Tot ha estat després de passar per la tertúlia del cafè més entranyable que corre per aquí. Dins d’un text terriblement bell, he descobert la paraula: marfondre’s. Segons el Diccionari de l’IEC: Perdre les forces, el vigor, esllanguir-se, fondre’s.
És bonic descobrir paraules desconegudes. I aplicar-les: la tarda d’aquest diumenge es marfon sota un cel dubtós, a estones esbravant-se a cops de tramuntana, a estones carregant-se de núvols espessos.
M’agrada penetrar en l’univers de les paraules, posar-me l’escafandre lingüístic i bussejar sense presses. L’univers de les paraules fa molta companyia quan intentes no marfondre’t.
[@more@]
ja en som dues; dues a les quals els agrada passar pel Cafè den Litus, aprendre paraules noves…
Però no et marfonguis massa, si pot ser…
Et volia fer una frase utilitzant el «pla», però no m’atrevesc 😉
i jo pla que deixaré de passar per aquí a llegir el que hi dius…
(he dit que no deixaré de passar-hi, no?)
Celebro que aquesta tendència per les paraules no sigui només dels qui som lingüistes. El món de les paraules és tan apassionant com ric: la formació de paraules, la dialectologia, la toponímia (i l’antroponímia), l’etimologia… De fet, si tens l’ocasió de «perdre el temps» llegint una de les millors obres etimolìgiques de la filologia romànica (el Diccionari etimològic i complementari, d’en Joan Coromines) no només descobriràs un munt de paraules i connexions, sinó que també t’enduràs moltes sorpreses, per com escrivia les seves obres aquest home (com la coneguda entrada de ‘zèfir’).
M’agrada aquesta paraula i la seva variant «morfondre’s», que jo entenc com perdre la forma (fondre’s) desfet, engolit pel que t’envolta, en comunió (sense connotacions religioses, eh)… Recordo el seu ús en un poema de Verdaguer d’una duresa important, amb poques concessions romanticoides, «Sum vermis»: «…morfoneu-me, atuïu-me, anihilau-me.»
Professionalment el Coromines és important, però lúdicament prefereixo el DCVB. Tots dos únics.
Depèn de com t’ho miris, marfondre’s és el millor que es pot fer en un Vaixell, camí d’Alexandria…
Marfondre’s… Sona tan bé!
Les teves paraules també fan molta companyia…
Marfondre’ s… no coneixia aquesta paraula… Cada dia s’ aprenen coses noves…
Si alguna cosa ens està salvant de la climatològica mediocritat és aquest idioma que hem d’anar aprenent, sense reduccionismes centralistes ni exclusivismes continentals, tenir en compte els parlars de les contrades i també de les illes; parlars que per altra banda s’estan perdent d’una manera galopant… L’amic Zizou no s’ha cansat de reivindicar que l’obra etimològica i onomàstica de Joan Coromines s’hauria de penjar a la xarxa d’internet, així com ho feren amb el diccionari Alcover-Moll… Malgrat tot, no deixem de parlar el bell llemosí, governi qui governi, emprenyi qui emprenyi,,,
Isnel, jo avui per primera vegada he entrat al cafè, i quina experiència! Jo també he descobert la paraula i en el mateix instant també he fet us del diccionari, quin verb més bell!
Un cel dubtós? Potser hi havia lleganys, aquests que deixen passar el sol de vegades sí de vegades no… (recuperant paraules del vas canopi on les tenim conservades, per l’ús de pocs, abans no siguin definitivament record)
me n’alegre que et sigui adequat. a més és d’aquelles paraules antigues antigues, com «gerd» i «socarrat», que ja tenien arrels per aquí abans que els romans ens endossessin el llatí a cop de legionari.
sí que és una paraula ben bonica sí i amb unes possibilitats immenses per expressar, com ho has fet tu en aquest post Isnel,preciósa la paraula, preciós el post i preciosa tu que caram! a pesar de la pedra i de les tempestes d’ahir…estava una miqueta preocupat per vosaltres… besets
La veritat és que sí que és una paraula ben trobada, d’aquelles realment belles…
A mi m’agradaria marfondre’m en aigues salades, per a que curin totes les ferides… i desprès amb núvols de cotó… per reposar l’esperit…
Aisssss (suspir)
Jo quan vaig aprendre a dir la paraula «gorgeous» no podia parar de dir-la… Hi ha paraules que no s’obliden… 😀
oooooh! que bonica paraula! no la coneixia jo tampoc…
molts besos, Isnel, ja estic de nou per ací tot i que poc operativa encara 🙂
Narcís Comadira, diu que el poeta és un caçador de paraules. N’hi ha caça major i caça menor. Ara no recordo si la caça major és la vida (i, per tant, les lectures) i la caça menor és la dels diccionaris o al revés. A vegades, resulta que una peça que has cobrat és diferent del que pensaves. Em va passar l’altre dia amb la paraula «celatge» que tenia un significat ben diferent del que jo li feia, un significat molt bell: «aspecte que presenta el cel segons la disposició i els colors dels núvols.» La vaig descobrir en un poema de Joan Vinyoli que algú feia aparèixer en el seu blog (lamento no recordar qui era). Tu també fas poesia, Isnel. No oblidis, doncs, l’escopeta.