Avui no tinc cap imatge per acompanyar aquest escrit. I, encara que la tingués, segurament no em vindria de gust posar-la. Tornant a casa, després d’un sopar sentimentalment vitamínic (i gastronòmicament també), sobretot després d’un dia que havia començat embussat de mala manera, he trobat la Grisa estesa al mig del carrer, a pocs metres de l’entrada del garatge, enmig d’un bassal de sang, amb el cap aixafat, atropellada. Morta. La Grisa va arribar a casa farà cosa d’un any i mig, arrossegant tres gatets de no pas més d’un mes de vida. Venien d’una casa que els amos van tancar, deixant-la a ella allà, amb els petits, sense preocupar-se de la seva sort. Els gatets, que ja van créixer a casa, de seguida es van deixar tocar i amanyagar. Però ella, no. Mai. Quan venia a menjar, se m’acostava força, però en cap moment no va acceptar una carícia. Suposo que la seva història deuria estar marcada per un tracte més aviat problemàtic amb l’espècie humana i no en volia saber res, o ben poc. En aquest temps, ha gatinat vàries vegades, perquè no vaig poder atrapar-la mai per dur-la al veterinari i que l’esterilitzés, com he fet ja amb les altres que tinc (vuit gates esterilitzades fins ara!). Sempre he donat els seus gats molt aviat, perquè casa meva (i la meva economia) té un límit. Sabent, doncs, que si gatinava a casa no trigaria a quedar-se sense fills, aquesta vegada els va tenir no sé on, fa uns quinze dies. La vaig seguir vàries vegades, quan, després de menjar, se’n tornava allà on els devia tenir. Però no els hi vaig poder trobar. Aquesta nit, quan l’he agafada i me n’he anat camp a través enmig de la foscor, i l’he deixada embolicada amb un drap vell sota una muntanya de canyes que he arrencat amb ràbia, només podia pensar en els petits que la deuen esperar en algun lloc dels voltants de casa. He parat l’orella per si els sentia cridar, he anat amunt i avall del carrer, he inspeccionat un parell de cases en construcció, però no els trobo. Demà ho tornaré a intentar, però potser ja serà massa tard.
Ho sento, Grisa. Només vull que sàpigues que, al teu voltant, quan he arribat, hi havia l’Aulet, l’Okupa, la Neu, la Praga… Era ben bé com si, després d’haver-te acompanyat en el últim sospir, esperessin que jo arribés per treure’t d’allà al mig de l’asfalt. Quan t’he cobert amb les canyes (era massa fosc per fer un forat) també eren allà, mirant què feia. L’Aulet somicava. L’he hagut de cridar vàries vegades perquè tornés cap a casa… Algú podrà pensar que tot plegat és massa exagerat. Al capdavall, "només" eres una gata… Però ningú sap la companyia que em feu en moments buits i difícils… Adéu, Grisa…
[@more@]
Ho sento
uf.. mira q venia jo revolucionada i m’has fet tranquil·litzar-me… ho sento molt, Isnel, mentre la tinguis a la teua memòria, mai morirà! besades més fortotes que mai! 🙂
Mai he entès com algú és capaç de matar un animal i deixar-lo allà estès…! Ho sento molt, bonica… ànims!
Nomes dir-te que em sap molt greu, una abraçada i ànims!
El Lloro, la Trasto i jo, aquesta nit, mirant el cel, hem vist una estrella que encara no havíem vist mai. I l’hem batejada: es diu Grisa. I ens ha picat l’ullet quan tots tres, al mateix temps, l’hem anomenada.
Un petó.
L’instint de mare de la Grisa, va fugir de casa per poder estar a prop dels seus petits i que ningú li prengués el més valuós que ella tenia ara mateix….llàstima que un cotxe acabés amb ella mateixa. Ho sento Isnel, i sobretot ho sento pels gatets pfffff. Una abraçada.
Isnel, ho sento molt. No he pogut evitar que em caiguessin les llàgrimes i he agafat la lola, que estava dormint sobre meu, per abraçar-la ben fort. Espero que trobis els cadellets o que ells et trobin a tu, que també és possible si segueixen l’olor i el rastre de la mare i dels altres gats. Tant de bo… Una abraçada ben forta
Crec que tothom m’ha llevat les paraules de la boca… A mi també em sap greu tot això, i no veig l’exageració enlloc. És normalíssim el que sents, Isnel.
Ànims… i fins aviat!
uf.. ho sento bonica..
Fa estona que ploro. Ja saps, tarda de diumenge… I la mort de la Grisa encara m’ha fet plorar més, encara que sé que les meves llàgrimes no la faran tornar. Ho sento, Isnel… Un petó, maca
Trobaras aquests petits o be ells et trobaràn a tu, n’estic segura….aix! com m’agradaria ara ser bruixa i tenir un llibre ple de receptes màgiques perque us trobessiu….no et desanimis bonica, potser avui no apareixen però demà segur que si! Una abraçada.
Jo que venia amb tot el bon humor del mon, i m’he quedat tot moix… Sembla estrany el carinyo que els hi podem arribar a agafar… Anima’t guapa!!!
Anima’t Isnel!! Ja sé que son moments xungos…però hem d’aixecar el cap i mirar endavant! Ànims!!
Isnel vaig intentar deixar-te una abraçada ben forta anit però no em deixava, te la tdeixe ara, en moments així l’única cosa que podem fer és els amics és estar al costat de la persona que estimem i si amb això alleugerim una miqueta la tristesa i el dolor benvinguda siga la companyia. Besets ben forts a tu , i caricietes a l’Aulet, l’Okupa, la Neu, la Praga…
El petó de l’Okupa ha fet miracles, Isnel. Fes-li una tendra carícia de part meva…
Uffff! En sap molt greu, molt.
A mi el Brandi (un gos) també me’l van atropellar, a més em van fer pagar la reparació del cotxe (era un gos gros)… em va fer una ràbia… després d’ell encara vaig tindre l’Anís (me’l va matar un altre gos) i ara tinc la Lluna, però… mai l’oblidaré, era petita però… no ho sé, és una sensació estranya.
No és pas exagerat el que dius, Isnel. Ja saps que tinc dues gates i dues gosses a casa, per tant, sé perfectament el que sents. Ho sento. Li has fet un bon homenatge amb aquest post tan emotiu. Sembla mentida com podem agafar-li tant de carinyo als nostres animalons. Jo tampoc entenc com algú pot matar a un animal (encara que sigui per accident), i el deixi allí tirat…
que trist, isnel… no tinc paraules… ho sent…
Isnel: Es trist el que ens hi dius, però és maco com ens ho dius. No és una história qualsevol. És una història reviscuda a casa durant molts anys quan erem uns màrrecs, aquest que t’escriu i la resta de germans. L’últim en marxar va ser en «Charlie», i l’anterior, el seu germà «Xina». Dona’ls tantes carícies com els calgui als gatets que et queden. En silenci, t’ho agrairan.