El teu és un blog fresc, que destil·la optimisme, humor i, de tant en tant, com dius tu, "també t’hi poses sèrio". Al teu costat, ens hem estat un temps a Grenoble i ara a París, hem anat de concert dels Pets, hem treballat la nit de Cap d’Any, ens hem trencat el nas jugant a rugby i vam fer 24 anys el 19 de desembre. També, de la teva mà, hem dormit en un iglú i hem enyorat el temps en què fèiem de monitors. Hem menjat codonys fregits per acompanyar un magret d’ànec i hem cuinat un cake salat. Hem sabut que no t’agrada la impuntualitat i que un dia et vas quedar absolutament col·lapsat al costat d’una noia que duia una carmanyola taronja. Et busco els guants cada cop que ens dius que els perds i t’he fet cas quan ens aconselles que, amb un somriure, es viu millor. M’has fet venir unes ganes de viatjar a París que ni t’ho imagines. I, sobretot, sobretot, sobretot, m’ha emocionat com parles de la mare, tant si és per dir-nos que te’n vas al cinema amb ella o que t’ha omplert la nevera del pis en una visita de cap de setmana a la capital francesa. Amb tu, llegint-te, em vénen ganes de repetir allò que de vegades diem quan ens agrada la persona que tenim al davant: ostres, no canviïs mai! I, per damunt de tot, no ens deixis sense les teves cròniques parisenques, que són una autèntica delícia. Ah, i no despengis mai la foto, si vu plé…
En la meva particular categoria d’aquesta mena de crítica parcial, subjetiva, íntima i personal, tu, amb aquesta activitat tan potent i tan enriquidora que gastes, encapçales la categoria de "Viure amb un somriure és viure dues vegades, o tres, o cent…"
[@more@]
…a mi també m’agrada el seu optimisme, i la manera com li surten les paraules, i totes les aventures que conta 🙂
Genial la teva crítica, genial la seva web … i enorme la meva dolça enveja de poder viure a paris 😉
Jo el llegeixo molt sovint i m’agrada perquè m’agrada paris i com jrc penso que ho expliqes genial perqè no es gens facil parlar així dels altres, tan tranquilament, vull dir que fa la sensació que els coneixes de veritat.tens una psicologia molt bona.
quina descripció, crítica, més bonica se m’han posat els pèls de punta i tot!!!!!
, saps una cosa molt curiosa? avui he somiat que dibuixava a la sorra d’una platja les paraules GOTES D’ISNEL.. així amb els dits… molt estrany… un tros de somni molt curtet: estava amb una persona que no recordo m’ajupia i ho escribia.
Bé cosetes que passen.. tot i que la imatge era bonica… un dia d’aquests aniré a la platja ho escriuré, hi faré una foto i te l’enviaré…
bon dia!
Isnel… No tinc paraules per dir el que sento ara mateix… I segurament, no em sortiran ni les mes maques, ni les millors… He hagut de llegir tres cops el post, i m’has emocionat. M’afalaga molt. I com diuen molts comentaris, el que mes m’agrada, es la sinceritat em que m’ho dius. «M’has llegao» que dirien alguns. Molt cops em pregunto perque escric. Doncs crec que ara tinc la resposta. Pels de casa. Pels amics. Per vosaltres. Per tu.
Un peto.
I que sapigues que m’has emocionat.
Doncs després d’aquest preludi i altres comentaris ,només tinga un ratet passaré a visitar-te Kim. A més París , uiiii quina debilitat , quines ganes tinc de tornar-hi. Però ara de moment si la Isnel i Pentesilea donen tan bones referències el particular París del Kim ja em desperta la curiositat 🙂
besets Isnel :))
Ostres, encara no he topat cap dia amb la web del Kim, però… ara mateix vaig a llegir-la…