En vaig quedar tan farta, quan anava al col·legi de monges, del vocabulari místico-religiós-repressor-opressor que s’hi donava, que durant molt de temps no vaig fer servir cap d’aquelles paraules que m’havien amargat tant l’existència en uns anys en què tot hauria d’haver estat molt més dolç i molt més divertit.
Però avui m’he despertat amb els miracles clavats al cervell. I me n’he anat corrents a fotografiar la mimosa morta per la glaçada d’aquest hivern i les "mimosetes" que, tot d’una, han crescut al seu voltant, quan jo em pensava que ja només serviria per fer una mica de llenya i para de comptar.
També he capturat la imatge d’uns clavells de moro, grocs com el sol de juny, reminiscències d’uns que vaig plantar l’estiu passat, que creixen enmig del blau de les petúnies d’aquest any i se’l mengen.
I d’aquí a unes hores abraçaré una amiga que he fet a Internet (un altre miracle, si tenim en compte la meva timidesa gairebé malaltissa) a cop d’escriure dietaris en hores baixes i, de vegades també, en hores (potser) massa eufòriques.
Però el miracle més miracle de tots va arribar ahir al migdia, en forma d’una trucada telefònica que semblava ben bé que tenia connexió directa amb el cel. Ja en parlarem, ja… I tant que en parlarem… Però serà més endavant…
(Perquè després diguin que demanar desitjos cada cop que cau un estel és perdre el temps…)
[@more@]
Ole! Ole! M’alegra veure’t tan contenta. Així, anit, encara vas veure alguna pluja d’estrelles i li vas demanar algun desig? Per ací estava tot núvol…
bon dia isnel! això de les plantetes si que és un miracle. Jo els dic les supervivents. D’aquelles que creus que estan mortesi un bon dia comencen a traure flors. A mi em va passar l’any passat amb unes efímeres frèssies que vaig plantar, van florir i van morir quan tocava. Però la cebeta continuava en la terra i aquesta primavera van tornar a traure flor. Llàstima que jo no estava en casa per cuidar-les i van durar molt poc. Fa un parell de dies vaig transplatar una planta que estava moribunda i em vaig passar el dia que semblava que estava amb un malalt en la UVI. I no saps com s’ha posat en dos dies. Impressionant! Bé, em calle, que quan parle de plantes em donen corda…
A gaudir dels teus miracles!
Ho veus, dona? Tan preocupada que estaves per la mimosa i mra quina esplèndida cadellada que t’ha fet, ara però les hauràs de triar que si no se t’ompliràtot de mimoses i no hi podràs plantar res més. Saps que els teus posts semblen un ascensor? ara pujo,m ara baixo, però no t’ho prenguis malament, que està molt bé. A mi també m’agrada veure com somrius. Abraçades.
Per cert, jo també tinc mals records del vocabulari i de moltes altres coses del meu temps amb els capellans. em sembla que ja havies tocat el tema un altre dia. Però mai sobra recordar-ho de tant en tant. Més abraçades en un dia lluminós. 🙂
Aquestes mimosetes se’n diuen bordalls. No som ningú per donar consells: jo faria de plantar un arbre més de la terra estant; veient la foto em sembla que un garrover, una alzina, fins i tot, un magraner encaixarien més amb el paisatge. Només és una idea.
Doncs jo sí que sóc partidari de les mimoses, l’olor és molt bona. Les gardènies, les magnolies, les glisines, les mimoses i els llesamins són els millors olors per un jardí. Ah, els clavells de moro són molt fàcils de reproduir, de seguida s’escampen per tot arreu i germinen. Les trucades també és reprodueixen per llavors, crec 😉
Jo ahir a la nit no vaig poder veure la pluja d’estels, tot i que m’estan «amaxacant» de que és avui el dia que en cauran més, jo ja fa dies que en vaig veient caure (quan no està tapadet). A veure si aquesta nit tenim sort per aquí i tenim un cel ben serè, que ja en tinc ganes de veure’n algun, ni que sigui per recordar el meravellós estiu de l’any passat…
Molta llum! i siauus
Ostres hehe merxi per dir-ho que avui potser se’n veuran a la tarda…
I això dels desitjos….ho vaig provar l’any passat, i res…potser eren desitjos «molt desitjos», noxe…
Jo , a part de tots aquests miracles, vinc a anunciar a la isnel que n’hi ha un altre. És http://lmewmon.com. Si! Visita’l wapa! (i si vols actualitza’m l’enllaç!) 😉
Un petoo!!
Doncs sembla que sí, que els miracles existeixen en petites coses del dia a dia. No és un petit miracle mateix poder despertar-nos cada dia i veure brillar el sol?? Jo també m’ alegro de que avui estiguis contenta. Encara tens la sensació de perdre el temps? Espero que no…
Una abraçada ben forta!!!
La cosa meva és la geologia, avis abans de naufragar: jo hi sembraria un llorer en el lloc de la mimosa. El llorer té fulles tot l’any i, a més, són útils per a la cuina. Si tenen aigua i ombra es fan grans i esplèndids, i sinó, tampoc passa res: es fan com una mata majestuosa. Prova amb un llorer, no et sabrà greu.
m’alegra veure’t contenta Isnel,
de segur que les estrelles estaran ben contentes,
avui, precisament estic en hores baixes
però espararé la nit perquè em donguin alguna alegria
Estic amb l’ai al cor i serà el primer que et preguntaré aquest vespre! I no vull un: ja t’ho explicaré, pr resposta! 😉