De petita, volia ser periodista. Avui, segons quins, senzillament m’han fet fàstic. A l’11S es queixaven que no hi havia imatges dels ferits. A l’11M van compensar la falta d’imatges de Nova York amb un festival de sang i de dolor absolutament impúdic. Avui, davant el mutisme prudencial de la policia britànica, els periodistes d’aquí s’estiraven els cabells. Posaria la mà al foc que, si només hi hagués hagut un mort, no haurien fet el seguiment de la notícia com l’han fet. Era vergonyós observar les ganes que tenien d’anunciar l’augment de les víctimes mortals.
Si tantes ganes tenen de parlar quantitativament de la mort, no sé pas per què perden el temps esperant els atemptats terroristes a les ciutats occidentals. Els altres 362 dies de l’any, la resta del món en va plena, de morts. Però tots plegats ens hem de conscienciar encara que els morts, d’aquí o d’allà, sempre seran morts. Igualment injustos. Igualment terribles. Igualment denunciables. Igualment iguals…
La meva petita flama de suport, de tendresa, de dolor i de denúncia, cap als morts de Londres, avui. En sigui un o en siguin cinquanta. I demà, a uns altres. I demà passat, i l’altre, i l’altre… als morts-morts de totes les guerres del món. I als morts-vius de totes les injustícies. I a lluitar per l’harmonia que algun dia ens hauria de reconciliar amb la vida. Perquè, si no, som tots els que ens anirem morint una mica cada dia (encara que ens vulguin fer creure que n’hi ha que sembla que es morin més que els altres…)
[@more@]
Doncs he pensat el mateix que tu, que, com corbs, estaven esperant el nombre de morts, sempre sol passar el mateix. Ara, per sort per als corbs, existeixen les fotografies via telèfon mòbil, els vídeos domèstics… Respecte al valor dels morts, hi ha una part humana, sempre ens afecta més allò més proper. Però també una part de manca d’informació a tots els nivells. L’altre dia llegia un reportatge sobre Argèlia, on surten d’una guerra civil dolorosa, que gairebé no ha tingut espai als mitjans. Abans d’ahir, crec, vaig veure un reportatge al 33 sobre els segrestos a Colòmbia, gairebé invisibles a nivell quotidià, aixì com els esforços que s’estan fent per millorar la situació. En canvi, cada dia veiem el Farruquito (?), la gent de la selectivitat. Respecte a l’Àfrica, cal dir que, al menys, sento parlar una mica de deixar-los guanyar-se la vida, reduint el proteccionisme als productes ‘nostrats’, com els agrícoles. Els ‘americans’ tampoc tenen la culpa de tot.
Bon dia Isnel, doncs jo soc periodista (espero que no m’odiis!) però estic d’acord amb tu. Si et dic que a la carrera (ui, ara faré memòria i tot) ens parlaven de l’agenda-setting, que és com el decàleg de temes que són notícia i no… i bàsicament venien a dir que si no hi ha mort no hi notícia…
Els mitjans ens expliquen els que ells volen, ens mostren la seva realitat, en aquest cas l’occidental. Els seus valors de notícia han d’acabar sent els nostres??? No debades en la carrera ens explicaven que els media són el quart poder (desprès dels diners, el govern i l’esglèsia… jo gairebé els posaria en el tercer o segon lloc ja).
Realment costa informar-se com cal… perquè ells manipulen la realitat (nomès cal veure l’exemple de la cobertura de les últimes guerres a l’Iraq, o als Balcans… la censura va ser bestial i ningú ho va percebre…)
No té gaire a veure amb la cobertura de les guerres, i possiblement els atemptats, però hi ha una web bastant bona que constrasta les notícies dels diaris catalans (i estatals crec). És sorprenent com pot arribar a canviar una notícia segons quin diari l’explica. Us la recomano, és: http://www.contrastant.net
Tota la raó.
estic cansadeta de posar-li preu a les vides, de no poder comptar els morts perquè ja en són massa.
Ahir mirava el Blair parlant i dient que detindrien als culpables i darrera seu, amb cara de mico (perdoneu, micos) hi havia en Bush i vaig pensar que només calia que es girés i el fes detenir perquè tenia el culpable allà mateix, a tocar de la mà.
És vergonyós que ens trobem amb aquest tipus d’informació i de la manera que es dóna a vegades fa por. No vull ni imaginar què passarà d’aquí a un any i mig… :S
Petons…
La gent es mira la tele perquè és morbosa de mena, i la mort és el millor morbo per posar en antena i tenir audiència…
Tens raó, noia. M’agrada això de «l’harmonia que ens hauria de reconcilia amb la vida». Massa dèries ens fan oblidar el que de debò importa.
Hola. D’acord que els mitjans d’aquí busquen el sensacionalisme. Però els dóno la raó en que a més morts, més noticiable. És natural i també ho fem tots, per exemple en accidents de trànsit, per un quasi no en parlaríem. També crec justificat que com més a prop és una desgràcia més ens afecta, i més faltaria! I millor que no sigui de gaire a prop.
Luthien,
La web de Contrastant és molt bona. I, mal m’està el dir-ho (ja que ho faig, que algú ho sàpiga), jo intento alguna cosa semblant, quan a crítica de premsa, al meu 2n bloc. Hi ets convidat, és a: http://blocs.mesvilaweb.com/lavacaquevola
I per què no ets periodista, Isnel? Què ets, doncs? Si no ho ets, tots ens ho hem perdut. Però jo em penso que sí que ho ets: una periodista exemplar de la vida en aquest món virtual de bojos. .
Espero noves entregues del diari d’estiu…
Ja ho diuen, que els «diaris d’estiu» tenen menys consistència. Quins diaris llegeix vostè? Amb quins informatius s’informa? Realment pensa que el mutisme és la solució? Creu de veritat que amagar els morts -especialitat Bush-, que el mutisme oficial, és la solució? És evident que si només hi hagués hagut un mort no haurien dedicat ni la meitat de temps i mitjans. Parlem de tots els morts, de totes les guerres? Escolti, em falten pàgines. Pàgines d’aquelles que només es llegeix un 10 per cent de la població d’aquest fantàstic estat que s’omple la boca amb utopies i recomanacions.