M’agrada acaronar-te de nou quan ja no estàs, ser-ne irreverent, inconscient, salvatge, dolç, irrespectuós, dòcil, pallasso, profundament tendre, tímidament masculí, sorprenentment intel·ligent, agossadarament irresponsable.
Aquest fragment és una mostra del teu últim post, de la categoria que jo qualificaria d’intimista. Però, per la teva estació, hi passen trens carregats amb tota mena d’equipatges: de cultura, de llengua, de solidaritat, de feina, d’amistats, de quotidianitat… Llegir-te és un plaer profund, esperat… Trobar-te a faltar és una bestiesa. Però dura poc. Perquè sempre tornes, sempre, robant temps al temps i deixant comentaris plens de paraules atapeïdes i de sentiments transparents. Llegir-te m’ha acostat una mica més a aquest país germà, incomprès i resistent. Llegir-te m’ha refrescat Plató, m’ha fet rumiar sobre la bellesa, sobre la pau, sobre l’amor. Llegir-te és un increïble bany de poesia, d’aquells que vénen de gust a les hores tranquil·les de qualsevol vesprada. I en hores enceses, també… Llegir-te és constatar que, al món, hi ha bones persones. Llegir-te és una autèntica delícia.
En la meva particular categoria d’aquesta mena de crítica parcial, subjetiva, íntima i personal, tu, i ja saps molt bé per què, encapçales la categoria dels "Sí, vull!"
[@more@]
No ho sé dir tan bé com na Isnel, ja ho sé…, però hi estic totalment d’acord amb el que diu.
Avui he recordat el vostre «Sí vull». Quines coses! Sí, abans de llegir això… :-O
I aquest post dels besos, l’he imprès i l’he mostrat a algú que per a mi és molt especial…
Aquesta estació de què parles, Isnel, és sorprenent, plena de vida…
I ell va passant per ca nostra deixant-nos joia quan comenta.
Només em sap greu espantar-lo, sense voler, de tant en tant 😉
quin homenatge tan bonic, Isnel! que bonic! 🙂
Quina cosa més bonica! És cert que ens deixa a tots bocabadats, ensucrats, enamoradíssims quan ens comenta… ains… Homes així no són de veritat, ja ho saps? 😛
ais aquesta estació.. ens acompanya sempre a tot arreu amb tant bones paraules que la seva companyia es troba a faltar quan no la tens.. i que he de dir dels seus trens! si sempre que pujo a un penso en mil històries que, segur, ell ja les ha viscut amb mi 😉
abraçades mil per tu, isnel, i pel cap de l’estació.. vaja: pel matrimoni més joiós de la blogosfera!
Eis!!! Molt bon comentari, Isnel!!! 😉 M’ha agradat que comencessis amb un fragment del seu blog i m’ha fet recordar a una persona molt especial… 🙂 Molt tendre!!
Petons!!
El millor elogi que puc fer a en Joan és llegir-lo sempre, cosa que faig. (Isnel, que ja saps que a mi em costa molt fer elogis, em fa vergonya , vol dir que el que he posat s´ha d´entendre com un elogi molt gros 🙂 )
M’agrada acaronar-te de nou quan ja no estàs, ser-ne irreverent, inconscient, salvatge, dolç, irrespectuós, dòcil, pallasso, profundament tendre, tímidament masculí, sorprenentment intel·ligent, agossadarament irresponsable.
Qui escriu això ha de ser forçosament tot això que dius, Isnel, i més, i més… i més i molt més…
Són gairebé les tres i mitja de la tarda, i fa calor (només ho diré una vegada;).
Només ho dire una vegada també açò. Sí vull! i ací entra tot, tot el meu cor, el que és, el que vol ser, el que no ha sigut, el que potser serà. Ací entra una dolça esgarrifança de silencis, de desitjos, de tristeses, d’alegria, del plaer de sentir el llebeig a les nits de tardor, d’intuir un bes, de crear una caricia i guardar-la, de tot allò que sou també vosaltres, de tot allò que reconec com amic , com germà, com a part del meu alé que em fa sentir-me viu. En cada lletra que hi he escrit estan els vostres noms, esteu vosaltres, tots i tot
Són gairebé les tres i mitja de la tarda, i fa calor (només ho diré una vegada;).
Només ho dire una vegada també açò. Sí vull! i ací entra tot, tot el meu cor, el que és, el que vol ser, el que no ha sigut, el que potser serà. Ací entra una dolça esgarrifança de silencis, de desitjos, de tristeses, d’alegria, del plaer de sentir el llebeig a les nits de tardor, d’intuir un bes, de crear una caricia i guardar-la, de tot allò que sou també vosaltres, de tot allò que reconec com amic , com germà, com a part del meu alé que em fa sentir-me viu. En cada lletra que hi he escrit estan els vostres noms, esteu vosaltres, tots i totes
Us estime a totes i tots, ho sabeu, i com jo , sé que ho sentiu des d’una de vegades certa estranyesa però ,com jo ,sabeu que és així. Permeteu-me no obstant aquesta xicoteta llicència. Isnel, m’has fet plorar, m’agrada plorar quan sóc feliç. Quan m’he fregat el dit sota els ulls però s’ha quedat una llàgrima que s’ha convertit en bes. Aquest bes és per a tu. :*) «No n’havien parlat mai obertament, d’aquella amistat, no calia.»
Ai, ai, ai, que el Joan se’ns ha emocionat, Isnel!
Ara l’haurem de fer baixar dels núvols per poder parlar amb ell! (Ei! Sense que s’enteri, tens molta raó amb el que dius, m’agrada molt passejar-me per la seva estació)