Els pares joves i guapos de dos nens preciosos que van a una escola bellíssima del nostre país esplèndid m’han ensenyat aquest matí la fantàstica llista de meravellosos regals que els fills prodigiosos que van parir els han anat preparant aquests últims dies. De la llista, els pares portentosos han d’escollir un dels fabulosos regals que han demanat els extraordinaris cadells per haver acabat magníficament el curs. Hi ha de tot, a la llista: viatges, colònies d’estiu, bicicletes, airgamboys, mascotes vives, mascotes virtuals, dormitoris nous, entrades per Aquadivers, autocaravanes (reals) i, fins i tot, una Zodiac (amb motor i tot, i també real). Els pares meravellosament meravellats dels seus fills esplèndids estan tant o més emocionats que ells, triant un regal (perdó, dos, un per a cada fill) de la llista.
El fill gran té set anys, el petit, cinc i mig, i en Danilo, sis. En Danilo és guatemalenc, viu a Chichicastenango, no ha posat mai els peus en una escola i es passa el "curs" netejant les sabates dels altres. Una feina "bellíssima" per a un nen de sis anys, que, si li preguntéssim què vol per haver acabat el "curs" amb aquestes notes tan "excel·lents", segurament ens contestaria: betum i sabó. Betum, per no haver-lo de comprar ell. I sabó per poder-se rentar les mans abans de sopar.
És que es veu que ara està de moda fer regals als cadells per haver fet el que els tocava fer durant aquests "duríssims" mesos escolars. Pobres! Pobres d’ells, però, sobretot, pobres pares!
Demagògia, dius? Potser sí. Però se me’n fot, t’ho ben asseguro!
[@more@]
Sense comentaris (i sense demagògia), Isnel. Ja ho saps, un d’aquells posts que firmo del principi al final. Només m’empipa una cosa, que algú encara pugui pensar que hi ha alguna espurna de demagogia en presentar aquesta realitat com tu la presentes.
Suposo que és aquesta societat la que porta els pares a «malcriar» els fills. Jo tampoc ho puc entendre… quan era petita no tenia premis per treure bones notes, simplement era el que havia de fer, en canvi el meu cosí mes jove que jo rebia ordinadors i bicicletes si aprovaba tot… No crec que sigui una bona educació donar premis als fills per coses que no haurien de tenir premi.
Et contaré una trista anècdota del curs passat: una xicona de 3r de la ESO havia suspés 9 assignatures en la primera avaluació (no recorde si portava 10 o 11 matèries). Les notes li les vam donar l’últim dia abans de les vacances de Nadal. El primer dia de classe de gener, la xiqueta vingué al centre tota feliç en la seua nova moto, una scooter preciosa que no podia costar menys de 1.000 €.
Si em pregunten què està fallant en el sistema educatiu, hauré de dir que, en molts casos, són els pares els que s’equivoquen. S’equivoquen quan no desperten en els fills el sentiment de la responsabilitat: tal faràs, tal trobaràs, tan senzill com açò. I, a partir d’ací, tot va rodat.
Ho comparteixo de principi a final. I més encara si a aquesta història dels «premis per fer el que toca» hi afegim altres frivolitats com batejos, comunions, i confirmacions, comiats de solters en els que la gent es gasta milers d’euros, «posades de llarg», etc.
Massa sovint ens veiem immersos en tot aquest món, sense aturar-nos a qüestionar-lo, o fent-ho amb la boca petita. Llavors, un post terriblement lúcid et dóna un argument, i només cal de vegades un sol argument per dir que «fins aquí hem arribat amb tanta estupidesa». Demagògia? No, demagògia és dir que la nostra forma de viure passa per mantenir tanta tonteria!
No és demagògia, no. És la trista realitat.
collons isnel, com l’has encertat de ple, jo també ho veig aixó a la meva escola i és un disbarat pequè la canalla després ja no valora res, perquè nhi ha que les hi fan regals encara que no hagin fotut ni brot durant tot l’any i llavors sí que ja no hi entenc res.
Ho has explicat molt bé i molt clar i trobo que fa pensar molt en en Danilo i en què deuria pensar de tot aixó d’aquí, els nanos d’aquí ni s’ho plantegen i és una pena, però si els hi expliques es pensen que els estàs explicant una peli……….
Tens tota la raó! Jo me trobat amb «amics» (i ho dic entre cometes, perquè ja no són amics, ara són coneguts) que han acabat el 4rt d’ESO i ja els hi han comprat la moto… i no és que tinguin bellíssimes notes, sinó que simplement és un caprici més… Estic d’acord amb l’init, és la realitat… La societat fa pudor… pudor de calers cremats… arribarà el dia que ens adonarem que els calers no es mengen i quedarem fotuts.
Molts petons, isnel, maca! 😉
Això, quan jo anava a l’escola, era el pa de cada dia.
«Mis padres me van a comprar una moto si no me queda ninguna». I ara mira-te’l: 23 anys, dos nens ben grandets, i un carritu de la compra… Pobret!
He acabat sent l’única amb carrera universitària, dels 25 que erem… com collons ha d’anar el món, així?
PD: Els meus pares són tots dos professors, que es nota? 😉
Algú pot pensar que és demagògia però no ho és pas.
Hi ha pares (molts, dissortadament) que es pensen que estimular els fills és comprar-los regals. I és que fer-ho d’una altra manera (de manera responsable i eficaç) vol temps. Una cosa que, segons sembla, molta gent no pot «perdre».
Davant del panorama, a mi em vénen moltes ganes d’anar a ajudar en Danilo a netejar sabates.
Amb els fills prodigiosos que descrius, Isnel, no sabria pas de què parlar-hi. Amb en Danilo, sí.
Jo no recordo haver rebut cap premi per treure bones notes (i les treia). L’ única cosa que em van comprar els meus pares va ser un ordinador quan vaig començar a fer batxillerat (i era perquè el necessitava, per res més). Així ja no hauria d’ anar a casa dels altres a fer els treballs (cosa que ja m’ agradava, ja, però ho sentia pels companys, sóc d’ aquells que pensen que molesten fent aquestes coses). I mai em vaig sentir malament, per això.
Un amic meu està a punt d’ acabar el curs i volia que els seus pares li compressin un mp3 (ells li han promés que així ho farien). Finalment l’ he convençut que els hi demanés una guitarra, que en treuria més profit. Fet i fet, segurament li compraran les dues coses… Trist, molt trist…
Intueixo la teva implicació amb el tema que exposes. La millor manera de combatre la demagògia és aquesta: implicar-se a fons amb els qui pateixen i no tenen pràcticament res, que no vol dir donar-los el que a nosaltres ens sobra.
Tinc una amiga molt amiga que sovint m’explica amb emoció la tasca que estan realitzant en projectes concrets, dins d’una petita ONG. L’últim ha estat dotar d’equipaments bàsics (però amb els recursos d’allí, impensables) a una Aula/Llar de l’Institut de discapacitat Motriu a Quito (en realitat són els pàries entre els pàries). Ella ha viatjat sovint a la zona i coneix de primera mà les seves fretures, i ha rebut la impagable calidesa d’aquelles criatures oblidades de tothom, fins i tot dins del seu propi país.
Som una societat de nou rics i en patim totes les conseqüències. Ahir vaig veure un espai al 33 sobre això de les operacions d’estètica… sense comentaris. Fins i tot puc entendre que una dona gran que ha estat bonica o famosa de jove vulgui ‘allargar’ però que una noia de divuit o noi-n’hi ha algun-a de lletja?- es comenci a potinejar el cos, em sembla malaltís, i no per ella, sinó pels adults que li donen ‘suport’: família, metges, propaganda, empreses. El que passa és que la cosa s’encomana, fins i tot les famílies immigrants, quan es van establint aquí cauen en els mateixos paranys, regalets per al nen i la nena, sovint desmesurats. Respecte a donar el que sobra, em fa angúnia quan algú em diu, per exemple: jo no llenço mai la roba, la dono pel ‘tercer món’, i es queda tan ample. Crec que la cosa no té remei, a nivell individual potser sí, però més enllà. En fi, es farà el que es pugui.
Molt bé, Isnel, dura, on i quan se’n ha de ser. (Clar que si una sola família, és capaç de reunir les qualitats que descriuen tots aquests adjectius: guapos, preciosos, bellíssima, esplèndid, fantàstica, meravellosos, prodigiosos, portentosos, fabulosos, extraordinaris, magníficament; doncs, bé es deuen merèixer algun regal, no?)
Tens tota la raó del món (i pel que es veu, no sóc l’única que te la dona). De petita, ssempre he tret bones notes, i l’únic premi que he rebut ha sigut el «quadernillo» de deures d’estiu… I tornava a casa amb ganes de possar-li el nom i començar a fer-lo!!!
A més d’aquests pares que malcrien, també en té la culpa la publicitat, que ens convenç de que «necessitem» coses realment superflúes… i pensar que aquesta gent és feliç amb menys de la meitat del que tinc jo a l’habitació… (ara mateix em faig fàstic) Petonets!!
És que voldria dir tantes coses que no em surten les paraules, isnel… No pateixis, alguna estona ho faré. Ara només dir-te que me’n vaig a dormir amb el record d’en Danilo i de la teua tendresa en les paraules. Algun dia algú hauria de sacsejar-te una mica perquè sortís un secret. Bona nit.
Bona nit a tothom, i molt especialment a la floreta Isnel, gebra del meu tapís verd… Escolta’m: ¿Quants en quedem damunt del globus terraqui d’aquestos, que diem les coses tal com són (sense màscares, sense prejudicis, i sense embuts), i que a sobre ens pensem (equivocadament) que fem demagogia?. Ostres, es que a vegades em crec que estic fet tot sòl la travesia del desert…
Per desgràcia (o per sort, que també em va bé, vès) estic visquent aquesta situació que ens expliques de molt a prop, i què vols que et digui: moriré creient que hi ha coses que tenen tant de valor (però tant¡¡¡), que no se’n pot sapiguer el valor que tenen, i per tant, no es poden comprar ni vendre (per desgràcia de molts papis «tontos» i més fills «tontos» encara). Apa.
Siau, des del búnquer de nits (another one, amb molta pena per no poguer ser aquí). Petonets per a tots(es) (us trobo molt a faltar, què serà de mi sense poguer escriure…)… 🙁
ATENCIÓÓÓÓÓÓÓÓ!!!
LA NIT HA GUANYAT EL PRIMER PREMI DE TREBALLS DE RECERCA QUE DÓNA L’AJUNTAMENT DE LA SEGONA CIUTAT DE CATALUNYAAAAAAAAAAAAAAAAA!!!
EL PRIMER PREMI DE TOTA LA CIUTAAAAAAAAT!!!
AMB UN TREBALL FANTÀSTIC SOBRE L’HOMOFÒBIAAAAAAAA!!!
PASSEU A FELICITAR-LAAAAAAAAAA!!!
VA, VENIU AMB MI !!!!!!!!!!!!!!!
http://www.lamevaweb.info/568
Jo estic completament d’acord amb tu isnel, fa temps que penso que la nostra societat ens porta pel mal camí (o almenys per un camí fals). Probablement sóc més extremísta que molts i de moment consegueixo viure sense mòbil tot i que cada vegada més i més gent de la meva edat (i força més grans) ja en depenen…
Un punt que m’agradaria destacar si no us fa res és el fet que aquest tipus de pares no fan regals als seus fills sinó que es fan regals a si mateixos a través de regalar coses als fills. Amb això aconseguim dos coses genials per la nostra societat, dos generacions seguides de malcriats (uns que els malcrien els seus progenitors i uns altres que es malcrien ells mateixos)
I això no ens ha d’estranyar, són el mateix tipus de gent que es regala unes vacances quan estan stressats o que la seva il·lusió és fer més hores a la feina per després poder-se pagar una casa i un cotxe més grans…
Carai, i jo que en el meu post parlo dels dubtes que té una amiga meva de si li compra una moto, o no, al seu fill…. 🙁
Que no, Isnel, que no és això 🙂
Sino que al llegir el teu post m´ha vingut mala consciència. La meva amiga i jo, empanats en que si cotxe que si moto…i tu expliques la història dels nens guatemalencs…i clar.
Lloro, des de quan tens tu un punt i final?
Isnel, que dura ha estat la desconnexió! Saludets d’ahir (que te’ls tenia guardats en una capseta de fusta) i d’avui 🙂
Isnel: sí i no, com a resposta de «si volia dir una altra cosa» amb la frase «què serà de mi sense poguer escriure». La vaig escriure per un parell de raons, dels quals només en puc aclarir-ne una. L’altre és privada (personal i sortosament intransferible), i més endavant en podrem parlar, si vols. Com et deia, i fins entrada la setmana propera, no podré entrar per aquí amb l’asiduïtat d’abans, només per questions laborals. «No need to argue» em diuen «The Cranberries» cantant, però jo dic que sí, que potser sí, encara que potser aquí no és el millor lloc per tractar segons quines coses ¿oi?. Aquí hi han, com posa al capdamunt de la pàgina, «Gotes d’Isnel». Hi han, però, altres llocs. Tú ja m’entens. Grácies a tots(es). A reveure.
No sona bé, Isnel, bonica, no sona bé, gens, perque «la raò personal i intrasnferible» -aquesta vegada- fa molt de mal… Sigues feliç, tú que pots. Un petò. (Ja em disculparàs). 🙁