Quan baixo a Barcelona, acostumo a deixar el cotxe en un pàrquing i després agafo un taxi. Amb el taxista d’avui hem parlat de divorcis i de casaments. Encara que, per ser sincers, haig de dir que ha parlat més ell que no pas jo. La conversa ha arrencat després d’avançar un cotxe ple de flors amb una parella de nuvis xinesos a dins. El taxista m’ha dit que avui la gent ja no es casa. He intentat contradir-lo tímidament. Però ell es mostrava contundent, rotund, convençut: "No es casen i fan ben fet! Aquests, perquè són xinesos, però els d’aquí no es casen". I m’ha explicat el perquè: "Els homes, per no haver de pagar una pensió i perdre el fill quan arriba la separació, i les dones per no haver de veure com l’home se’n va amb una bollycao de setze o de divuit anys quan ella ja en té trenta". I ha afegit: "A les dones de trenta anys no les vol ningú".
I m’he quedat arronsada, arronsadíssima, al seient de darrere del taxi, amb un somriure idiota pintat als llavis i als ulls. Uns llavis i uns ulls que, si hem de fer cas al taxista, ja fa temps (molt de temps!) que no mira ni vol ningú. I he pensat en el post que vaig escriure anit, tan de dins, tan visceral, cridant com una beneita que "avui tocaria fer l’amor". D’acord amb la tesi del taxista, ahir em vaig passar tres o quatre pobles ben bé, amb el meu crit forassenyat. Potser més quatre que no pas tres.
[@more@]
Isnel… no facis cas del que diu un taxista. Quina depressió ens agafaria a totes les que tenim trenta anys a les nostres esquenes!!!!
Hi ha ulls que fa temps que han passat dels trenta que diuen més coses amb una mirada que tot un cos sencer de vint-i-pocs en una setmana. Hi ha cossos que fa temps que van passar dels trenta que tenen força més gràcia que un bollycao. Hi ha coses força més importants que un cos.
I hi ha taxistes imbècils. Punt i final.
Conduir un taxi el fa haver vist molta gent i moltes situacions de tota mena, però en cap cas el fa més sabi.
Qui ha dit que les dones de 30 no les miren ningú? Potser aquest taxista el que no sap és que les dones tenen el seu millor moment a partir dels 35.
A tots ens passa, que quan tocaria però no toca, no toquem ni quarts ni hores. Al taxista també li devia passar, que li tocava i no. Per cert, si el taxista tingués tants kilometres de vida com alguns de nosaltres, no s’equivocaria tant amb les dones de trenta, ni amb les de quaranta, ni …
Dic el mateix que l’init, el taxista era imbècil. Però m’ha picat la curiositat… quants anys tenia el taxista? Perquè jo, amb la mala llet que em caracteritza quan em surten amb coses d’aquestes, i imaginant-me que el taxista en tenia bastants més de 30, li n’hagués deixat anar alguna del tipus: «Bé, a tu segur que no et volen ni les de 16 ni les de 30». Que m’imagino que deu ser la veritat. Com la fàbula aquella que deia que no les volia perquè eren verdes…
En moments així, no sé perquè, em poso molt violenta. Li hauria arriat una puntada de peu que hauria dut la marca de les sabates tatuades als ronyons durant tants dies, que el dia que la seva dona decidís que «ha arribat el polvo del diumenge», encara es recordaria de mi.
Ara m’estava enrecordant d’aquell llibre del Fernando Swarz (o com s’escrigui) que es deia: Cambio dos de 25 por una de 50, fent referència a això.
Això és perque no et coneixen a tu, deuria estar cec aquest taxista!
Has vist que ja m’han obert un web?
Ja ho he vist que el posa malament, però és que el pobre només pot escriure amb el bec i jo m’he ferit a un dit…
Bah!! Aquest taxista no sabia el que es deia. Potser té una mica de raó, ja que el fet de casar-se gairebé ha perdut el significat que tenia abans (abans, no casar-se i tenir fills era clarament un pecat, si no vaig errat…), i molts joves decideixen estar «junts» i punt, que al cap i a la fi és el que realment importa, no?
maremeua! jo vaig fer els 30 fa poquet i em va costar una mica acceptar-ho (ja se m’ha passat eh! :PP) si em trobe amb el taxista aquest li faig parar el cotxe i allà es queda! i la gent es casa, clar que es casa! i per què no? i per què no tindre el gust d’inventar-se una cerimònia pròpia per una cosa així sense haver de pensar que tot s’acaba? anda que… catxis amb el taxista de la porra…
Aquesta mena d’homes Isnel, ni escoltar-los, no són humans, no són del nostre món.
La pròxima vegada baixa inmediatament del taxi, qui diu taxi, diu qualsevol lloc on hi ha persones amb aquesta mentalitat. Fora, ben lluny. Pobres d’esperit.
Grrr…
Isnel sempre certera… no el celebro i tothom em felicita, bé… ho confesso, m’agrada.
Petons :))
Edat meva quan em vaig enamorar per darrera vegada: 24
Edat d’ella: 35
Actualment tinc: 30
Ellà està: a l’ordinador del costat. Al nostre estudi de casa nostra.
Qui se n’anava amb bollycaos? 😉
No conec cap col·lectiu que aplegui tants ignorants (en tot) com el gremi dels taxistes.
Com deia Salvat-Papasseit, «a les quatre parts del món hi ha pocs intel·ligents i massa savis».
Ah! Init, maco, m’has arribat a l’ànima (un altre cop).
i què sabrà el taxista?…
Si l’agaf li clavaré una bona fletxa al cul!!
Què s’haurà pensat?
S’ha de ser ben curt per dir tants de dois per segon!
supòs que no li has fet gens de cas, no?
😉
Hòstima, Lloro! Vols dir que no ho fas massa fort?
Jooooooooooooooooooo???
I ell, què???
Ell sí que es va passar set pobleeeeeeeees!!!
I a mi la isnel no me la toca ningúúúúúú!!!
Hum!
ais.. els taxistes són com una espècie a part, no? no, no.. els que són d’una espècie a part són els taxistes que parlen malament de les nenes de trenta anys.. apa!
abraçades bonica!
Hi havia un temps que agafava molts taxis, sobretot de matinada; per evitar converses absurdes, al final optava per fer-me l’adormit o el boig (i no em costava gaire, tampoc 😉 ). Enfi, a aquest en particular, ni cas …
ostres, quants tarats que hi ha pel món!! ni cas eeh nicaas!!!
molts taxistes es creuen amb l’obligació d’haver de donar-te conversa quan hi puges. em posa nerviosa, perquè a més no dialoguen, sinó que molts imposen la seva opinió perquè «aquí veiem de tot i parlem amb tothom i observem molt». clar, també, alguns, escolten la cope, i això és una manera ideal per deformar la realitat, per molt que la vegis de ben a prop. de tota manera, sort que el centro de investigaciones sociológicas no té la seu a teletaxi…
Tot això són topics que es repeteixen sense adonar-s’en. No cal fer-ne gaire cas.
Isnel, bonica Isnel, vols casar-te amb mi? Ja sé que no tinc dihuit anyets i no sóc un blollicao, ni tinc empreses peque després si ens divorciem arribat el cas puga passar-te la pensió suficient perquè pugues gaudir d’un vida de viatges en creuers i hote sde luxe. Però la boda la podria oficiar el Lloro,, el grumet ens portaria de viatge de noces en el seu vaixell, per paradisos i illes salvatges i el canari i la trasto farien de padrins, de segur que seria una boda xulísssima 🙂
No faces cas dels taxistes , és un tòpic que com tots els tòpics no tenen ni un bri de realitat .
bestes 🙂
Jo quan vivia a Bcn ni els hi dirigia la paraula quan pujava al taxi, prouta mala llet m’agafava simplement escoltant la cope com diu l’Elisenda o en el millor dels casos al Justo Molinero en radio tele taxi. Aqui on visc ara, com que som de poble, els taxistes ja tenen prouta a vigilar de no atropellar les gallines que van pel carrer soltes :), els taxistes no xerren…només et porten on tu els hi diguis.
Isnel…no baixis tan sovint a Barcelona, que veig que no et senta gaire bé … 🙂