que tot just aprenen a viure i desembolicar caramels, i coneixe’n els secrets, i fer preguntes a partir de la viva curiositat que els han desvetllat els ajuda molt.
Endavant, isnel!
no sé què dir avui… cuida’t moltíssim! 🙂
M’agrada molt veure’t així d’activa, amb ganes de sortir, de fer coses, de veure gent, de viure la vida, de passar pàgina, de deixar enrera amargors…
Però descansa també, dissabte t’espera un dia molt dur, pel mati al meu «poble», per la tarda al 17001…
Els llibres, com la vida, tenen moltes pàgines diferents, ets tu que has d’escollir quina obres…i millor obrir per on hi ha dibuixos i colors 😉
Ah, no! Jo no explico el que he dit!
El que he dit, ja està dit!
Caram Lloro, que radical XD
El que està dit, dit està! u_u
Doncs no ho entenc! Snif!
hehehe, faltava jo 🙂 és que m’havia quedat assaborint uns dels caramelest que em regalares l’altre dia i no ´se el trobana una miqueta més dols i ara veig per què. M’ha agradat molt, molt molt llegir aquest post, les ganes i l’espenta i m’ha agradat arribar-ne ara i llegir els comentaris, de tots però especialment d’aquells que us conec més i m’he sentit molt a gust. Avabe d’arribar de la feina cansat, però ara estic content, es com arribar al un café i trobar els amics, pentesilea, Arumbiaix, frederic, acollida, el lloro, el tristany.. no se´si em deixe algú. M’ha agradat trobar-vos a tots amb alegria 🙂 besets