Quan els matins s’aixequen amb aquesta flassada de núvols endormiscats que mantenen hores i hores el sol entre llençols, i et fa mandra enfilar el camí del mar; quan tot allò que volies escriure aquest mes s’ha quedat inexplicablement als llimbs; quan se t’espatlla la màquina de segar la gespa i observes, impotent, com creix una selva més enllà del porxo; quan no tens gana, però menges, i menges, i menges… ; quan has d’enterrar un gat (un altre) que, sense cap motiu aparent, ha vingut a morir-se al peu de la finestra de la teva habitació; quan no tens ganes de llegir, ni d’escoltar música, ni de sortir a donar un volt; quan estàs massa pendent d’un miracle; quan trobes a faltar "perduts"; quan un enyorament sense seny i sense límits se’t fa present a cada instant en forma de blaus impossibles; quan t’adones que després d’un dia inútil n’arriba un altre, i un altre, i un altre…; quan ho vols disfressar tot de paraules buides i t’adones que no te’n surts; quan el paisatge que veus des de la finestra notes que cada dia està més mort; quan se’n van les ganes de gairebé tot, perquè gairebé tot ha esdevingut una excusa perfecta per no fer res… aleshores sí. Aleshores decideixes que ha arribat el moment de perdre definitivament el temps.
[@more@]
🙂 Ho sento Isnel, sé que el post és trist, amarg, però no he pogut més que deixar anar una rialla al veure la foto: Tu fent puzzles?!!! jajajaja
Ara, pel que expliques, ja saps que en penso: visca perdre el temps durant les vacances!!!
Si, és cert…
I perdent el temps, de mica en mica, van marxant del cap els pensaments grisos, i sense adonar-te’n, en van venint de més alegres, i no, tu encara no t’adones del somriure tímid que se’t desperta, i segueixes, inconscient, perdent el temps.
No és fins que et veus en un mirall que et sorprèns amb una rialla…
-Déu meu! Aquesta sóc jo?… i tornes a riure… i mires per la finestra i t’adones que en Toni Nadal ahir es va equivocar. Encara podràs aprofitar una estoneta de platja.
Abans, però, amanyagues una miqueta el gatet que va neixer l’altre dia…
i és que si no perdem el temps en vacances, quan ho farem? 😉
la major aficionada als trencaclosques que he conegut mai és ma mare. Jo tinc un sentit nul de l’espai i totes les peces em semblen iguals i mai en la vida, ni en la més llunyana infància, he sabut fer un trencaclosques. Aquest de la imatge és del seu estil. Quasi gosaria dir que en té un igual per casa…
xiqueta… el meu Manolo diu en una cançó: nunca el tiempo es perdido.
No et responc amb les meves paraules, sinó amb les de Josep Pla:
«Us feu càrrec de la satisfacció que produeix mirar un rellotge i poder dir: “Només han passat cinc minuts!”?
És una cosa tan profundament agradable com tenir la sensació que el temps no camina tan depressa. Això costa una mica de comprendre. Si s’hi arriba, és de gran utilitat per a passar la vida sense neguits. La persona que arriba a poder dir: “He passat un dia meravellós… m’he ensopit deliciosament…”, és una persona sàvia, de molt consell i d’excel•lent companyia.»
Segons la teva particular visió de perdre el temps, jo fa tant que el perdo que ja ni me’n recordo… El que ens diu nilex que deia Pla és boníssim. Llegeix-ho isnel tantes vegades com faci falta fins que t’ho creguis perquè realment tu sí que ets una persona sàvia, de molt consell i d’excelent companyia. ni t’ho pots imaginar, la companyia que ens fas amb aquestes paraules «buides» que dius. Buides de què?
doncs jo crec que per fer puzzles, jugar al Tangram, …
no em sembla perdre el temps ben al contrari isnel,
es va omplint el temps jugant, divertint-te d’una manera
més introspectiva i a més un s’ho passa molt i molt bé.
A mi m’encanta fer els puzzles de Morillo (em sembla que es diu així),
els que tinc els he montat i desmontat més de 4 vegades, tinc el del castell i està plè de detalls
que vaig descobrint a mesura que els torno a montar.
Un beset per a tu Isnel,
per cert com has pogut fer el puzzle sencer si veig que t’han sobrat peçes, no hauràs fet trampes
intentant encabir-les amb força oi? 🙂
Morillo és un dibuixant de còmics!
Es veritat miro massa ràpid,
estàs bé isnel?
la meva pregunta ha estat una indiscreció, disculpem
t’agrada en Calvin & Hobbes
o els Mutts (és un gatet i un gos i el peix Sid),
un pet_net
Ja em disculparàs, Isnel, però jo sóc dels que pensen que el millor que podem fer, amb el temps, és perdre’l. Allò que alguns consideren perdre’l, vull dir. En un món on tot són presses, competitivitat, veure qui acaba abans, qui arriba abans… perdre el temps s’ha convertit en un privilegi només a l’abast dels escollits. I sí, tal com t’han dit per aquí dalt, Pla tenia molta raó. Badar. Te’n recordes. El millor exercici que es pot fer, segons ell: badar.
I no és maco, a vegades, perdre el temps? Mirar per la finestra i quedar-te mirant a fora hores i més hores… Immòbil… 😛 A vegades, va bé!!! 😀
^_^ Isnel a mi m’agrada perdre el temps passejant per les selves… com dius que en tens una més enllà del porxo doncs si et sembla bé i em deixes jo hi vaig a pasturar una mica i si vols et tombes mentre per allí i jo et contaré històries d’oragutans valenst, ocells de mil ales, lleopards capriciosos i sargantanes xafarderes i ja veuràs com perdre el temps es converteix en sentir el temps ^_^.. ho sent pel gatet ^_^ .
Quan passa tot això, no t´agrada agafar el cotxe i explorar caminents i carreteres noves que duen a poblets?. És el que feia jo quan passava els estius a la platja de Santa Cristina (la de l’ermita, la conèixes?). També m´agradava anar a un poble de l’Empordà que es diu com jo ( V……ó) i imaginar-me com eren els meus avantpassats fa segles…També els hi agradaven les formigues?, tu qué creus?…potser no estaven tant de punyetes, oi? 🙂
Isnel, Santa Cristina és entre Lloret i Blanes, entre cala Boadella i cala Sant Francesc.
Les formigues no sé si els hi agradaven, però un avantpassat meu va descobrir una aranya, a casa en deien «l’aranya cega», perqué van decidir que era cega. La va trobar a una cova i li ciència li va posar el meu cognom. Un dia la vaig veure a una exposició…i era molt petita, era una merdeta d’aranya, vaig tenir un desengany 🙁
(el que dius dels comentaris, jo no n’he tret cap, no són dos que et van sortir com anònims? )
La platja de Santa Cristina és aquesta:
Santa Cristina
Això de l’aranya que porta el meu cognom es veritat, però acabat amb la terminació «i»…coses de la ciència.
(un dia explicaré la meva parenta que passejava una cria de porc senglar per barcelona, com si fos un gos ) 🙂
Què maco, i què enriquidor, és perdre el temps…
Jo estic en ple compte enrere abans de començar a perdre el temps (almenys oficialment). Demà, abans de sortir de l’oficina/presó, diré adéu a la grapadora, als post-its, al boli blau i a la carpeta de dur expedients, i m’hi posaré a consciència. A perdre el temps quinze dies.
Ei… quan he vist el títol del post m’he quedat clavat a la cadira… em sonava el títol i no sabie de què.
«saludus» !
«quan el paisatge que veus des de la finestra notes que cada dia està més mort…»
No serà senyal que es hora de canviar la finestra pel finestró d’un vaixell, o per la panoràmica des del punt més alt de l’Everest, o pel periscopi d’un submarí? En la varietat està el gust, xiqueta, i el jardí més bonic de la casa més acollidora, arriba un moment que es fa d’una monotonia… 🙂
(Algun dia em llevaré aquest remaleït vici de donar consells a tothom i totadon? Si és que sóc pitjor que donya Elena Francis!)
sempre, isnel, ma mare sempre acaba els puzzles, enormes, quantes més peces millor. Només amb un li va posar marc i el va penjar (una casa de fusta molt maca amb jardinet) Però és que ma mare sempre acaba tot el que comença…
I quan els acaba els desfà i a la capsa i a per un altre! en fi… cadascú…
Perdre el temps? Qui diu que no fer res és perdre el temps. Perquè no acostumar-se a dir «guanyar» el temps si el pressumible «perdre» ens du a activitats tant… Jo no faig puzzles, quan estic com ara tu, faig motscreuats dels diaris… I dóna una satisfacció acabar-los!!!!! (un de cada deu, no us penseu) Algunes definicions són genials.
Aqui n’hi ha una: «Més útil prop del fogons que no pas en un camp de futbol»
(M _ _ _ _). A veure si la endevineu!
sempre he dit que m’agradaria tenir temps per avorrir-me
aquestes vacances volia aprofitar per escriure, pintar, visitar amics,… però em sembla que no faré res de tot això… si puc (i el trobo) llegiré un llibre i per a mi ja serà prou esforç, ja què m’avorreix llegir…
i la resta de temps el deixo lliure perquè caigui com vulgui sobre meu… pluja fina o torrencial, tan se val
(ja em queda molt poquet per acabar la feina)
una abraçada, isnel
(misto, ignatius, misto…a veure si no dormiràs a la nit …jejeje…)
si, ja t’he entès, ja sé que no és el mateix…
però jo si que dic que «jo vull avorrir-me» (però no perdre el temps, que això ja es perd prou fent milers de coses que no ens fan falta)
i sí, és «misto», isnel…(ho tinc clar, perquè conec a l’ignatius)
(aquí al maresme també ha fet un ruixadet)
(torno perquè em sembla que no s’entendrà si no ho explico)
quan dic: «jo vull avorrir-me»
…és que recordo quan era petita o joveneta, que algun cop m’havia avorrit i era llavors quan tenia la sensació de que «la vida és molt llarga»… fa molts anys que ja no tinc aquesta sensació i cada vegada va a menys
🙂
Tot això, crec, és depressió estival, la calor i l’activitat a mitges -tothom està escampat, no hi ha marxeta- ens produeixen efectes melancònics, com si tot plegat fos una llargaaaaa tarda de diumenge.
Un misto, en futbol, és quan un jugador xuta, no toca la pilota i la cama se li en va cap a una altra «galaxia»… La Mar és la punyeta… podia haver donat una mica més de temps a la colla no? Aixxx la Mar!!!!
De vegades també tinc aquesta sensació de perdre el temps i penso que cony fotu aqui lluny de la familia, de molts amics, d’antics amors, de carrers estimats, d’olors d’hivern, de cels ennuvulats… i m’ofego en la calor de l’estiu, en el sol abrasador i a la meva ment s’em fa un garbuix d’idiomes, de sensacions, d’experiències viscudes i faig meva aquella frase de la Mafalda: Que paren el mundo que me bajo!
i llavors, en lloc de fer un puzzle, com tu, surto al carrer a buscar algú amb qui compartir una estona de desinhibició (jeje), que em fasi oblidar de tot i, sobretot, de mi. (m’estic posant massa seriós ultimament)
ai m’estava petant de riure amb els comentaris,
tothom va al seu rotllo és genial, m’encanta!
i tu Isnel has pogut passar més bona tarda?
és veritat és com una sobretaula 🙂
m’agrada, de fet m’agrada molt aquesta idea,
t’imagines: en canvi de posar Comentaris
podriem posar el nom de Sobretaula.
m’alegra saber que has tingut una bona tarda
i un bon acabament del dia.
Si, aquest dies aniré descalça, vés a saber igual
alguna estrella o estrellada em duu sabates noves.
Merci, per aclarir-me lo de St. Llorenç
Bona nit Isnel,
que tinguis dolços somnis
i un suau despertà
Ai Isnel, hauríes de saber que a mi NO SE’M PODEN FER AQUEST TIPUS DE PROPOSICIONS perquè tinc massa temps lliure, i se me’n va massa el cap jajajaja
Blanenca, Santa Cristina no és la que es veu en primer terme, sino al fons, però no per això deixa de ser Santa Cristina, no?. Les dues cales són precioses.
…ademés les fotos que es troben al Google, on surt només Santa Cristina, són molt petites i mal fetes i aquesta que he posat és molt maca i expresa millor la bellesa de la zona.
Ja veig que la «morriña» pot arribar a qualsevol i en qualsevol lloc…
Petons. Carminya.
Perdre el temps i sentir com rellisca de les mans.
Molt millor enterrar-lo a ell que a una colla de gats…
Que jo sàpiga no n’han fet pas trencaclosques, però jo soc més fan d’en Cuttlas… què bo és !!! Encara que no li faig fàstics al petit Calvin i la seva imaginació desbordant…
Per altra banda, si algún/a aficionat/da als trencaclosques gosa acceptar un veritable repte, el/la convidaria a posar una mica d’ordre al (caòtic) pis on visc. Quan cada peça estigui al seu lloc em comprometo a emmarcar-lo. 😛
petons i coses
Volia dir el pis, Isnel, però ara que ho dius qui de fet es mereixeria l’honor de viure emmarcat després d’aquesta gesta seria l’aficionat/da als trencaclosques… Emmarcat i amb una coroneta d’aquelles que porten les miss. Apa.
·_·’
Perdre el temps?? O aprofitar-lo!!!! T’ agrada fer puzzles? A mi el que m’ agrada és mirar com els munten, perquè tinc molt poca paciència. A més, al final, sempre acaba faltant alguna peça (a mi em passava i em posava histèric). Un dels meus germans va aconseguir muntar un de 3000 peces i ma mare el té penjat, emmarcat, al menjador. I saps què? Doncs que als de la botiga de marcs se’ ls hi va desmuntar i el pobres van haver de muntar-lo de nou, ells solets. Van trigar bastant en tenir-lo emmarcat… Pobrets… xDD
No, no és fàcil saber perdre el temps. Sempre ens han dit que el temps és or, idò així, qui perd el temps sembla que perd diners. Saber perdre el temps és tota una lliçó de viure; de saber entendre la vida…
Zizou, ja hauries de ser al llit que demà t’esperen prest, de bon dematinet, a Sineu (segons m’acaben de telefonar)
A mi em torna a passar una cosa ben curiosa amb això de perdre el temps. Quan no en tinc tinc ganes de tindre’n per predre’l i quan en tin per perdre faig tot un repàs de coses que vull fer quan el tinc per perdre i al afi no acabe fent-ne cap… és més o menys aixo el que volies dir Isnel? Els trencaclosques m’agradaven de menut ara no sé si en tindria la paciència necessària per fer-ne però saps com m’agradaria perdre una bona mica de temps? jugant als escacs …fa un munt que no hi jugue i mira que en tinc ganes 🙂 Besets