Dins del mirall, dorms tranquil·la. Tens un secret. Els estels fugissers, segurament farts de sentir-te demanar sempre el mateix, un any i un altre, te l’han concedit. I ara la lluna te’l guarda.
Dorm, dorm… I descansa. I somia. I somriu, dona. I guarda’l ben guardat, aquest secret. Que, quan arribi el moment, ja se sabrà.
Però… ¿Ja ho saps que només fa falta dir que tens un secret perquè ja no ho sigui gens, de secret, el secret?
Tu mateixa et mossegaràs la llengua durant uns quants dies, potser unes setmanes, fins i tot uns pocs mesos, però, al capdavall, arribarà el moment…
Els secrets de guardar fan pessigolles a la panxa i a les orelles. Els secrets de guardar, un dia o altre, fugen i s’escampen. Ni que sigui un secret tan petit com aquest.
Mentre puguis, conserva’l. Ja vindrà l’hora de compartir-lo… Dorm, tranquil·la. I somriu… I guarda (una mica més) aquest secret teu tan secret…
[@more@]
saps que si ens ho expliques quedarà entre nosaltres… No ens deixis així!!!
Costa tant, guardar un secret, oi Isnel? Tant si és teu com si és d’un altre. però tu tranquila, digue’l que no ho sabrà ningú. Qui vol s que ho sàpiga si per aquí no passa mai ningú, dona? 😉
Saps què és un secret, Isnel?
Doncs, un secret és una cosa que es diu a tothom, però amb veu baixeta… 😛
Uiiii Ara si que ens has picat la curiositat a tots crec!!!
Però un secret és un secret, i quan ho expliquis deixarà de ser-ho…
És bonic tenir secrets per un mateix, guardats amb la certesa que nomès tu ho saps… Però d’altres cops, és millor explicar-ho tot perquè necessites treure’l …
Fa molt bona pinta, tot plegat: secrets, somriures, descans, … 🙂
M’encanta aquesta lluna estelada, isnel, és preciosa.
Pel que fa al teu secret, jo també he gaudit alguna vegada de la dolça sensació que es produeix quan informes a tothom que tens un secret i que no pots dir què és.
però, tot i així tal com va dir algú: «un secret deixa de ser-ho a partir del moment que hi ha una persona que el coneix» 😉
Ostres! Jo he vist un espill ben semblant a aquest a ca d’una amiga, i el color de la paret també el recorde ben semblant… però, res, que amb la meua mèmoria visual, segur que ni l’espill se li assembla ni el color de la paret ni res de res…
Sembla que el secret és dolcet, com de maduixes silvestres amb nata i fenoll tendre picat molt fi per damunt… i mel de fruits del bosc, i… mmm… açò és… ah! anous! Espere que siga ben bé així…
Un secret?
Ens ho diràs després de la pausa publicitària?
Un secret és una història que lluita per ser explicada, i que no sempre són els seus guardians els qui tenen la clau per mantenir-la tancada. Un secret és una il.lusió, en el sentit més ampli del mot. Un secret és allò que de vegades ens fa sentir (o ser-ho fins i tot) importants, fins que és públic. Un secret no és igual si s’explica que si es confessa.
Jo en tinc un de secret inconfessable. Però tampoc no el diré, ja que llavors seria una confessió i deixaria de ser el meu secret. I el vull tot per a mi, mal que em costi molt guardar-lo.
Ais… un secret… un secret és secret quant només el sap qui l’ha de saber i si no vols que el sàpiga més gent no ho diguis a ningú!! 😛 [Pròpia experiència…] En fi, dorm, tranquil·la… ningú et prendrà el secret… guarda’l acurosament! 😉
Petonssssss!
I que feliç que em fa que els estels fugissers t’hagin concedit el desig, el regal, l’anhel… Veus com calia confiar! Guarda el teu secret fins que vulguis o puguis i gaudeix-ne, sobretot gaudeix-ne, val?
Ostres, sí! Es veu un color molt més clar entre les puntes de l’estrella! I què be que no t’hages carregat la casa de la pobra senyora aranya, que també té dret a viure… sempre i quan no t’ompliga la casa de familiars i d’amics i de convidats, eh?
Quan el secret és propi, passi, un té tot el dret a dir, no dir i dir que potser dirà. Però el que em neguiteja és qual algú et diu que sap alguna cosa d’algú altre… i no te la pot dir. Però sí que et pot dir que la sap, he, he.
«Els secrets de guardar fan pessigolles a la panxa i a les orelles». Sublim. 🙂
Ehem, d’això…. que puc fer un comentari? Sí? No, que res, que posats a pintar la paret, podies haver triat un altre color, no? És que a mi el gris, què vols que et digui…, que no m’agrada, ho sento. Crec que el color original és molt més maco, amb teranyina i tot. O és que el secret és que has descobert la teva vocació d’artista de brotxa grossa?
Ai! sóc tan dolent jo per guardar secrets!
Guardar un secret és com estar embarassat/ada d´una bona notícia. Esperem, doncs, que a l´hora del part en surti una cosa fantástica…i que ho podem celebrar tots junts ! 😉
Punyetera….
si és un secret que et fa somriure i dormir tranquil·la, no cal que expliquis més…
😉
… i en el secret hi ha bona part del gaudi.
Esteu una miqueta estranys per allà dalt ehhhhhh 🙂
vaig a buscar el Lloro que ell segur que m»ho conta tot, he,he,he…Lloroooooooooo bonic mira quina bossa més gran de pipes gegantes que tinc…
no puc eh, no puc , he de confessar que sóc un xafarder :)))))
besets
ja saps que no ho deia perquè et trobàs pesada, no és ver? 😉
no volia ser xafardera; a mi també m’agrada guardar secrets…
Bona nit, Isnel 🙂
guarda’l, guarda’l
Un secret és un secret… però jo no em puc
estar d’explicar-ho d’alguna manera. És una cosa que guardaré per mi almenys
durant 15 dies i desprès ja es veurà… El guardo perquè així li resto importància
també… pe