No puc mirar la pluja (efímera) d’aquesta tarda i no estremir-me…
No puc flairar la terra molla, i l’herba, i no tancar els ulls, i somriure…
No puc passejar per un món ple de paraules i passar només de puntetes…
No puc llegir un correu esperadament inesperat, i no dir-ho…
No puc deixar d’escriure…
No puc… encara no…
[@more@]
Doncs si no pots, no pots i el que no pot ser és impossible, que diria aquell. Quan sigui el moment, serà.. Un petó
Ho sabia… (Vine, que tinc ganes d’abraçar-te, segur que se’t sent l’olor de la pluja als cabells…) 😉
ei, que bé! 🙂 doncs si ara no pots, serà que ara no toca… ja tocarà… besets! i relaxada… oooooommmmmmmmm…. :))
Felicitats, Isnel! T’has estat gairebé 48 hores sense escriure res al teu dip! Ja estàs gairebé «desenganxada»! No, si, al final, acabarem tots a Dipaires Anònims: «Hola, em diuen Giorgio i tinc un problema.»
Val, ara seriosament.
Hi ha espectacles mil voltes més interessants que qualsevol dip, com ara eixa pluja que, mitjançant la fotografia, has compartit amb nosaltres. Cada gota és una lletra d’una cançò infinita, una nota sobre el pentagrama anàrquic de la gespa, una boleta de llana invisible perquè hi juguen els teus gatets, que, sens dubte, et dibuixaran somriures com tots te’ls desitgem.
(Gràcies per no fer-me cas i no desaparéixer!)
El pitjor seria si no poguessis altres coses… però això? Fes la teva, si hem d’acabar bojos i addictes, acabem-ho tots plegats!!
N’estàs segur, Grumet?
Diga’m si hi ha terra a sota!
Seguríssim!
A babord, Capità!
I sí que hi ha terra, a sota! Terra molla! I una gespa que enamora!
Doncs anem-hi!
Contramestre! A babord!
Lloro, tanca el bec, home, que ara hi anem…
Tratoooooooooooooooooo!!!
Ho has sentiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiit??? I diu que hi ha terra molla, i gespa, i jo ja veig un gateeeeeeeeeeeet!!!
Ai, quins nerviiiiiiiiiiiiiiiiiiis, ai quins nerviiiiiiiiiiiiiiiiiiis!!!
Posa’t guapa, va, vinga, pentina’t bé… i les ungletes?, com les tens les ungleteeeeeeeeees?…
Està bé que no pugues. Saps què, Isnel?, quan algú em pregunta per què escric, li dic: «escric perquè no puc deixar de fer-ho». I així és, la inèrcia dels moments, la rauxa que ens habita, és la que ens mena a escriure, a saltar, a ballar, a follar..i al que faça falta.
I jo em sent amb tot el dret d’exercir-la, d’excercitar-la. Què seria de la vida si no?
besets
Tratooooooooooooooooo!!!
Es diu Okupaaaa!!! Ah… ja el coneixes… ah… que tu també vols pessigolles… ah… que no te’n faig prou, jo, de pessigolleeeees?… ah… sí… que la Isnel és la Isnel… sí… és clar… ja ho entenc, jaaaaa…
Tratooooooooooooooo!!!
Es diu Okupaaaaa!!! Ah… que ja el coneixes… ah… sí… que tu també vols pessigolles… ah… però que no te’n faig prou, jo, de pessigolleees???… Ah… que la Isnel és la Isnel… sí… ja ho entenc… sí… i tant que ho enteeeeeeenc…
Isnel, bonica. Gràcies per ser aquí, de nit.
M’enduc la tripulació a dormir. Avui s’han llevat revoltats i no sé pas si agafaran aviat el son o em tocarà passar una nit «del lloro» (psssst… ho dic fluixet perquè si em sent… ui, si em sent!). Bona nit, maca.
Isnel, bona nit si encara maules pel mig de la boira humida de la nit… Acabo de llegir el teu últim post, i estic com el clown d’en Voltaire… No paro de somriure, però per dins se’m menja un no sé què que em deixa moix i trist… No sé si m’he explicat bé. Per una banda sí, però per l’altra, jo sempre voldré el millor per l’Isnel… Es fomut això de «l’escriure» compulssiu. I no em preguntis el perquè. Només us puc dir que si no ho fés, petaria. Hi ha qui fuma, hi ha qui xiscla, hi ha qui fa esport. Doncs jo estudio, llegeixo, parlo, i escric, vès… Avui he estat en un lloc «a sota terra», quasi bé un búnquer, i el primer que he recordat en sentir-me enterrat ha sigut com escriuria l’ofec que m’ha invaït. Llavors he entès el que li passa a l’Isnel… Un sí, però no… Dubtes de nit, i en soledat, vet aquí el problema… Bona nit, Isnel. I un petó (sense berenar i sense sopar que estic, vès…).
Uf Isnel! Si ho sé no faig broma. Seré jo en TdQ? Hi ha moltes pistes en contra, però mai se sap. Avui en dia no es pot confiar ni en un mateix. Si encara no ho has fet i vols fer una mirada aproximada de com ha anat la cosa pots entrar aquí: http://blocs.mesvilaweb.com/bloc/5859. Res que cridi especialment l’atenció, excepte les revelacions de qui et deia.
¿Saps quin és el meu millor sopar, Isnel?. L’aliment de l’ànima que prenc dels arbres que poblen el bosc del teu bloc, dia a dia, nit a nit. Fruits sabrosos, amb suc de lletres i dolçor de primavera feta relat d’Isnel.
Lo del «búnquer» (literal i anguniós) t’ho deia perque aquesta tarda he estat a «Can Penca-2», i no hi torno fins demà… No sé què en farem aquesta nit, després d’una setmana treballant en el torn del sòl com un mussol…
Nit fresqueta, després d’una tarda de pluja… Aquesta és la millor «colònia» que li posaria a algù… Bona nit, bons somnis, i bona lletra…
L’anterior, no el vaig ni comentar. D’aquest, em quedo amb la poesia que desprèn —s’ho val. La resta, és cosa teva, Isnel.
Hola guapa, tens la gespa divina, així ja la pots olorar tota mullada ja.
Si t’ensenyo la meva agafes una depre. Estic intentant que torni a la vida el cacho que tinc
però més aviat semblen patates paja. Això sí, tinc uns cargols de campeonato. Vius.
un petonarro.
No pots deixar de fer tot això perquè ets humana. No només estem fets de carn, ossos, aigua,… També estem fets de pols d’ estels i de sentiments. Un consell: mai deixis de fer el que no pots evitar fer. A mi també m’ encanta l’ olor de la terra humida, després de ploure… Una abraçada!!!
Isnel! No ens pots deixar! Perquè ara necessitem els teus posts…
No cal que ens comentis tots els nostres, perquè és una currada, però no ens deixis… 😉
Agur et dic,
érem a la trinxera
del desencís.
Has de seguir fent el que et surt de dintre. El que sents calma l’ànima. Terra mullada, goteig humit al terra, paraules que cauen a la gespa, i sembla s’endinsin al fang de la vida. Per clavar-se, per expressar tot allò que algú altre va pensar i no va saber dibuixar, que es el que tú fas…
Deixar d’escriure? Mai, em sents! Mai!
Jo pel que fa als blogs hauré de dir com algun company de feina «me estoy quitando». És una mica addictiu (però és divertit escriure, oi?)
Sempre arribo tard i tothom ho ha dit tot 🙁
I com ho faré jo ara per ser original???. De fet escriure al blog a aquestes hores es com portar a passejar els dits sobre el teclat, vé a ser com el costum de treure a passejar el gos però en versió treure a passejar els dits…però ara em fixo en els meus dits teclejant i , de fet, més que passejar, ballen…o salten…no sé com acabar aquest comentari jejejeejej 🙂
m’alegra que no ho deixis, Isnel.
jo no he pogut entrar a la blogosfera durant uns dies i la veritat és que ho enyorava. Potser també en sóc addicta, no ho sé… Se’m faria estrany tallar-ho de cop.
A reveure, Isnel 🙂
isnel,
com se t’acudeixi deixar d’escrire, et deixaré de llegir
(somriure)
no crec que ho facis… espero que no ho facis… impossible… no podràs, que va, no podràs
bé, suposo que ja em quedo tranquila perquè conec com és l’addicció…
Sempre hi ha quelcom a dir quan tens algú que ho vol escoltar
petons, isnel
Passi el que passi, Isnel, sempre, cal seguir endavant. Sempre.
Ostres, gràcies, JosepArnau! Una abraçada.